El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita: Von ewiger Liebe

Dins de la sèrie en col·laboració amb el Màster en Lied de l'ESMUC, Cristina Ruiz ens presenta Von ewiger Liebe, de Johannes Brahms. La interpretació que ha triat per compartir és la de Anne Sofie von Otter i Bengt Forsberg. Gràcies, Cristina!

Von ewiger Liebe (De l'amor etern), op. 43 núm.1 és un lied compost l'any 1864 per Johannes Brahms, quan tenia 31 anys, en ple apogeu del romanticisme literari, un moviment que encarna els ideals de l'individualisme, el sentimentalisme, la subjectivitat i la irracionalitat, amb un gran interès en la natura i l'exaltació de la figura de l'heroi. Totes aquestes qualitats les trobem en aquest poema que, malgrat que en moltes edicions apareix com a obra de Josef Wenzig, és en realitat d'August Heinrich Hoffmann von Fallersleben. De fet, Fallersleben compon aquest poema el 1837 a partir d'una traducció lliure de Leopold Haupt d'un Volkslieder (cançó popular) escrit en el dialecte venda del poble sòrab, un poble eslau occidental reconegut per Alemanya com a minoria nacional.

Els contemporanis de Brahms el veien com l'anti-Wagner i l'anti-Liszt, com aquell que contra tots els principis progressistes de la fusió de totes les arts en una obra total o de la resolució en la música de totes les arts, i contra les conseqüències que es desprenien d'aquests principis en la forma i el llenguatge musical, proposava novament la idea d'una música pura en les formes consgrades per la tradició clàssica. Per a les generacions posteriors, Brahms va ser qui millor va interpretar el gust classicitzant de la Gründerzeit (l'era dels fundadors del modern capitalisme austro-alemany), la seva necessitat de valors certificats per la fidelitat a un passat il·lustre. Fugint de la imatge autopropagandística de Wagner i davant de la confrontació amb Liszt refusant la concepció de la música de programa, Brahms apareix com qui recull de les mans de Schumann la tradició clàssico-romàntica i li imprimeix el seu segell personal cultivant brillantment, entre els gèneres que li són propis, el lied. La carrera de Brahms deixa entreveure una solució de continuïtat: conscient de la tradició de la que ell havia estat designat hereu, no podia simplement acollir-la sinó que havia d'examinar-la críticament en profunditat i reformular-la en termes nous, remuntant-se al llarg de la història del llenguatge musical per a detectar les possibilitats constructives que aquesta li oferia. Heus aquí el sentit del tradicionalisme brahmsià, molt més complex i dúctil que un simple conservadurisme.

Von ewiger Liebe, un dels lieder destacats del compositor, dibuixa musicalment a la perfecció el que el text descriu, essent un clar exponent de la maduresa compositiva de Brahms en aquest gènere. Comença amb un llunyà i profund do#menor, amb la melodia que emergeix del baix de la part del piano com si s'aproximés des de les boires del bosc; aquesta melodia la imitarà uns compassos més tard la veu tot subratllada per la mà dreta del piano, alhora que la mà esquerra manté una figuració de corxeres i contratemps que ajuden a caminar la línia melòdica. És una proposta ideal per acollir la primera paraula del text: "Dunkel", o foscor, de la que emergirà la imatge d'un bosc al capvespre, sense llum, sense sons, ni tan sols el cant dels ocells. Novament, una proposta de quatre compassos de la melodia al piano que la veu imitarà tot donant pas als personatges que ens ocupen: un noi que acompanya a la seva estimada cap a casa. Tot caminant van parlant de moltes coses, mentre la figuració de la part del piano continua donant la sensació d'aquestes passes entre els salzes.

Al començar el que sembla la tercera frase, de nou amb els quatre compassos i la línia melòdica al baix, el compositor ens ofereix el primer canvi evident per fer parlar el noi. S'enceta una secció en la que els tresets de la mà dreta, combinats amb els salts i octaves de la mà esquerra, donen imatge d'inquietud, fins i tot d'urgència, dibuixant fidelment l'angoixa que sent el noi, que creu que la noia s'avergonyeix del seu amor. Aquesta secció va creixent en turbulència fins a desembocar en un interludi sense cant on la realització del piano és gairebé virtuosa en la combinació rítmica i de salts de registre, emfasitzant la desesperació del noi.

I gairebé com un raig de sol després de la tempesta, després d'un camí turbulent descendent del piano, emergeix la següent secció, en la que es dóna pas a donzella. No només el compositor dóna una indicació de tempo que redueix la velocitat, sinó que a més a més canvia de tonalitat, de compàs i de textura pianística. Les paraules de la donzella estan emmarcades en un Re bemoll Major dolç, rodó, amable, i que calma el cor de qui escolta i qui l'interpreta. Alhora, la veu superior del piano simplement té una nota llarga com si fos un pedal, o una campana, subratllada pel bressoleig de la resta de la part del piano. Alhora, la veu presenta unes seqüències rítmiques que es van repetint per donar unitat al parlar de la donzella, i poc a poc es va agitant lleugerament per donar èmfasi a l'afirmació "unsere Liebe ist fenster noch mehr" o "el nostre amor encara ho és més (de ferm)". Per tornar a la calma hi ha un petit interludi de quatre compassos i ara ja sí, encarem la recta final del lied on la donzella va reafirmant-se en la idea que el ferro i l'acer són mal·leables, però l'amor que es professen els dos protagonistes és etern i indestructible. Així, la melodia avança conduïda dolçament al principi per uns moviments en pèndol de la part del piano, que fan petites onades indecises però que van incrementant la tensió, mentre la melodia va ascendint també amb una sensació d'espiral cada cop més agitada i àmplia, encadentant una frase rere una altra fins que esclaten, gairebé com en un clímax amorós, en la nota més aguda que dibuixa la paraula "unseres", "nostre", de l'afirmació rotunda "el nostre amor sempre perdurarà".

I després de tota aquesta preparació pacient de gairebé 8 pàgines de lied i d'esclatar esplendorosoament, en dos sistemes (línies de text musical) descarrega tota la tensió en una successió gairebé espasmòdica de corxeres articulades de dues en dues en línia descendent com si fos el panteix dels amants després de la trobada amorosa fins a dissoldre's en un senzill acord final que abaixa pudorosament el teló de l'escena.

No en va, fins i tot Hugo Wolf, qui pràcticament menyspreava totes les obres de Brahms, es va haver de rendir davant d'aquest lied en majúscules, meravellat per la seva forma audaç i estendard de l'emoció.

Gràcies, Johannes, per tant.