Schumann, Robert

 

Fa unes setmanes anava per una carretera arran de mar, entre pins i ginestes, i em va venir al cap una música. No recordava què venia abans ni després, només això i, al començament, ni tan sols "sentia" el piano, només la melodia. D'on sortia aquesta música i perquè m'havia vingut al cap precisament en aquell moment? Al cap d'una estona (ja sabeu com van aquestes coses, són persistents) ja tenia clar el piano i, una mica més tard vaig aconseguir alguna cosa més: també "sentia" la música amb veu. Si hi havia veu i piano tenia tots els números per ser una cançó. Però de qui era la veu, i què deia? Només recordava que la veu era d'un baríton, sorpresa! Amb això no avançava gaire.

 

Feia mesos que Alemanya anava de revolució en revolució a diferents ciutats i a Dresden, on els Schumann vivien el 1849, esclataria unes setmanes després. Coincindint amb aquest ambient d'horrors i tempestes, Robert va tornar a escriure lieder després de vuit anys de silenci. L'última setmana de març va escriure el seu primer cicle, Spanisches Liederspiel, op. 74; tot seguit Spanische Liebeslieder, op.138; entre finals d'abril i primers de maig Liederalbum für die Jugend, op. 79, sobre el qual vam parlar fa unes setmanes per celebrar la primavera, i va continuar fins a escriure més de setanta lieder durant aquest any.

 

De cançons relacionades amb la primavera n'hi ha moltes; tantes, que fins i tot es fa difícil triar-ne una. Per aquesta setmana volia una celebració, i amb això ja en descartava unes quantes perquè els poetes, ja sabeu, fins i tot davant l'esclat de la natura són capaços de posar-se tristos i melangiosos. Vaig pensar primer a compartir Frühlingsmorgen (Matí de primavera), de Mahler, perquè és "germana" de la cançó que escoltàvem la setmana passada: (Erinnerung i Frühlingsmorgen són del mateix poeta, Richard Leander, i van ser compostes a la mateixa època). Al final, però, m'he decidit per Frühlingslied (Cançó de primavera), de Schumann, una cançó deliciosa que celebra amb una gran festa l'arribada de la primavera.

 

 

M'agrada el mes de febrer. M'agraden la seva llum i el sol que ja comença a escalfar, m'agrada notar-lo a la cara freda (això en els escassos dies de fred que tenim a Barcelona). M'agrada veure els ametllers i les mimoses florides, les pruneres no trigaran gaire a fer-ho. M'agrada veure com a les branques apunten les gemmes, cada cop més inflades; d'aquí a pocs dies les gemmes s'obriran i la sòbria bellesa dels arbres nus es guarnirà amb brots diminuts. S'ha d'estar a l'aguait si ho volem veure; si badem la primavera esclatarà i cobrirà tot de verd gairebé sense que ens n'adonem. Vivint a un lloc a la vora del mar i amb clima mediterrani, la major part d'arbres i arbustos no han perdut la fulla a l'hivern; suposo que per això m'agrada tant aturar-me a contemplar el pas de les estacions [...]

 

Comencem el curs 2013-2014. Ben tornats els qui havíeu marxat de vacances! Què us sembla si obrim el mes de setembre amb una de les deu cançons més felices?

 

Emanuel Geibel és un dels editors, juntament amb Paul Heyse, del Spanisches Liederbuch (Llibre de cançons espanyoles), una recopilació de poesia espanyola publicada el 1852 que va inspirar molts lieder a diferents compositors. Qui més s'hi va dedicar va ser Hugo Wolf, però Robert Schumann també en va seleccionar deu poemes pels seus Spanisches Liederspiel (Joc de cançons espanyoles) i en aquest blog hem tingut ocasió d'escoltar Geistliches Wiegenlied de Brahms, una versió d'un poema de Lope de Vega.

 

Fa uns dies vaig llegir a Twitter un dels tòpics habituals sobre el lied (i qui diu lied, diu mélodie, Art Song o cançó-com-li-volgueu-dir en general): els cantants que s'hi dediquen ho fan perquè tenen la veu massa petita com per cantar òpera. A la conversa que va seguir aquest comentari algú va recordar un altre tòpics: els pianistes acompanyants ho són perquè no serveixen per a solistes. Si ajuntem les dues coses tenim que el lied és un gènere ben desgraciat, no m'estranya que sigui tan minoritari! Qui voldria aficionar-se a un gènere interpretat per músics de segona mentre els grans músics es reserven per a tasques més elevades?

 

Quan vaig publicar la llista de les deu cançons més tristes comentava amb una amiga que n'hi havia per triar i remenar i ella em va dir que el que costaria realment seria trobar cançons sobre la felicitat suprema. M'ho vaig prendre com un desafiament i li vaig dir que quan acabéssim amb les més tristes faríem les més felices, el pitjor que podia passar és que la llista tingués tres cançons. Però no, vaig començar a apuntar títols a la llibreta i al final he hagut de descartar-ne unes quantes per deixar la llista en deu.

 

Temps era temps que hi havia un compositor, director d'una prestigiosa revista musical, que en els seus articles tractava amb cert menyspreu els col·legues que componien per a veu perquè considerava que "la música per a veu era menys important que la música per a orquestra". El compositor en qüestió es deia Robert Schumann i aquestes paraules les va dir el 1839. El 1840 va escriure vora cent seixanta cançons, més de la meitat de la seva celebrada i reconeguda producció liederística.

 

 

In memoriam

 

Amb aquestes paraules, Im wunderschönen Monat Mai (En el magnífic mes de maig) comença el cicle de cançons més conegut de Schumann i un dels més cantats en els recitals, Dichterliebe (Amors de poeta).

És també un dels pocs cicles de Schumann que explica una història, la d'algú que s'enamora d'una noia que es casa amb algú altre; la mateixa història que trobem a Die schöne Müllerin (La bella molinera), de Schubert. En tots dos casos compartim primer la il·lusió del noi i després el seu desencís i el seu dolor però els camins paral·lels acaben aquí; mentre el protagonista de Die schöne Müllerin acaba adormint-se al rierol, el de Dichterliebe supera la pèrdua i el que acaba al riu són el seu amor i el seu penar.

 

La meva amiga M. diu que en un recital de lied et trobes amb un senyor al piano i un cantant vestit de pingüí que canta cançons sobre pastorets, llacs, rius, rams de flors amb llaçades i altres cursileries amb cara de circumstàncies i alçant-se de puntetes. La meva amiga M. està carregada de raó.

 

Si aquest mateix cantant sortís a l'escenari a cantar òpera seria molt diferent. Aniria caracteritzat per representar un personatge, hi hauria altres cantants amb ell i l'orquestra i el director a la fossa; formaria part d'una narració, ens explicaria la seva part de la història.