Semper Dowland, semper dolens

Since September 2013 I'm posting regularly in English in addition to Catalan. If you want to read this post translated to English, please use the automatic translator on the right column.

 

Sonador de llaüt - A.Grammatica

 

El 450 aniversari del naixement de John Dowland ens dóna l'excusa perfecta per deixar per un moment el Romanticisme, que és l'època pròpia d'aquest blog, i fer una breu escapada al Renaixement; una mena de viatge a la recerca dels nostres orígens i una oportunitat per escoltar una de les precioses cançons de Dowland.

El nostre protagonista va néixer el 1563 a Anglaterra o Irlanda, no se sap del cert, i va morir a Londres el 1626. Va passar llargues temporades al continent, estudiant i servint com a músic a diferents corts, a on va tenir contacte amb les últimes tendències musicals. Una de les persones que més el va influir va ser Giulio Caccini; segurament és el "culpable" que Dowland, un excel·lent llaütista, es dediqués a escriure cançons.

Caccini era membre de la Camerata Fiorentina, un grup d'humanistes, poetes i músics que s'aplegaven a Florència sota el patrocini del comte Bardi per impulsar una tornada a l'estil musical de la Grècia Antiga. De forma molt resumida i pel que fa al cant, la Camerata estava a favor del retorn a la monodia, és a dir, el cant a una sola veu, per tal que les paraules fossin clarament intel·ligibles; una de les seves regles era "non guastare il verso", no fer malbé el vers. Tot girava entorn la poesia i la veu i l'acompanyament n'estava subordinat; en certa manera el plantejament no era tan diferent del que es faria a mitjans del segle XVIII a Alemanya amb referència al lied.

El contacte de John Dowland amb Caccini el va portar a compondre lute-songs, cançons amb acompanyament de llaüt. El seu primer recull, Book of Songs or Ayres, publicat el (1597), va ser un èxit, i no va trigar gaire a escriure'n dos més el 1600 i el 1603; més tard, el 1612, va publicar Pilgrims Solace (El consol del pelegrí). Una bona part de les seves cançons continuen sent molt conegudes avui dia, entre elles la que escoltarem avui, Flow, my tears (Fluiu, llàgrimes meves), publicada al recull de 1600.

Com us deia, és una cançó preciosa i una mostra perfecta del tret principal del caràcter de Dowland, si més no del musical: la malenconia. Pràcticament tota la seva obra està impregnada d'aquest sentiment, molt "de moda" a l'època a Anglaterra, com estaria "de moda" a Alemanya el Sehnsucht durant el Romanticisme. Dowland fins i tot signava les seves obres amb l'expressió Semper Dowland, semper dolens (sempre Dowland, sempre dolençós), i va fer de les llàgrimes presents a Flow my tears un dels seus temes recurrents. Si teniu ocasió, després d'escoltar la cançó escolteu les Lachrimae, set breus pavanes per a llaüt i consort (un conjunt d'instruments de corda) que Dowland va compondre a partir de les primeres notes de la cançó. Ja posats, escolteu també la versió per a llaüt sol de Flow my tears, que va escriure abans que la cançó. I després haureu de fer alguna cosa per treure-us de sobre el tel de malenconia.

Escoltarem Flow my tears en la versió d'Alfred Deller, un cantant que m'agrada molt i que pel seu repertori no tindrem gaires ocasions d'escoltar, així que aprofito aquest viatge al passat per presentar-lo. Deller va viure entre 1912 i 1979 i és el pare (o l'avi) espiritual de tots els contratenors d'avui dia, ell els va obrir pas. A més de cantar tan bé com podreu escoltar, Deller va impulsar la recuperació de la música antiga al Regne Unit, va fundar el seu propi grup de música antiga, el Deller Consort, i va col·laborar amb compositors contemporanis, per exemple Britten, que va escriure per a ell el paper d'Oberon a El somni d'una nit d'estiu. Acompanya Deller el llaütista Desmond Dupré, i de l'autor del poema no us n'he dit res perquè no se sap del cert qui és, potser el mateix Dowland.

 

Flow my tears