Children are children

 

Abans del bany - P. Peel

 

Mirar els nens quan juguen aliens a la nostra presència, sentir-los parlar a les nines com nosaltres els parlem a ells, intentar seguir el fil quan ens expliquen les seves aventures, aguantar-nos el riure quan inventen excuses amb un ofès "no he estat jo"... moments divertits i feliços que devem a les criatures i que Modest Mússorgski va copsar amb fidelitat al seu cicle de cançons Детская (Detskaja, La cambra dels nens).

Mússorgski va escriure les cinc primeres cançons del cicle entre 1868 i 1870; aquest primer recull es va publicar el 1872 i més tard el compositor en va escriure dues més amb el mateix tema. Després de la seva mort Nikolai Rimski-Kórsakov va fer una nova edició de La cambra dels nens que incloïa totes set cançons. Fixeu-vos que he fet servir dos cops el verb escriure i en aquesta ocasió em refereixo tant a la música com als textos, el nostre compositor no va fer servir els poemes d'algú altre sinó que ens trobem davant un dels pocs casos que músic i poeta són la mateixa persona.

Això potser explica que, contràriament al que trobem habitualment, aquest cop no sentim la veu del poeta reflexionant sobre els seus sentiments ni la narració d'una història pròpia d'una balada. El que fa Mússorgski és entreobrir-nos la porta de la cambra dels nens perquè hi treguem el cap i observem com els nens expliquen coses a la dida o a la mare, o parlen sols mentre juguen; són set cançons i set moments diferents protagonitzats per la canalla.

El compositor ens sorprèn també amb la música, no espereu escoltar ecos de melodies russes com a d'altres cançons seves; per més que hi hagi molta tendresa a les cançons, no tenen tampoc res a veure amb el lirisme del seu contemporani Txaikovski. De fet, de melodia n'hi ha ben poca, perquè Mússorgski cerca el realisme i les cançons reprodueixen la cantarella dels nens quan parlen, el seu discurs de vegades embarbussat, els seus canvis de ritme sobtats... De vegades la seva precisió és sorprenent, em pregunto si algú que no conegui les cançons no podria deduir fàcilment qui és qui parla.

Nosaltres escoltarem aquesta setmana la segona de les cançons, la que vaig incloure a la llista de cançons felices, tot i que qualsevol de les set podria haver-hi estat; es tracta de В углу (V uglu, Al racó). Sentirem en primer lloc la dida, molt enfadada perquè la seva labor de mitja és per terra, amb els punts deixats anar i tacada; renya el nen i l'envia al racó de pensar. El nen es declara innocent i acusa el gat com a culpable del desastre, però no li serveix de res i acaba al racó... fent què? El que fan tots els nens, remugar en veu baixa la seva frustració. Per completar l'escena només faltaria que la dida digués allò de "i que no et senti dir ni mitja paraula!"

La nostra dida i el nostre Mischa seran la mezzosoprano Teresa Berganza, acompanyada al piano per Ricardo Requejo.

 

Al racó 

 

 

Com de costum, he fet servir la transcripció anglesa, aquesta és la versió original del text: