Parlo d'amor con me

La tarda del 22 de gener de 1918, l'Associació Amics de la Música presentava al Palau de la Música Catalana un concert amb el següent programa: el Quartet en mi bemoll, no. 5 de Karl Ditters von Dittersdorf; L'infantament meravellós de Schahrazada, de Robert Gerhard (estrena) i el Quartet en fa, op. 96 d'Antonín Dvořák (primera audició). Els intèrprets eren el Quartet Renaixement, amb Eduard Toldrà com a primer violí; la soprano Conxita Badia i el pianista Frederic Longàs. La primera obra de Gerhard interpretada al Palau va ser un èxit i tant el públic com la crítica van celebrar el talent d'un compositor tan jove.

Gerhard tenia només vint-i-un anys i feia un parell d'anys que estudiava amb Felip Pedrell (que ja havia fet els setanta), després que l'inici de la guerra hagués interromput els seus estudis a la Musikhochschule de Munic. Mestre i alumne s'admiraven i apreciaven mútuament; aquell mateix dia es va publicar a La Vanguardia una carta de Pedrell en què avançava que l'estrena d'aquella tarda seria un esdeveniment i descrivia el seu alumne com un "conreador excepcional de la forma lied, nascuda del tracte íntim amb la cançó popular".

L'infantament meravellós de Schahrazada, aquella obra que havia entusiasmat els seus contemporanis al Palau, era un cicle de dotze cançons que ja s'havia interpretat en diverses ocasions a salons privats i, el desembre de 1917, en un concert més o menys públic a la sala Bell Repòs; Gerhard podia intuir que seria ben acollida en la seva estrena oficial, però no sé si tant com per veure-la editada uns mesos després; seria el seu Opus 1.

Els textos de les cançons eren una selecció de L'infantament meravellós de Schahrazada. Interpretacions dels poemes de 'Les mil i una nits', de Josep Maria López i Picó, que s'havia publicat el 1916 a La Revista, dirigida pel mateix poeta; Gerhard va compondre el cicle entre la primavera i l'estiu d'aquell mateix any. El tema triat evoca clarament l'orientalisme que havia estat tan en voga en les dècades anteriors, especialment a França; el personatge de Xahrazad havia inspirat almenys dues obres avui habituals del repertori, el poema simfònic de Rimsky-Korsakov i el cicle de cançons de Ravel. La música de Gerhard, però, no responia a aquest orientalisme sinó que s'identifica més clarament amb un romanticisme tardà alemany impregnat d'aires catalans.

Cinquanta anys després, el compositor parlava d'aquesta obra amb afecte; era una obra primerenca i la composició era òbvia, però genuïna. Explicava que la seva intenció havia estat fer un reguitzell de cançons d'amor (i citava Cherubino, “parlo d'amor con me”), i que la princesa Xahrazad era, si fa no fa, l'excusa per compondre-les, d'aquí que hagués passat per alt l'orientalisme.

Escoltant les cançons es comprèn fàcilment la bona acollida del públic en la seva estrena: en el seu context, eren modernes però amb moderació, de melodies àmplies i harmonies amb abundants cromatismes, relativament fàcils d'escoltar, fresques. De les dotze que formen el cicle, n'escoltarem avui l'onzena, Melodiós com entremig d'arbredes; que a l'estrena va ser la vuitena, l'ordre d'aquell dia va ser diferent de l'edició. Es una peça breu en la qual el preludi i el postludi tenen molta importància (en total durant tants compassos com la part cantada) i ens acosten l'oratge que recorre els quatre versos. L'escoltarem interpretada per Isabel Aragón i Àngel Soler.

Vint anys després d'aquell concert al Palau, amb l'entrada dels nacionals a Barcelona, Robert Gerhard va agafar el camí de l'exili. Va morir a Cambridge, el 5 de gener de 1970. La setmana passada en va fer cinquanta anys, així que tenim per davant tot un Any Gerhard. Celebrem-ho!