Neu de març

Paisatge d'hivern - A. Gallen-Kallela

 

El proper 8 de desembre es compleixen cent cinquanta anys del naixement de Jean Sibelius i és per això que aquest 2015 s'està celebrant l'Any Sibelius. Si la funció dels anys commemoratius és difondre l'obra de l'homenatjat, a mi m'ha vingut prou bé aquesta celebració del compositor finlandès, almenys pel que fa a les cançons. Perquè tinc tan abandonades les cançons d'un compositor que en el terreny simfònic m'agrada tant? Suposo que, com passa en altres casos, per la barrera lingüística. No perquè jo no sàpiga ni gota de suec (sempre ens quedaran les traduccions, com amb tantes altres llengües) sinó perquè en tractar-se d'una llengua minoritària també són pocs els cantants que la parlen (i per tant, la canten). Em penso que no he sentit mai una cançó de Sibelius en un recital i, pel que fa als enregistraments, tampoc és que n'hi hagi moltíssims. Aquest any, per sort, les coses estan canviant una mica gràcies a l'atenció que se li està dedicant al compositor, benvinguts sien els aniversaris rodons.

Perquè la cosa és que Sibelius té un nombre considerable de cançons, unes cent deu, escrites durant trenta anys. Aquest període va des del començament de la seva carrera (la seva primera obra publicada, el 1888, va ser una cançó) fins al final de la Primera Guerra Mundial, que va coincidir amb el temps, més o menys la declaració d'independència de Finlàndia i la guerra que hi va seguir. Temps molt complicats a Europa. Després d'aquest època ja va escriure molt poques cançons; de fet, després del 1926 i fins a la seva mort pràcticament no va compondre cap obra, van ser trenta anys de silenci. La majoria d'aquestes cent deu cançons les trobem publicades en vuit reculls; tot i així, i com passa amb d'altres compositors, no podem parlar de cicles, excepte pel darrer, l'opus 88, les "Cançons de flors". Trobem que pràcticament totes són per a veu i piano; Sibelius en va escriure algunes per a orquestra i va transcriure'n algunes més; la majoria de les cançons que trobem orquestrades als enregistraments, però, ho van ser per d'altres compositors.

Les cançons més conegudes són les que es corresponen amb el seu període romàntic, aproximadament entre 1898 i 1906; d'aquest període podem esmentar tres obres de Sibelius que sí són realment cèlebres: les dues primeres simfonies i el seu concert per a violí. Parlem de tardoromanticisme, és clar; per situar-nos en context, pensem que Richard Strauss i Jean Sibelius eren plenament contemporanis: el primer va viure entre 1864 i 1949 i el segon entre 1865 i 1957. Strauss va compondre com qui diu fins a l'últim moment, les seves darreres obres són de 1948, i Sibelius, com hem vist, va deixar de fer-ho molt abans.

He triat per compartir amb vosaltres una cançó d'aquesta època, Marssnön (Neu de març), la cinquena de les sis que inclouen l'opus 36, composta el 1900. Abans deia que no sé ni una paraula de suec i no de finès (que tampoc) perquè pràcticament totes les cançons de Sibelius estan escrites a partir de poemes en suec, que era la seva llengua materna i era també la llengua de la majoria dels poetes romàntics finlandesos. És el cas de Josef Julius Wecksell, l'autor del poema de Marssnön. Wecksell va viure entre 1838 i 1907 però desgraciadament només va tenir temps de publicar un llibre de poemes abans que als vint-i-set anys l'haguessin d'internar en un hospital per a malalts mentals, on s'hi va estar durant quaranta-dos anys, fins a la seva mort. Una història terrible sobre la qual plana una possible sífili, ens trobem massa sovint amb aquesta malaltia.

Trobem en el breu poema dos temes habituals del Romanticisme, la natura i la mort. Sibelius compon una cançó amb dues estrofes molt diferents: la primera, coincidint amb la descripció de la nevada, més calmada, amb un acompanyament d'acords amb notes llargues que fan la sensació que la veu està sola. La veu, per la seva banda, agrupa els quatre versos en dues llargues frases gairebé idèntiques. La segona estrofa, on els versos parlen de la mort, és més intensa, tant pel que va a la veu com pel que fa al piano. Els dos primers versos condueixen cap el crescendo i clímax final, que recau sobre la paraula "rikare" (més ric). És una cançó molt maca que espero que us faci venir ganes d'escoltar-ne més de Sibelius. Els intèrprets són el baríton finlandes Tom Krause i el pianista Irwin Gage.

L'entrada d'avui està dedicada a dues persones: la Marja, una amiga finlandesa que m'ha fet el favor de traduir-me el poema al castellà, i a la Isabel Villagar, que des del seu web La brújula del canto m'ha nominat a The Infinity Dreams Awards; li agraeixo molt el detall que ha tingut i espero que no em tingui en compte que de moment no continuï amb la cadena. Potser més endavant!