El juny de 1825, Schubert va rebre una carta del seu pare on li deia que sabien per tercers que estava bé, però que trobaven a faltar tenir notícies seves; ell i la seva mare (en realitat, la segona dona del seu pare) li demanaven que escrivís i els expliqués com li anaven les coses. Schubert va trigar un mes i mig a respondre, però almenys ho va fer amb una carta llarga i detallada. Entre d'altres coses hi explicava la bona acollida que havien tingut les seves darreres cançons sobre textos de La dama del llac de Walter Scott i la sorpresa de molta gent per la religiositat d'Ellens Gesang III. És interessant el que diu respecte a això: [...]

No recordo si us he preguntat mai si teniu un lied preferit de Schubert (o dos, o cinc); endavant amb les respostes, si us ve de gust compartir-ho. Per converses aquí i allà, per la unció amb què es canta, pel silenci amb què s'escolta, per la bibliografia, que el situa entre l'obra mestra i la perfecció, tinc pocs dubtes que el que escoltarem avui és dels més estimats.

Amb aquest costum que tenia Schubert de posar el mateix nom a dues cançons (o a tres, o a quatre), passa sovint que un dels lieder acaba sent per sempre més "l'altre". Provem-ho: Ständchen. Heu pensat en aquesta preciositat del Cant del cigne? Doncs no. Em referia a l'altre Ständchen, la nostra cançó d'avui.

Durant les primeres dècades del segle XIX es van publicar les traduccions de moltes obres de Shakespeare, que no feia gaire que els cercles millor informats havien [...]

Verdun, les Ardenes, el Marne, el Somme, Ieper, els Dardanels. Quatre anys. Setanta milions de combatents, vuit milions de morts, dos milions de desapareguts, vint-i-dos milions de ferits. Camps de mines. Centenars de quilòmetres de trinxeres en una mar de fang. Diumenge es commemorarà el centenari del final d'una guerra que va dessagnar Europa.

Guillaume Apollinaire va voler allistar-se a l'exèrcit així que va esclatar la guerra, però no el van admetre perquè no era francès (era nascut a Roma i d'origen polonès). Hi va insistir i [...]

Un rispetto és un tipus d'estrofa poètica pròpia de la llengua toscana, formada generalment per sis o vuit versos hendecasíl·labs, tot i que l'extensió pot variar entre quatre i deu versos. La temàtica dels rispetti és amorosa, es tracta d'una salutació respectuosa (d'aquí el nom) a la persona estimada. Es va estendre durant el segle XIII i va arribar al seu apogeu durant la segona meitat del segle XV, quan va ser molt conreada per Angelo Poliziano i, en menor mesura, per Llorenç el Magnífic.