La poesia de George Gordon Noel Byron va tenir de seguida una difusió considerable a Alemanya; hi circulaven unes quantes traduccions i tenia valedors com Goethe, Heine i Müller, que va ser, a més, biògraf del poeta. Malgrat això, Lord Byron no va interessar gaire els compositors de lied. L'excepció seria Carl Loewe, que va posar música a una vintena dels seus poemes, però a banda d'això trobem només alguns lieder esparsos el més conegut dels quals és Mein Herz ist schwer, el n. 15 dels Myrten de Robert Schumann. La resta no la sentim gaire als recitals, ni tan sols n'hi ha gaires enregistraments, així que ens perdem cançons tan valuoses com la que us proposo d'escoltar aquesta setmana, Sonne der Schlummerlosen [Sol dels insomnes].
Hugo Wolf era un d'aquests insomnes. Al llarg de la seva vida havia patit moltes temporades de no poder dormir, i podem imaginar que quan va compondre aquest lied tampoc no dormia com cal, estava exhaust físicament i mentalment. L'abril de 1986 havia acabat per fi l'esplèndid Italienisches Liederbuch, després d'haver acabat quatre mesos abans la seva òpera Der Corregidor, i tornava a passar per una d'aquelles èpoques en què es desesperava perquè no podia compondre. Calia que publiqués per donar rellevància a l'òpera amb el seu prestigi com a compositor de lieder, això és el que li demanava el seu editor, i cada nova cançó devia ser una tortura.
La primera des de l'abril la va compondre a l'octubre, i la va publicar amb altres dos amb poemes també de Robert Reinick compostos vuit anys abans; les següents cançons van ser dues amb poemes de Lord Byron, una d'elles Sonne der Schlummerlosen, escrites els últims dies de desembre. Aquestes les va publicar juntament amb dues cançons amb poema de Heine i Shakespeare respectivament, compostes també el 1888 i el 1889; aquesta disparitat ens dóna una idea de les dificultats que passava Wolf. I no és que els lieder no fossin prou bons, com ho demostra Sonne der Schlummerlosen o les tres últimes, els Michelangelo-Lieder, escrits al març següent. És, senzillament i tristament, que no podia escriure més.
Sonne der Schlummerlosen parla dels records dels moments feliços, que el poeta compara amb la lluna; en l'original anglès, distinct, but distant, “nítida, però distant” (Lord Byron va escriure el poema el 8 de setembre de 1814, el dia abans de comprometre's en matrimoni; suposo que seria precipitat treure'n conclusions només amb aquesta informació). El lied de Wolf, que segueix la traducció d'Otto Gildenmeister, reflecteix la fredor de la lluna, la seva transparència, i el temps que sembla immòbil quan no pots dormir. I, alhora, és una cançó serena, que no transmet en absolut el neguit d'una nit d'insomni.
Wolf va coincidir en l'elecció de Sonne der Schlummerlosen amb Loewe, Mendelssohn i Schumann. De fet, els lieder d'aquests compositors amb poemes de Lord Byron partien d'una mateixa col·lecció, els Hebräische Gesänge. Podríem pensar que aquests poemes havien despertat l'interés dels compositors perquè eren més musicals que d'altres i l'encertaríem plenament, perquè la col·lecció original, les Hebrew Melodies, no va néixer com a obra poètica; en origen, aquests textos van ser lletres de cançons.
Traslladem-nos a Anglaterra, a començament del segle XIX. Allà trobem Isaac Nathan, un jove nascut a Canterbury, destinat a ser rabí, que va aconseguir el seu somni: ser compositor. En aquella època estaven molt de moda les cançons tradicionals, arranjades i convertides en peces per tocar a casa; hem escoltat aquí algunes d'aquestes cançons harmonitzades per Haydn o Beethoven, per encàrrec de George London. Hi havia col·leccions de cançons escoceses, irlandeses o angleses, però no n'hi havia de jueves, i Nathan va veure aquí la seva oportunitat: compondria una col·lecció de cançons amb melodies que ell mateix recolliria a les sinagogues de Canterbury i Londres.
Li faltaven, però, les lletres, i va voler que l'escrivís un escriptor de prestigi; ja que ell era un desconegut, l'autor dels textos ajudaria a vendre les cançons. La seva idea no era una raresa, només seguia les passes de London, que havia comptat amb Robert Burns o Walter Scott per reescriure els textos de les cançons tradicionals. La primera opció de Nathan va ser també Scott, però no en va rebre resposta, i va passar al pla B: Lord Byron. Li va fer arribar la seva petició juntament amb algunes melodies, i el poeta li va enviar els textos, entre ells Sun of the sleepless. Animat, el compositor li va enviar les partitures de les cançons acabades i un nou grup de melodies, i Lord Byron va respondre amb un segon grup de textos. Si la primera tongada no tenia res a veure amb l'origen religiós de la música, els textos d'aquesta segona eren de caràcter més espiritual; encara va haver-hi una tercera tongada de cançons, aquest cop amb les lletres inspirades en escenes de l'Antic Testament.
El compositor estava molt content perquè el poeta no tenia cap intenció de publicar aquells textos, en tenia l'exclusiva, però l'editor de Byron va voler incloure's en l'edició completa de la seva obra poètica que estava preparant. Així que Nathan es va afanyar a publicar un primer grup de cançons abans no es publiqués l'antologia. L'edició va sortir l'abril de 1815 i es va exhaurir en dies; el maig va aparèixer una segona col·lecció i encara n'hi va haver una tercera, el 1826, quan Lord Byron ja havia mort.
Les Hebrew Melodies d'Isaac Nathan, amb lletres de Lord Byron, van tenir l'èxit que el compositor havia desitjat, però amb el temps es van oblidar i van ser els poemes Hebrew Melodies de Lord Byron els que van passar a la posteritat. Recentment s'han recuperat les cançons i se n'ha enregistrat una selecció, així que si voleu saber com sonava la versió d'original de Sun of the Sleepless, aquí la teniu, intepretada per Warren Hayes i Mary Gerlitz.
Però tornem a Viena, al 1896 i a Hugo Wolf, per escoltar el seu Sonne der Schlummerlosen, del qual no hi ha gaires enregistraments; tres, que jo conegui. He triat per compartir amb vosaltres el més recent, amb William Dazeley i Sholto Kynoch.
Sonne der Schlummerlosen, bleicher Stern!
Wie Tränen zittern, schimmerst du von fern;
Du zeigst die Nacht, doch scheuchst sie nicht zurück,
Wie ähnlich bist du dem entschwundnen Glück,
Dem Licht vergangner Tage, dass fortan nur leuchten,
Aber nimmer wärmen kann!
Die Trauer wacht, wie es durchs Dunkel wallt,
Deutlich doch fern, hell, aber o wie kalt!
Sol dels insomnes, pàl·lid estel!
Com llàgrimes tremoloses, titil·les de lluny;
mostres la nit, però no la fas fugir,
com t'assembles a la felicitat esvanida
a la llum dels dies passats, que des de llavors només brilla,
però ja no pot escalfar!
La tristesa vetlla, s'agita com a través de la foscor,
nítida, però llunyana; clara, però que freda!
Articles relacionats
Nocturn a palau
Feia meso...Cap estel no m'ha somrigut
Anote...
Records des de... (III)
Benvol...
Comments powered by CComment