L'any 1774, en una ciutat que bé podria ser Linz, va néixer una nena anomenada Marianne; com que el pare era desconegut, portava el cognom de la seva mare, l'actriu Elisabeth Pingruber. Quatre anys després, la mare es va casar amb Joseph Georg Jung i, tot i que l'home no la va adoptar, des de llavors la nena es va conèixer també com Marianne Jung. El 1798, després de morir Herr Jung, mare i filla es van traslladar a Frankfurt, on la nena va captivar el públic dansant al teatre; entre els seus admiradors hi havia Catharina Elisabeth Goethe, és a dir, la mare del nostre Goethe, i Clemens Brentano, a qui trobem sovint per aquí com a coautor de Des Knaben Wunderhorn.
Va captivar també el banquer Johann Jakob von Willemer, que el 1800 va arribar a un tracte amb Frau Jung, indemnitzant-la amb una important quantitat de diners i una renda vitalícia per compensar les pèrdues que tindria si la seva filla deixava els escenaris. La senyora va tornar a Linz i ell va acollir la nena a casa com a la seva pupil·la; allà, Marianne va rebre la mateixa educació acurada que les filles del banquer. Com veieu, la història té punts en comú amb la d'un personatge literari que coneixem bé en aques blog, Mignon, la nena rescatada d'una colla de teatre ambulant per Wilhelm Meister a canvi d'una quantitat de diners. Potser a Marianne no la maltractaven físicament com a Mignon, i no sabem com van anar els tractes entre la seva mare i el banquer, però la història és, com a mínim, inquietant.
Tornem a trobar Marianne l'estiu de 1814, quan acompanya Willemer a visitar el seu vell amic Goethe, que ha tornat a casa després de molts anys. El poeta no és insensible als encants d'aquella dona: és atractiva, intel·ligent, bona conversadora, canta bé, toca bé el piano i la guitarra. I poc després, l'octubre, és ell qui visita la parella, que s'acaba de casar. Per situar-nos, Marianne té trenta anys, Willemer, cinquanta-quatre, i Goethe, seixanta-cinc. Els detalls de la relació que van tenir Goethe (que també estava casat) i Marianne no els sabem, però hi ha pocs dubtes que, intel·lectualment, la dona va ser un important estímul per a ell. L'estiu següent, el poeta va passar sis setmanes a cals Willemer i el setembre, poc després d'haver-se separat, Goethe i Marianne van passar uns quants dies a Heidelberg. Després d'això no es van tornar a veure, no us sabria dir per què, però van mantenir una intensa relació epistolar fins a la mort de Goethe, el 1832; si teniu interès per aquestes cartes, estan publicades en alemany.
En l'època en què la parella es va conèixer, Goethe estava treballant en el West-östlicher Divan, una col·lecció de poemes amb la qual, sota la influència del poeta persa Hafis, buscava reunir el millor de les cultures oriental i occidental. El poemari, publicat el 1819 (i el 2019 en català per Adesiara, en la traducció de Jaume Carbonell), està dividit en dotze llibres, el vuitè dels quals és el Llibre de Suleika; és el més extens de tots i recull el diàleg amorós entre el poeta Hatem i una dona molt més jove que ell, Suleika. El paral·lelisme aviat és fet, però és que, a més, Suleika i Hatem eren els noms que utilitzaven Marianne i Goethe a la seva correspondència.
Els poemes d'aquest llibre van cridar de seguida l'atenció dels compositors; Zelter i Schubert van compondre els seus lieder poc després de la publicació, i més tard van venir els de Felix i Fanny Mendelssohn, Schumann, Wolf, Strauss o Rihm. Avui ens aturem en Schubert; la setmana passada, quan us parlava de Botschaft, de Brahms, i del significat del vent de l'est en la poesia oriental, em vaig adonar que quan vam escoltar Suleika I us en vaig parlar molt breument en un mini post abans de marxar de vacances, i vaig pensar que aquesta setmana escoltaríem Suleika II i aprofitaria per parlar-vos amb una mica més de detall de tot plegat.
