Roses negres

Hi ha una pregunta recurrent en els fòrums de roses i jardineria: "On puc trobar roses negres?" I la resposta és: "Enlloc". Les roses negres no existeixen. Hi ha algunes varietats porpra que porten el negre en el nom, però només en el nom; el dia que un cultivador aconsegueixi el desitjat híbrid es farà d'or. Suposo que si les roses negres van tan buscades és perquè, malgrat que als nostres jardins no n'hi hagi, en el nostre imaginari sí que existeixen, sempre relacionades amb el misteri, l'ocultisme, la tragèdia, el dolor...

En la cançó que us proposo avui, les roses negres simbolitzen un turment interior. La descripció és molt plàstica: la pena és un roser que creix al cor; les seves tiges cobertes d'espines causen un dolor insofrible. Sovint trobem poemes que ens parlen d'un dolor tan intens que qui el pateix voldria morir, però aquest cop no sembla el cas; el poeta diu que "creu que morirà", no que vulgui morir. Potser per això la imatge d'aquest cor esquinçat és tan dramàtica. Les roses d'aquest roser són negres, i podríem pensar que ho són per aquesta relació entre el negre i el dol, però no és ben bé això; la meva amiga C. em va donar la clau del poema, una clau que, en no saber suec, em va passar per alt. El darrer vers de cadascuna de les tres estrofes diu: ty sorgen har nattsvarta rosor. Literalment, "perquè el dolor té roses negres com la nit". Resulta, però, que en suec, nattsvarta es fa servir també com a sinònim de "sense esperança". És a dir, podem interpretar que el dolor creix i es fa insuportable perquè qui pateix ha perdut tota esperança.

Feia servir abans l'adjectiu plàstic amb tota la intenció; l'autor del poema de la cançó, Svarta rosor, és el pintor suec Ernst Josephson; no és el primer cop que ens trobem amb un pintor i poeta i, casualitat o no, els seus poemes es poden visualitzar clarament (penso, per exemple, en Dante Gabriel Rosetti i les imatges de Silent noon). Josephson va publicar el seu poemari Svarta rosor el 1888; el 1896 va publicar Gula rosor (Roses grogues) i uns anys després va aparèixer Svarta rosor och gula, és a dir, Roses negres i grogues, que recull el primer poemari i una selecció del segon. Aquí haig de donar les gràcies novament a la meva amiga, perquè la informació que havia trobat jo era una mica confosa i els anys no m'encaixaven amb l'any de composició de la cançó, el 1899.

Crec que puc dir amb bastanta seguretat que Svarta rosor és la cançó més coneguda de Jean Sibelius; és la primera de l'opus 36, un dels tres reculls tardoromàntics del compositor, juntament amb l'opus 37 i l'opus 38. Aquests tres opus són, a més, els més sovintejats a les sales de concert (a l'opus 36 pertany també Marssön, que vam escoltar fa un temps). En el temps en què el compositor els va escriure passava una època molt dura: tenia problemes seriosos amb la beguda i per si això no fos prou, el 1900 va morir la seva filla petita; per la seva banda, Ernst Josephson tenia una malaltia mental que el feia patir força, així que les roses negres els assetjaven a tots dos.

Si el poema és dramàtic, Sibelius no es va quedar enrere i va fer una cançó que atrapa des de la primera estrofa. Ho fa, per exemple, amb l'acompanyament, amb els arpegis que recorren els quatre primers versos. Són com onades que ens posen a l'aguait, perquè ens anticipen la inquietud de la veu poètica abans que ens ho digui el cantant. Ho fa també la línia de cant, amb una melodia variada que es repeteix dos cops. I ho fa, sobretot, amb el darrer vers de l'estrofa: de cop i volta s'aturen les onades i després d'un silenci llarg (el que seria una pausa dramàtica al teatre) la veu baixa una octava, canvia el temps a lento i canta en pianissimo la frase que marca el poema. Un acord molt llarg subratlla les primeres paraules, però els arpegis tornen abans que acabi el vers, amb la paraula rosor. És un efecte inesperat que no passa per alt.

Svarta rosor és un bon exemple de com de vegades els compositors ens enganyen i ens fan creure que escoltem una cançó estròfica quan en realitat no ho és; aconsegueixen que fixem i esperem unes melodies mentre que varien o canvien d'altres. En aquest cas, a la sgona estrofa sentim la melodia inicial als dos primers versos, però als dos següents ja no la sentim; la substitueix una llarga frase, dramàtica, que varia molt lentament. Només a l'últim compàs s'enlaira per acabar al mateix punt que a la primera estrofa, abans de la caiguda d'una octava abans de l'últim vers.

A la tercera estrofa es repeteix la segona amb algunes variacions que intensifiquen l'efecte dramàtic. La segona frase musical ja no es canta sobre els arpegis i és una mica més variada; el canvi més important, però, és al darrer vers: continua tenint la mateixa melodia que havia tingut a les dues primeres estrofes, la que estem esperant, però ara es canta una octava més amunt (és a dir, continuant en el punt on acaba el penúltim vers) i en fortissimo. Aquest cop la remarquen cinc acords amb un final molt clar que diu el que no diuen les paraules.

Dilluns vinent és Sant Jordi i, com sempre, a Liederabend ho celebrem amb roses musicals, de les que no es marceixen mai. Aquestes són les meves roses avançades per a vosaltres; ens les porten Simon Keenlyside i Malcolm Martineau, una versió inusual d'una cançó que habitualment canten tenors i sopranos. Dit en llenguatge purament tècnic, Svarta rosor és un tros de cançó; ho té tot, és difícil sostreure's al seu dramatisme i a la seva bellesa. Espero que us agradi.

Que tingueu una molt bona diada de Sant Jordi!