Lluny de casa

"El cicle amb poemes d'Eichendorff és el més romàntic que he escrit i hi ha molt de tu en ell". Robert Schumann escrivia això a la seva promesa Clara Wieck en una carta el maig de 1840, tot just després de compondre en vint dies el que es publicaria com a Liederkreis, op. 39 (literalment, "Cercle de cançons"). No feia gaire que havia començat a compondre lieder i encara li quedava molt per fer aquell 1840, però avui dia, aquest cicle continua considerant-se el més romàntic de Schumann i, si m'apureu, el referent quan es parla de cicle romàntic.

Per primer cop, un cicle no explicava una història, com ho havien fet abans An die ferne Geliebte, La bella molinera, Winterreise o fins i tot el Liederkreis, op. 24, amb poemes de Heinrich Heine, que Schumann havia acabat poques setmanes abans. Tampoc no tenia unitat pel que fa a la font poètica: els poemes procedien de diferents obres. Se solen citar tres novel·les en les quals hi estarien inclosos tots els poemes (de manera similar a com Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister inclou els versos que tant s'han musicat), però només hi he sabut localitzar-ne alguns: In der Fremde, n. 1 pertany a Viel Larmen um nichts; Waldesgespräch, Die Stille, Wehmut i Zwielicht, a Ahnung und Gegenwart i Schöne Fremde, a Dichter und ihre Gesellen. No estic segura que la resta de poemes es puguin assignar a aquestes obres, però tots s'havien publicat el 1837 en el primer volum de poesia d'Eichendorff, que és on els hauria llegit Schumann.

Si no hi ha un argument ni una única obra poètica que hi doni unitat, què ho fa, que considerem aquestes dotze cançons un cicle? A banda, és clar, d'una estructura musical que el compositor devia pensar amb detall i, si voleu, el costum d'escoltar-lo sempre complet. El que uneix tots els lieder és, precisament, el romanticisme al qual feia referència Schumann en la seva carta a Clara, l'atmosfera que ho amara tot. Si repassem els poemes, veurem que la majoria tenen el bosc com a escenari, sovint, de nit; solitud, desarrelament, pèrdua, tristesa, llegendes, natura amenaçadora, panteisme... imatges que es van succeint creant un ambient purament romàntic i que em fan pensar en l'ambient que crea la lectura d'una bona dosi de Leyendas de Gustavo Adolfo Bécquer. En els aproximadament trenta minuts que dura el cicle, ens sentim part d'una època i un paisatge molt concrets.

Penso que hi ha pocs dubtes que el cicle de Schumann és una obra mestra i un dels cicles més importants del repertori però, sorprenentment, no n'havia parlat encara. Tot i que n'havíem escoltat cinc cançons fins ara (Intermezzo, Waldesgespräch, Mondnacht, Auf der Burg i Frühlingsnacht), repassant les corresponents entrades fa unes setmanes em vaig adonar que no l'havia presentat amb una mica de detall, així que en vaig prendre nota mental. Mirant la part positiva, el Liederkreis, op. 39 és una molt bona manera de començar la temporada i no deixa de tenir el seu què poder continuar presentant obres "de primer de lied" a aquestes alçades.

Avui escoltarem Wolfgang Holzmair i Imogen Cooper interpretant In der Fremde, la primera cançó del cicle, que no s'ha de confondre amb In der Fremde, la novena, ni amb cap de les tres In der Fremde que trobem al recull de Wolf; parlem de cinc poemes diferents. En cas de dubte, ja ho sabeu, és millor acudir a les paraules inicials; en aquest cas, Aus der Heimat. En la primera edició del cicle, del 1842, el nostre In der Fremde no era el primer lied, sinó que ho era Der frohe Wandersmann, que Schumann havia compost al juny, un mes després d'acabar la resta. És una peça on un caminant comença animadament el seu viatge, similar en esperit a Das Wandern, el primer lied de La bella molinera. En la segona i definitiva edició, de 1850, aquest lied va ser substituït per In der Fremde (títol que, en aquest cas m'he permès de traduir lliurament per "Lluny de casa"). Més allà de les seves qualitats musicals si les considerem com a peces aïllades, té algun efecte sobre el conjunt, quin lied sigui el primer? Diria que sí, clarament; si voleu fer la prova, escolteu Der frohe Wildermann (publicat com a op. 77/1) i després el Liederkreis a partir d'Intermezzo.

In der Fremde marca des de bon començament l'esperit romàntic: el sentiment de no pertànyer enlloc, la presència amenaçadora (real o simbòlica) d'una tempesta, la mort o un concepte molt present a l'època, el waldeinsamkeit. És una paraula difícil de traduir més enllà del literal "solitud al bosc" però fàcil d'entendre: heu estat mai sols a un bosc i us heu sentit en pau, en comunió amb la natura? Doncs vindria a ser això. Aquesta pau que es cita al penúltim vers no pot amagar la certesa de l'oblit que tanca el poema i serem els oients qui valorarem si en aquestes paraules hi ha resignació, serenitat, recança, amargor... I sigui quina sigui la nostra percepció, encara tindrem onze cançons més per continuar immersos en l'imaginari del romanticisme.