Som al mes de juny i el que podríem anomenar la “temporada regular” està acabant; si tot va bé, el mes de juliol cediré el lloc als estudiants del Màster en Lied de l'Esmuc i el d'agost el dedicaré a la Schubertíada, com he fet els darrers anys. M'han tornat a quedar unes quantes entrades previstes pendents; ja veuré què en faig, si les passo a la llibreta de la temporada vinent (nota mental: comprar la llibreta de la temporada vinent) o les deixo en el llimb de les cançons i espero que tornin a demanar pas. Però encara tinc dues setmanes disponibles, així que anem per feina amb la primera. Quan vaig saber que Joyce [...]

 

Aquesta setmana no tenim pianista. Ni orquestra. Ni guitarra, ni arpa, ni cap altre acompanyament. Quan editi l'article hi afegiré només tres de les quatre etiquetes habituals: compositor, poeta i cantant; la d'acompanyant quedarà buida, perque aquesta setmana tindrem veu a cappella. Com bé sabeu, és molt inusual; el lied (en el sentit més ampli) es canta pràcticament sempre amb acompanyament. Diria que la proposta de la veu sola és pròpia del lied més contemporani, del compost a les darreres dècades.

 

Les modes van i vénen, els gustos canvien i això aplica a moltes coses: a la roba, als restaurants o (ai las!) al lied. Un bon exemple de lied que un dia va estar molt de moda i avui gairebé desconegut és Lob der Tränen [Elogi de les llàgrimes]. Es creu que Franz Schubert el va compondre durant la primera meitat del 1818 i es va editar el 1822; pertany, per tant, a les poques obres (aproximadament un centenar) que es van publicar en vida seva.

 

Franz Liszt va publicar els Tre sonetti di Petrarca el 1846, primer la versió per a piano sol i uns mesos més tard les cançons. Es creu que primer va compondre les cançons, encara que es publiquessin més tard; es creu també que les havia compost uns anys abans de la seva publicació, durant la seva relació amb la comtessa Marie d'Agoult, que devia ser un dels escàndols de l'època a París. El 1835, la comtessa, de trenta-dos anys, casada i amb dos fills, va deixar el seu marit per anar-se a viure amb el pianista, vuit anys més jove que ella, amb qui tenia una relació des d'en feia dos. Entre 1835 i 1839 la parella va viure a Suïssa [...]

 

Després de compondre Le travail du peintre, Francis Poulenc va dir que el temps de la mélodie havia passat, almenys per a ell. Això va ser el 1956 i durant quatre anys només va escriure un parell de cançons. No és que en aquell temps s'estigués de braços plegats; el 1957 va estrenar Dialogues de carmelites, el 1958 La voix humaine i el 1960, el Gloria. Aquell mateix any va escriure el que seria, ara sí, el seu últim cicle, La courte paille, i ho va fer amb un poeta nou al seu repertori, Maurice Carême. En lloc de la complexitat de la poesia de Paul Éluard o Apollinaire, ara triava uns versos el llenguatge dels quals era a l'abast de tothom.