Cercles menuts de verd i blanc

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

En la mateixa llibreta en què vaig apuntar quan era adolescent el vers que tanca la Divina Comèdia, vaig anotar aquests altres dos versos; me'n vaig enamorar igualment. Suposo que devíem llegir-los a classe de literatura, però no recordo que en registrés el context, un poema dedicat a Palma i escrit a Barcelona el setembre de 1937. Sí recordo com em va impressionar el destí del poeta; el vaig imaginar al sanatori, apagant-se per culpa d'una malaltia incurable que jo només coneixia a través d'alguna lectura. Sense saber-ne gaire més, el seu nom, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, se'm va quedar gravat i hi he anat parant atenció quan el trobava aquí i allà.

Amb els anys se'm va fer ben present la tragèdia d'una vida que acabava als vint-i-quatre anys, només quatre mesos després d'escriure aquests versos. En realitat, Rosselló-Pòrcel no va passar una llarga temporada al sanatori; l'hi van dur, en plena guerra, uns pocs dies abans de morir de tuberculosi. Deixava només tres llibres de poemes: Nou poemes, publicat quan tenia vint anys, el 1933; Quadern de sonets, publicat l'any següent, i Imitació del foc, publicat el 1938, uns mesos després de la seva mort. Amb aquesta minsa obra va tenir prou per a convertir-se en un nom important de la literatura en català; quants cops no ens haurem lamentat en aquest blog per aquestes pèrdues tan prematures?

Ara fa un parell d'anys, el poeta em va saludar des de Twitter, gràcies al compositor Joan Magrané:

he posat melodia a "Pluja en el jardí de l'Ateneu" de Rosselló-Pòrcel, i l'he harmonitzat amb gracejo @AnnaPunsoda @BernatDedeu @ateneubcn
— Joan Magrané Figuera (@JoanMagrane) September 13, 2016

Ho feia amb un poema preciós, senzill, breu. Si també sou dels que us ajupiu per observar (i fotografiar) la perfecció de les gotes de pluja sobre les fulles, les herbes que creixen als escocells o les textures de les roques molles, penso que us agradarà. Els versos ens fan alçar la vista per guaitar a penes els llamps; després dirigeixen la nostra mirada cap a terra i, un cop més, cap amunt, per deixar-nos entreveure que som en un tranquil jardí clos. Pluja en el jardí de l'Ateneu, és l'últim dels Nou poemes, i el jardí al que fa referència és el de l'Ateneu Barcelonès.

El poema es va convertir en la cançó que us proposo que escoltem aquesta setmana, la segona de les Tres poesies de Bartomeu Rosselló-Pòrcel de Joan Magrané, el seu primer cicle. Les altres dues són Inici de campana i Leda, incloses a Quadern de sonets (són el cinquè i l'onzè, respectivament). El compositor les va presentar també a Twitter; enllaço aquí el tuit que fa referència a Pluja en el jardí de l'Ateneu, però si estireu del fil podreu llegir-lo sencer.

(4/5) En la segona, breu i concisa, molt més rica harmònicament, el piano representa la pluja que cau sobre el jardí de l'@ateneubcn mentre la melodia descriu un arc suau com el del fullam de les palmeres:https://t.co/3DOjZk5tIB
— Joan Magrané Figuera (@JoanMagrane) November 6, 2019

Les gotes de pluja menuda, juganeres, es fan seva la miniatura tan bonica que passa com un sospir; sabeu que m'agraden especialment les miniatures i sempre us recomano que no us quedeu amb la primera audició; traieu la lupa i torneu-hi! Com sempre també, confio que quan escolteu aquesta cançó, interpretada per Anna Alàs i Alexander Fleischer, us vindran ganes d'escoltar el cicle sencer. Jo, mentrestant, me'n vaig a posar el retrat del Joan a la galeria de compositors; hi tindrà de veïns Witold Lutosławski i Gustav Mahler.

Pluja en el jardí de l'Ateneu