Martineau, Malcolm

 

Entre els moments del dia més valorats pels fotògrafs hi ha l'hora blava, que és, al vespre, el temps entre la posta del sol i la negra nit o, al matí, el temps entre trenc d'alba i la sortida del sol. És a dir, l'hora blava és un concepte artístic que es correspon temporalment amb el crepuscle. Aquests dos períodes són tan interessants per a la fotografia perquè la font de llum, el sol, és per sota de l'horitzó, però veiem el seu reflex a l'atmosfera, una llum difusa amb un color blau predominant que ho tenyeix tot. Si el fotògraf és a la natura, podrà treure partit dels colors ataronjats [...]

 

Em vaig adonar fa uns dies que des que va començar la temporada no hem escoltat cap lied de Schubert. Ja sabeu que planifico poc, i per això passen coses tan estranyes com que el rei de la casa se n'absenti durant tres mesos. El trobo a faltar, i hi hauria posat remei en qualsevol cas aquesta setmana, però resulta que ja estava previst i anotat a l'agenda. Perquè demà, 19 de novembre, es compleixen cent noranta-dos anys de la seva mort (planifico poc, però planifico), i us volia parlar de La bella molinera, arran de la interpretació que Florian Boesch i Christian Koch van fer-ne [...]

 

Al nostre ritme lent entrem a la segona part de Dichterliebe. No només perquè arribem a la novena cançó de setze, sinó perquè suposa una inflexió en la història d'amor: si al poeta li restava cap esperança, la perd ara que l'estimada es casa.

Entrevista con el pianista Malcolm Martineau

¿Pianista colaborativo o acompañante? Me da lo mismo. Creo que acompañante está bien, porque que en un duo de Lied el cantante es más importante que yo, él tiene el texto y cuenta la historia. Así que sí, yo soy importante, pero no tanto como él. Desde el punto de vista musical, no, ahí somos los dos iguales.

 

 

D'aquí a exactament una setmana comença la Schubertíada, i nosaltres comencem aquesta la mini sèrie d'entrades dedicades als recitals del festival. Com sempre, seran entrades més curtes que haurien de servir, sobretot, per repassar els lieder que s'hi interpretaran.

Comencem amb els dos primers recitals, que són els de Florian Boesch i Malcolm Martineau el dijous 20 i Juliane Banse i Wolfram Rieger el divendres 21; els primers interpretaran Die schöne Müllerin i els segons, Winterreise.

 

Ens ha passat el wunderschöne Monat Mai encara tancats a casa, excepte per una passejada diària curta en temps i distància, tan incòmoda i estranya que no té gaire de passejada. Si viviu a Barcelona, ja m'entendreu; si viviu a llocs amb menys pressió demogràfica, confio que la vostra passejada sigui més agradable que la nostra.

Abans el mes no acabi, us proposo d'escoltar una tercera lectura musical d'un poema escrit per Ludwig Hölty el 1774, Die Mainacht[La nit de maig]. S'inscriu dins d'un corrent musical [...]

 

El lied s'estima els boscos, les prades, les muntanyes, els rierols, la nit, la lluna, els estels. El lied s'estima, gairebé per damunt de totes les coses, caminar. El lied s'estima tot això que ara ens sembla un luxe inabastable. Estem confinats i ho estem amb la nevera plena i tots els subministraments que funcionen, sobreinformant-nos compulsivament a través de les nostres pantalles. Fins i tot en els pitjors moments som gent privilegiada del primer món.

Actualització 15/6. L'article que vaig publicar al febrer ha perdut la seva raó de ser. El podria haver esborrat per escriure'n un de nou amb la nova programació, però m'he estimat més actualitzar-lo copiant al final de tot el text original. No fos cas que ens oblidéssim massa aviat que un dia va arribar un virus que ho va trastocar tot.

 

Com us deia quan parlava de Die Götter Griechenlands, Friedrich Schiller no era aliè a la dèria per l'Antiga Grècia que hi havia a la cultura alemanya a la seva època, i Gruppe aus dem Tartarus [Grup del Tàrtar] ens remet també a la mitologia. L'inframón, conegut sovint pel nom del seu déu, Hades, era la regió on habitaven els morts; no hi patien cap càstig ni hi rebien cap premi. Molt més avall, si hem de fer cas de Zeus a la Ilíada, a la mateixa distància de l'Hades que ho està el cel de la terra, hi havia el Tàrtar. I aquí sí; aquí, allunyats de tothom, els seus habitants patien les tortures més horribles.

