Durant segles, a Europa, s'acceptava moralment i legalment que un marit matés la dona infidel i l'amant; un home havia de protegir una de les seves propietats més valuoses (els fills, no la dona). El cas més cèlebre dins del món musical és el de Carlo Gesualdo, príncep italià autor d'una música fascinant. Per a nosaltres, el seu crim va ser assassinar dues persones; per als seus contemporanis, el pecat no va ser matar-les, hi tenia dret, sinó fer-ne un gra massa amb la posada en escena: no calia humiliar les famílies de la dona i l'amant, també nobles, deixant els cossos nus i mutilats a l'entrada de palau, exposats als ulls de tothom.
Robert Schumann era un senyor de trenta anys quan va començar a compondre lieder sense aturador, obra mestra rere obra mestra; avui que els descomptes per a joves són per a menors de trenta-cinc, pot semblar que era un noi, però no, era un senyor. Ara bé, tots tenim un passat, també Schumann, i avui escoltarem un dels seus primers lieder, escrits, ara sí, quan era un noi de disset o divuit anys; no és una obra mestra, però tampoc cal.
Això s'acaba... Arribem a l'última entrada dedicada a la Schubertíada i als tres últims recitals de lied. Tots tres em fan molta il·lusió per diferents motius, així que fem via, perquè tenim molta música per escoltar.
Mit Myrthen und Rosen es el último Lied de la obra Liederkreis op.24 de Robert Schumann. Por su duración y entidad propia, es el único que se interpreta ocasionalmente por separado, aunque en mi opinión cobra todo su sentido poético si realmente es la culminación del ciclo y de la historia que acontece a nuestro personaje a lo largo de las 8 canciones anteriores.
El ciclo de canciones “Myrthen” Op. 25 de Robert Schumann fue compuesto en el prolífico año de 1840, y con un motivo muy especial: era el regalo de bodas para su esposa Clara Wieck con quien finalmente, juicio mediante con su suegro, podría casarse ese año.
Cuando el ciclo de canciones Dichterliebe (Amor de Poeta) de Robert Schumann comienza, algo nos dice que este amor no terminará bien. ¿Pero por qué? ¿Qué sucedió? ¿La amada del poeta existe o no existe? ¿Lo dejó por otro, nunca lo amó…? Estas preguntas se van contestando sutilmente poema tras poema. La historia de este amor es contada por Heine en su Lyrische Intermezzo, en 65 poemas, pero Schumann elije sólo 16 (aunque había compuesto 4 más que luego descartó para darle mejor continuidad).
Avui entrem en el wunderschönen Monat Mai;és un bon dia per escoltar Dichterliebe, si més no des d'aquelles primeres notes que són un remei per a l'ànima fins la setena cançó, que és la que ens toca en el nostre recorregut. Parlar de les cançons d'un cicle per ordre ens permet seguir el camí del protagonista; ens ha parlat d'un amor que comença al mes de maig, de llàgrimes que són ofrenes, d'una estimada més bonica que el sol, d'un petó que guareix tots els mals i del record d'aquell petó. Ens ha enviat alguns missatges contradictoris, com és plorar amargament quan ella li diu “t'estimo”, però l'últim lied que vam escoltar [...]
Darrerament estic parlant de lied amb dos amics que tot just comencen a interessar-se pel tema. Hem anat junts a algun recital, són curiosos de mena i fan moltes preguntes. Una de les coses bones que tenen aquestes converses és que plantegen amb tota la naturalitat del món qüestions que els aficionats donem per descomptades. Un dia li explicava al meu amic que sovint hi ha diverses cançons amb la mateixa lletra i va quedar ben parat...
Ésta es la música de un castillo en ruinas en un bosque atemporal. El Lied está dominado por la imagen de la estatua del viejo caballero que, entre las ruinas del castillo, observa meditabundo las aguas del Rin desde su celda.
La primavera del 1851, Robert Schumann va escriure un cicle de set cançons basat en poemes d’una jove escriptora: Elisabeth Kulmann. Un cicle que ens descobreix algunes escenes i vivències de la jove poetessa a través del prisma del compositor alemany.
Gedichte der Königin Maria Stuart és l'últim cicle que va compondre Robert Schumann, el desembre de 1852. També són, com qui diu, els seus darrers lieder; posteriorment, només en va compondre dos més. La història de Maria I d'Escòcia ja havia atret Schiller, que l'any 1800 havia escrit el seu drama Maria Stuart, basada en els darrers dies de la vida de la reina; havia atret també Donizetti, que va compondre el 1835 la seva òpera Maria Stuarda a [...]
