Ens han ficat al cap la idea pseudo-romàntica que les autèntiques obres d'art són les que es fan al dictat d'una musa: tenim al cap les imatges de l'escriptor que escriu una novel·la sense aixecar-se de la cadira o el pintor que surt de l'estudi amb els cabells esbullats i una obra mestra al cavallet. No dic que no hi hagi obres que no s'hagin creat així, però vaja... el cinema ha fet molt de mal. Aquesta idea pseudo-romàntica té un corol·lari: el menyspreu per les obres d'encàrrec. Com pot ser art una obra suggerida per un contracte? I ens oblidem que als artistes també els agrada fer àpats regularment i escalfar-se a l'hivern. I ens [...]

Benvolguts, que tingueu un bon any i que no hi falti la música!

Us presento breument l'última cançó nadalenca de la temporada. Ens la porta Peter Cornelius, un compositor que va escriure diversos cicles de cançons de temàtica religiosa, habitualment amb textos seus.

Fa quatre anys vam presentar el cicle Weihnachtslieder, op. 8 ("Nadales"), que inclou una cançó molt coneguda, Die Könige. Avui n'escoltarem la següent, Simeon, que narra [...]

La setmana passada vaig compartir una nadala polonesa, d'origen popular, en la versió de Witold Lutosławski. La segona nadala d'enguany també és tradicional, però aquest cop ens quedem a casa: escoltarem el El cant dels ocells. El cert és que l'he triada i escric aquestes quatre ratlles pensant sobretot en els lectors de la versió anglesa, que segurament no hi estaran tan familiaritzats; als qui esteu llegint aquesta versió en català us proposo un exercici que ja he proposat alguna vegada quan parlàvem d'una cançó molt coneguda: intenteu escoltar-la com si fos nova.

Espero que tingueu activat l'esperit nadalenc, perquè avui comencem l'habitual petita sèrie de tres entrades amb cançons al voltant de les celebracions d'aquests dies; les dues properes seran de format curt i passat Reis tornarem a la normalitat.

Les cançons que us presento avui les vaig sentir per primer cop una nit de Nadal a Catalunya Música, fa un parell d'anys. Em van cridar l'atenció i en vaig prendre nota per parlar-ne algun dia; es tracta de les Dwadzieścia polskich kolęd (Vint nadales poloneses) de Lutosławski.

Imagineu l'última escena d'úna pel·lícula "made in Hollywood": el protagonista és un cantant que ha passat vés a saber per quines peripècies i ara és a l'escenari d'un auditori ple a vessar. El nostre home canta una peça que acaba en un llarg agut en fortissimo i el públic l'ovaciona a peu dret, immediatament, ignorant els contundents acords finals del piano. Quina seria la banda sonora d'aquesta escena? Bé podria ser-ho Ein Traum, d'Edvard Grieg, una cançó que té tots els ingredients necessaris per cridar l'atenció fins i tot dels espectadors de cinema més allunyats d'aquest món, mentre que els més avesats [...]