“Emporteu-vos les Fêtes galantes de Paul Verlaine i aquest petist llibre màgic us retornarà, suaument, harmoniosament i deliciosament trist, tot el món ideal i encantat del diví mestre de les comèdies amoroses, del gran i sublim Watteau, que el segle XIX acaba de redescobrir”
Aquestes paraules pertanyen a una ressenya del 19 d'abril de 1869 que el poeta Théodore de Banville va escriure arran de la publicació del recull Fêtes galantes, del seu amic Paul Verlaine. Com el crític indica, els poemes recullen l'ambient galant dels quadres d'Antoine Watteau (1648 – 1721), dels quals Verlaine podria haver conegut L'embarquement pour Cythère, que ja era exposat en el Louvre abans de la publicació dels poemes; tanmateix, els experts dubten que conegués gaire més obres del pintor perquè la majoria pertanyien a particulars. Com apunta Banville, en aquella època s'estava redescobrint el pintor i Verlaine en podria haver vist obres reproduïdes a alguna revista, abans que se'n fessin les grans exposicions pocs anys després.
L'embarquement pour Cythère recrea una festa campestre a l'estil de les que se celebraven a Versailles en aquells anys, durant la Regència. Citera és l'illa grega en què la mitologia situa el naixement d'Afrodita i els personatges del quadre hi van a retre homenatge a la deessa i a celebrar l'amor, encoratjats pels amorets rodanxons que s'afanyen a formar les parelles (amb èxit, pel que es veu en els detalls de la pintura). L'esperit festiu d'aquesta obra és compartit pel primer poema de Fêtes galantes, Clair de lune, i pels que el segueixen, en els quals trobem música, dansa, Pierrots, Colombines, nobles, pastores, personatges mitològics, tots movent-se per uns jardins tan magnífics i irreals com devien ser-ho llavors els de Versailles, amb aquest aire de vegades trist que ens diu Banville.
Les Fêtes galantes de Verlaine són una obra fonamental per a la mélodie; Fauré, Debussy i Hahn encapçalen una llarguíssima llista de compositors que n'han musicat algun poema. Claude Debussy, en concret, va fer-ho amb sis: tres, l'any 1891 (Fêtes galantes, FL. 86) i tres més el 1904 (Fêtes galantes, FL. 114). Avui ens aturarem en Colloque sentimental: l'últim poema del recull, l'última cançó del cicle i l'última cançó amb poema de Verlaine.
El DIEC diu que un col·loqui és una “conversa, especialment de certa importància, entre dues o més persones.” Al poema n'hi ha dues, de persones, per a les quals sembla que la conversa té una importància diferent. S'han encreuat al parc i parlen del seu amor perdut. L'esplendor que trobem als primers poemes de la col·lecció ha desaparegut; ara el “vell parc” és “solitari i glaçat” i d'aquells homes i dones abillats amb riques robes de colors brillants només resten “dues formes” d'”ulls morts i llavis molls”, talment com si fossin dos espectres en un cementiri a la nit; no se m'acut cap quadre de Watteau que reflecteixi tanta desolació. S'ha acabat la festa i només en queda el record d'un amor que havia de ser etern. Una figura, que tracta l'altra de tu, recorda amb nostàlgia aquells moments feliços; l'altra hi posa distància tractant la primera de vós mentre respon lacònica i fingint indiferència.
La cançó de Debussy transmet aquest ambient trist, la nostàlgia i fins i tot l'esperança d'una de les formes, i la fredor de l'altra. És una obra plena de matissos, i he triat per compartir amb vosaltres la versió excel·lent de Susan Graham i Malcolm Martineau; he dubtat entre dues i si hagués estat pels cantants hauria hagut de fer-ho o a cara o creu, però el piano ha estat determinant; m'agrada molt el misteri i la sensació d'irrealitat que imprimeix Martineau a la cançó, com si tot plegat fos un malson. Espero que la interpretació de tots dos i la cançó us agradin tant com a mi.
Si us ve de gust escoltar alguna cançó més, aquesta peça sòbria, la seva atmosfera i el seu minimalisme em fa pensar en dos lieder, Die Stadt i Der Doppelgänger, Schubert i Heine ens parlen també d'un amor perdut. Em porta també a altres dues cançons de compositors tan allunyats com Strauss i Respighi; ja veieu que aquesta vegada tenim un grapat de cireres. Fa un temps vam escoltar I fauni, la primera cançó de Deità silvane de Respighi que, en certa manera, ens introdueix en un món semblant al de les Fêtes galantes; a l'última, Creposcolo, ha passat el temps, i el jardí abandonat i decadent ens transmet la mateixa tristesa de la canço de Debussy. Per altra banda, a Allerseelen, de Strauss, la veu poètica rememora un amor perdut que vol recuperar ni que sigui per un dia; hi són tots dos, però l'altre no diu res, i l'emoció del qui parla em recorda la del personatge de Verlaine.
Dans le vieux parc solitaire et glacé
Deux formes ont tout à l'heure passé.
Leurs yeux sont morts et leurs lèvres sont molles,
Et l'on entend à peine leurs paroles.
Dans le vieux parc solitaire et glacé
Deux spectres ont évoqué le passé.
- Te souvient-il de notre extase ancienne?
- Pourquoi voulez-vous donc qu'il m'en souvienne ?
- Ton coeur bat-il toujours à mon seul nom?
Toujours vois-tu mon âme en rêve? - Non.
Ah ! les beaux jours de bonheur indicible
Où nous joignions nos bouches ! - C'est possible.
- Qu'il était bleu, le ciel, et grand, l'espoir!
- L'espoir a fui, vaincu, vers le ciel noir.
Tels ils marchaient dans les avoines folles,
Et la nuit seule entendit leurs paroles.
Al vell parc solitari i glaçat,
s'han trobat fa poc dues formes.
Llurs ulls són morts i llurs llavis són molls,
i a penes se senten llurs paraules.
Al vell parc solitari i glaçat,
dos espectres han evocat el passat.
-Recordes el nostre antic èxtasi?
-I doncs, per què voleu que me'n recordi?
-El teu cor batega només de sentir el meu nom?
Veus sempre la meva ànima en somnis? - No.
-Ah, els bells dies de felicitat indicible,
en què uníem les nostres boques! - És possible.
-Com era de blau, el cel, i com de grans les esperances!
-L'esperança ha fugit, vençuda, cap al cel negre.
Així marxaren cap a les cugules
i només la nit sentí llurs paraules.
Articles relacionats
Un dia escuché una canción
No me gu...Poi le parole? (II)
Fa gair...
Fa unes s...
Comments powered by CComment