Dedicar la lletra R de l'abecedari de Liederabend al Romanticisme semblava l'elecció més lògica, no debades el lied és probablement EL gènere romàntic; no se m'acut cap altra forma musical tan pròpia d'aquest període, com no siguin els impromptus, moments i altres peces breus per a piano. Així que vaig anotar a la llibreta "R de Romanticisme" sense dubtar-ho i sense dedicar un minut a pensar de què parlaria. I això que dos anys després, quan s'acosta la data d'aquesta entrada i mires d'ordenar-la al teu cap (un exercici [...]
Benvolguts, aquesta setmana estic de vacances, tant desconnectada com sigui possible de qualsevol andròmina tecnològica. No m'oblido de vosaltres i que avui és dimecres, però; per això us envio aquesta postal musical des d'un lloc inspirador de lieder com n'hi ha pocs.
Benvolguts, aquesta setmana tanquem el mes d'agost (espero que molts encara feu vacances!) i la temporada 2016-2017. Altres anys arribàvem fins aquí amb les entrades estiuenques dedicades a la Schubertíada a Vilabertran, però enguany el calendari ens ho ha posat complicat; llavors, pensant què podria publicar que fos lleuger com se suposa que ha de ser l'estiu, vaig recordar unes quantes coses que tenia guardades i podia compartir amb vosaltres.
Amb aquesta entrada arribem a la tercera i última de les dedicades als programes de lied de la Schubertíada a Vilabertran. Malcolm Martineau és un dels protagonistes especials d'aquesta edició del festival, amb tres recitals, tots tres aquesta setmana: demà amb Sarah Connolly (en vam parlar la setmana passada), demà passat amb Kate Royal i divendres amb Christoph Prégardien. No us podeu imaginar les ganes que en tinc!.
Tercera entrada de la sèrie escrita pels estudiants del Màster en Lied de l'ESMUC, com a treball del mòdul Literatura del gènere. Repertori del lied alemany, impartit per la pianista Viviana Salisi. Aquesta setmana la Susanna Puig ens presenta un altre gran lied, Waldesgespräch, que escoltarem en la versió de Dietrich Fischer-Dieskau i Gerald Moore. Moltes gràcies, Susanna!
Continuem amb la sèrie d'entrades escrites pels estudiants del Màster en Lied de l'ESMUC, com a treball del mòdul Literatura del gènere. Repertori del lied alemany, impartit per la pianista Viviana Salisi. La començàvem la setmana passada amb la preciosa cançó triada per l'Elena Mateo i aquesta setmana en tenim una altra igualment preciosa triada pel Guillem Martí.
A escola ens explicaven que el Rin era un dels rius més llargs d'Europa, que la travessava des dels Alps fins al mar del Nord, que va ser una de les rutes comercials més importants ja des de l'imperi romà, que feia frontera entre aquest estat i aquell altre i passava per aquí i per allà; la meva capacitat per oblidar els mapes només és comparable a la d'oblidar dinasties i les seves dates. El que no ens explicaven, perquè això si ho recordaria, és que va ser un dels símbols del Romanticisme. Ho tenia tot per ser-ho: les seves muntanyes, valls, gorges, boscos i boires eren aquella natura autèntica i inaccessible tan desitjada. Els seus castells en ruïnes evocaven el passat, aquell temps dels herois medievals. No hi faltaven tampoc les llegendes vinculades a punts concrets del riu, com la de la Loreley o la de Heinrich i Konrad, els germans enemistats per amor. En definitiva, el Rin, especialment [...]
I d'idil·li. No d'idil·li entès en la seva accepció original, "gènere poètic que descriu la vida rústica, els amors dels pastors, en una perspectiva de felicitat ideal" sinó en la més moderna d'història d'amor en sentit ampli. No fa gaire em vaig adonar que us havia explicat amb més o menys detall unes quantes històries d'amor relacionades bé amb un poeta, bé amb un compositor, bé amb tots dos; una mena de crònica rosa involuntària del lied prou extensa com per merèixer una lletra a l'alfabet de Liederabend.
Al llarg de gairebé cinc anys d'articles setmanals, n'he publicat uns quaranta amb poemes de Goethe. És a dir, pràcticament tot un any per als seus versos. Aquesta quarantena de lieder són d'onze compositors diferents, i la meitat són del rei de la casa (Schubert, pels despistats), entre ells meravelles com Geheimes o Rastlose Liebe. I a més tenim la llarga sèrie d'entrades dedicades a les cançons d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister. No és cap sorpresa que la G de l'abecedari de Liederabend sigui per a Goethe, oi? Aquesta lletra era de les fàcils.