Schubert va compondre tots dos lieder el març de 1821. Com vam veure la setmana passada, en la tradició oriental el vent de l'est, el protagonista de Suleika I, és el missatger de la joia, mentre que el de l'oest, protagonista de Suleika II, transmet inquietud. En el poema, titulat Suleikas Gesang an den Westwind [Cant de Suleika al vent de l'oest], la jove expressa el patiment de la separació i el seu neguit davant d'un retrobament incert, tot i que intenta que el missatge que li arribarà a Hatem no l'entristeixi. Aquesta mescla de sentiments la sentim també a la música, fixeu-vos-hi quan escolteu la nostra versió, interpretada per Christine Oelze i Eric Schneider.
Després que Johann Jakob Willemer va morir el 1838, Marianne va continuar reunint entorn seu intel·lectuals i artistes, compartint amb ells la seva saviesa i també els seus records de Goethe. El poeta havia mort a vuitanta-tres anys i Marianne era una de les poques persones vives que podia donar-ne testimoni als admiradors i estudiosos de les noves generacions. Un d'aquests joves era Hermann Grimm, fill de Wilhelm i nebot de Jakob, és a dir, dels germans Grimm dels contes, casat amb Gisela von Arnim, que era filla d'Achim von Arnim, l'altre autor de Des Knaben Wunderhorn, i Bettina Brentano, germana de Clemens. De debò que de vegades penso que hi va haver una dotzena de famílies alemanyes que van passar-se dècades recombinant-se entre elles.
Però bé, tornem a la nostra història. El 1857, Marianne von Willemer va explicar a Herman en una carta que cinc dels poemes del Llibre de Suleika els havia escrit ella. Goethe els havia publicat entre els seus sense dir-ho a ningú, però no perquè volgués fer-los passar per seus, diria jo; no en tenia cap necessitat. Més aviat ho entenc com un gest còmplice i una mostra de respecte i admiració cap a Marianne: els seus versos podien barrejar-se amb els del gran Goethe sense que ningú en sospités res.
Grimm va guardar-li el secret a Marianne i no el va desvelar fins el 1869, nou anys després de la seva mort. Sembla que la notícia va passar sense pena ni glòria, tot i referir-se a la figura més important de la literatura alemanya. El motiu podria ser que el Divan havia tingut una acceptació relativa; fa dues setmanes us parlava d'una obra de Redwitz que dos anys després de publicar-se ja anava per la vuitena edició, mentre que la primera edició del Divan va durar fins a la I Guerra Mundial, és a dir, tot un segle. Però bé, amb el temps tot es posa a lloc, i avui dia s'accepta (no unànimement, pel que he llegit) que els dos poemes que Schubert es pensava que eren de Goethe, en realitat són de Marianne von Willemer. El primer, el text de Suleika I, li va donar a Goethe el dia que es van trobar a Heidelberg; el segon, el de Suleika II, l'hauria escrit poc després de separar-se en aquella ciutat.
Ach, um deine feuchten Schwingen,
West, wie sehr ich dich beneide:
Denn du kannst ihm Kunde bringen
Was ich in der Trennung leide!
Die Bewegung deiner Flügel
Weckt im Busen stilles Sehnen;
Blumen, Auen, Wald und Hügel
Stehn bei deinem Hauch in Tränen.
Doch dein mildes sanftes Wehen
Kühlt die wunden Augenlider;
Ach, für Leid müsst’ ich vergehen,
Hofft’ ich nicht zu sehn ihn wieder.
Eile denn zu meinem Lieben,
Spreche sanft zu seinem Herzen;
Doch vermeid’ ihn zu betrüben
Und verbirg ihm meine Schmerzen.
Sag ihm, aber sag’s bescheiden:
Seine Liebe sei mein Leben,
Freudiges Gefühl von beiden
Wird mir seine Nähe geben.
Ai, per les teves humides ales,
vent de ponent, com t’envejo:
car tu li pots donar notícia
de com pateixo en la nostra separació.
El batec de les teves ales
desperta un mut anhel en el meu pit;
flors, prades, boscos i tossals
resten en llàgrimes amb el teu alè.
Però el teu oreig dolç i tendre
refresca les parpelles adolorides;
ai, de pena em moriria
si no pogués tornar-lo a veure.
Apressa’t doncs vers el meu estimat
i parla dolçament al seu cor;
però evita d’entristir-lo
i amaga-li el meu dolor.
Digues-li, digues-li simplement:
que el seu amor és la meva vida,
que un joiós sentiment de tots dos
em donarà la seva presència.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Schubert Lied – Romanze aus “Rosamunde”
Les obres...
Schubert Lied - Heimliches Lieben
El 3 de...
Confinats
El lied...
Comments powered by CComment