 

“Emporteu-vos les Fêtes galantes de Paul Verlaine i aquest petist llibre màgic us retornarà, suaument, harmoniosament i deliciosament trist, tot el món ideal i encantat del diví mestre de les comèdies amoroses, del gran i sublim Watteau, que el segle XIX acaba de redescobrir”

Aquestes paraules pertanyen a una ressenya del 19 d'abril de 1869 que el poeta Théodore de Banville va escriure arran de la publicació del recull Fêtes galantes, del seu amic Paul Verlaine [...]

 

“Diria que és la millor cançó britànica que s'ha escrit mai”. Sarah Connolly va dir això sobre King David a Twitter i jo ho vaig apuntar a la llibreta. El comentari venia arran del concert de la mezzosoprano i Julius Drake al Teatro de la Zarzuela, dins del cicle de lied del CNDM; malauradament, jo me l'havia perdut, però ja m'havien arribat veus sobre el recital tan fantàstic en general i sobre la propina, King David, en particular. I així és com aquesta cançó ha passat per davant d'una altra del mateix compositor, Herbert Howells, que tinc guardada des de fa molt de temps esperant que arribi el seu moment.

 

Avui entrem en el wunderschönen Monat Mai;és un bon dia per escoltar Dichterliebe, si més no des d'aquelles primeres notes que són un remei per a l'ànima fins la setena cançó, que és la que ens toca en el nostre recorregut. Parlar de les cançons d'un cicle per ordre ens permet seguir el camí del protagonista; ens ha parlat d'un amor que comença al mes de maig, de llàgrimes que són ofrenes, d'una estimada més bonica que el sol, d'un petó que guareix tots els mals i del record d'aquell petó. Ens ha enviat alguns missatges contradictoris, com és plorar amargament quan ella li diu “t'estimo”, però l'últim lied que vam escoltar [...]

[...] Amb els últims ecos de la música de Francisco Ernani Braga encara sonant van pujar Christopher Maltman i Malcolm Martineau a l’escenari per començar el seu recital amb Le Bestiaire ou Cortège d’Orphée de Francis Poulenc, que va musicar sis dels poemes del recull homònim de Guillaume Apollinaire. Feia molt de temps que Maltman no cantava a Barcelona i que no cantava lied i mentre passaven les brevíssimes cançons pensava que [...]

 

 

 

Un home està furiós amb el seu enemic. No hi parla, perquè només parla amb els amics. La seva ira creix i ell no fa res per evitar-ho, ans al contrari: dia a dia, la nodreix amb les seves llàgrimes i els seus somriures falsos. Fins que dóna fruit: una poma tan apetitosa com verinosa. Perquè l'odi enverina tot el que toca. L'home sap que el seu enemic cobejarà la poma. No haurà d'esperar gaire per descobrir, feliç, el seu cadàver al jardí.

Les cançons ens parlen sovint d'amor, de tristesa, d'esperança, de solitud, de pau, ens expliquen de vegades històries divertides i més sovint drames terribles. Situacions on ens veiem reflectits perquè n'hem viscut de similars o amb les que empatitzem. Fins que ens trobem amb una cançó que parla d'odi, com la que [...]

 

Schubert està molt present a Liederabend les darreres setmanes, i més que hi estarà! Per un motiu o un altre, el necessitem sovint. Per avui tenia guardat des de fa mesos un lied preciós, Am Tage Aller Seelen (és a dir, En el dia de les Ànimes); aquest és el nom amb què figura a la Neue Schubert-Ausgabe, però el trobem més sovint amb el nom Litanei auf das Fest Aller Seelen (que és el nom del poema de Jacobi) i, de vegades, simplement com a Litanei. Robert Capell, autor del llibre Schubert's Songs, publicat el 1929, diu d'aquest lied: "no hi hagué mai una expressió més sincera o més commovedora de la devoció senzilla i el dolor confortat" I també: "la música sorgeix d'una font pura d'afecte i humilitat". Amb aquesta presentació ja us podria convidar directament a escoltar-lo, però deixeu-me que us n'expliqui un parell de coses més.

 

Si la Il·lustració és la raó, el Romanticisme és la fantasia. Si la Il·lustració és la vetlla, el Romanticisme és el somni. Si la Il·lustració és la llum, el Romanticisme és la foscor. Si la Il·lustració és el dia, el Romanticisme és la nit. Durant el Romanticisme, la nit esdevé un símbol, és el món misteriós on és possible tot allò que és inexplicable amb la raó; la nit i el somni permeten accedir a la realitat mentre que la vetlla, durant el dia, ens amaga el autèntic sentit de l'existència [...]