Boesch, Florian

 

 

Tres Winterreise. El mateix dia. Alhora. A Barcelona. En el moment que es publiqui aquest article, farà unes hores que aquest fenomen s'haurà produït. Bé, confesso que m'he permès una petita llicència, no haurà estat exactament alhora. Però si tothom ha estat puntual, s'hauran sentit a Barcelona simultàniament un Gute Nachti dos Das Wirtshaus.

 

Els soldats dormen entorn d'un foc de camp. Tots excepte un, a qui el neguit abans de la batalla de l'endemà ha desvetllat. I s'enyora, i recorda moments feliços amb la dona que estima, i té por, i mira de tranqui·litzar-se i agafar el son. Podria ser qualsevol home a qualsevol guerra a qualsevol època.

 

Em vaig adonar fa uns dies que des que va començar la temporada no hem escoltat cap lied de Schubert. Ja sabeu que planifico poc, i per això passen coses tan estranyes com que el rei de la casa se n'absenti durant tres mesos. El trobo a faltar, i hi hauria posat remei en qualsevol cas aquesta setmana, però resulta que ja estava previst i anotat a l'agenda. Perquè demà, 19 de novembre, es compleixen cent noranta-dos anys de la seva mort (planifico poc, però planifico), i us volia parlar de La bella molinera, arran de la interpretació que Florian Boesch i Christian Koch van fer-ne [...]

 

D'aquí a exactament una setmana comença la Schubertíada, i nosaltres comencem aquesta la mini sèrie d'entrades dedicades als recitals del festival. Com sempre, seran entrades més curtes que haurien de servir, sobretot, per repassar els lieder que s'hi interpretaran.

Comencem amb els dos primers recitals, que són els de Florian Boesch i Malcolm Martineau el dijous 20 i Juliane Banse i Wolfram Rieger el divendres 21; els primers interpretaran Die schöne Müllerin i els segons, Winterreise.

Actualització 15/6. L'article que vaig publicar al febrer ha perdut la seva raó de ser. El podria haver esborrat per escriure'n un de nou amb la nova programació, però m'he estimat més actualitzar-lo copiant al final de tot el text original. No fos cas que ens oblidéssim massa aviat que un dia va arribar un virus que ho va trastocar tot.

 

Benvolguts, aquesta setmana tanquem el mes d'agost (espero que molts encara feu vacances!) i la temporada 2016-2017. Altres anys arribàvem fins aquí amb les entrades estiuenques dedicades a la Schubertíada a Vilabertran, però enguany el calendari ens ho ha posat complicat; llavors, pensant què podria publicar que fos lleuger com se suposa que ha de ser l'estiu, vaig recordar unes quantes coses que tenia guardades i podia compartir amb vosaltres.

 

A escola ens explicaven que el Rin era un dels rius més llargs d'Europa, que la travessava des dels Alps fins al mar del Nord, que va ser una de les rutes comercials més importants ja des de l'imperi romà, que feia frontera entre aquest estat i aquell altre i passava per aquí i per allà; la meva capacitat per oblidar els mapes només és comparable a la d'oblidar dinasties i les seves dates. El que no ens explicaven, perquè això si ho recordaria, és que va ser un dels símbols del Romanticisme. Ho tenia tot per ser-ho: les seves muntanyes, valls, gorges, boscos i boires eren aquella natura autèntica i inaccessible tan desitjada. Els seus castells en ruïnes evocaven el passat, aquell temps dels herois medievals. No hi faltaven tampoc les llegendes vinculades a punts concrets del riu, com la de la Loreley o la de Heinrich i Konrad, els germans enemistats per amor. En definitiva, el Rin, especialment [...]

 

Matthäus von Collin era un cavaller influent a la Viena de començaments del segle XIX. Tutor del fill de Napoleó, professor d'Història i Filosofia a la universitat de la ciutat, editor de dues revistes de literatura, amfitrió d'un important saló cultural, poeta a temps parcial i amic de Josef von Spaun. Aquests tres darrers aspectes són els que ens interessen a nosaltres, perquè Collin va ser un d'aquells prohoms de certa edat que, arran que Spaun els presentés, va fer amistat amb Schubert, el va acollir al seu saló, va difondre la seva música i li va presentar d'altres persones influents. Per desgràcia, aquesta relació va durar ben poc perquè Collin va morir el 1824, als quaranta-cinc anys; si més no va donar com a fruit cinc lieder, un dels quals vam escoltar fa un temps: el preciós Nacht und Träume, compost l'any següent de morir el poeta.

 

 

Després del 2013, Any Wagner i Any Britten, i el 2014, Any Strauss, arriba el 2015, Any Sibelius i Any Schubert. Dedicarem alguna entrada a Sibelius, que ja va tocant, aprofitant el 150è aniversari del seu naixement però sobretot (sorpresa!) ens dedicarem a Schubert. No commemorem cap aniversari rodó del seu naixement o la seva mort sinó el bicentenari del seu "any dels miracles", el 1815, l'any que va compondre gairebé cent-cinquanta lieder. Vam començar les celebracions al novembre escoltant un d'aquests lieder, dels pocs coneguts, Furcht der Geliebten; avui n'escoltarem un dels més coneguts, Wandrers Nachtlied I (Cançó nocturna del caminant I)

 

Fa un parell de setmanes un lector comentava d'un lied que era una de les seves obres musicals preferides i que cada cop que el sentia en una versió diferent hi descobria nous matisos. Fa uns dies vaig veure el documental Conducting Mahler (molt recomanable si sou malherians) i allà Claudio Abbado deia referint-se a una simfonia: "si estimes aquesta obra hi trobes coses noves, n'aprens, cada cop que l'escoltes". Abbado deia la paraula clau, estimar. L'obra ens enamora i, com si pogués correspondre a aquest amor, cada cop que l'escoltem ens ensenya alguna cosa. És clar que això no ens passarà amb qualsevol obra musical; n'hi ha que, per molt que ens agradi, quan l'escoltem ens proporcionarà plaer (que no és poc) però no ens farà pensar, no ens aportarà res de nou. Pot ser aquesta una definició d'obra d'art? Una obra que sempre que t'hi acostes és nova, que permet tantes [...]