Robert Schumann era un senyor de trenta anys quan va començar a compondre lieder sense aturador, obra mestra rere obra mestra; avui que els descomptes per a joves són per a menors de trenta-cinc, pot semblar que era un noi, però no, era un senyor. Ara bé, tots tenim un passat, també Schumann, i avui escoltarem un dels seus primers lieder, escrits, ara sí, quan era un noi de disset o divuit anys; no és una obra mestra, però tampoc cal.
L'any 1827, Robert seguia oficialment orientat cap als estudis de dret com havia volgut el seu pare, que havia mort poc abans. Interiorment, seguia dubtant si dedicar-se a la música o a la literatura. I vet aquí que va conèixer Agnes Carus i se'n va enamorar. Ell tenia disset anys, ella vint-i-cinc, estava casada i era mare de família. Molt probablement l'enamorament no va ser correspost, però el que ens interessa a nosaltres no és aquesta part de la història sinó la influència que Agnes va tenir en el músic Schumann.
Resulta que tots dos coincidien sovint en reunions socials; resulta que ella era bona cantant i ell, no cal ni dir-ho, era un sol·lícit pianista sempre disposat a acompanyar-la. Així va ser com Robert va tenir el primer contacte amb la música de Schubert i va començar a admirar-la, a través dels lieder que cantava Agnes (una senyora ben informada, perquè en aquella època, que Schubert encara era viu, els seus lieder no eren coneguts més enllà de Viena). Aquest descobriment i l'amor devien inspirar Schumann, que va veure en les cançons la fusió de les seves dues grans passions, paraula i música, i les va definir com “la quinta essència de la vida espiritual”. L'estiu de 1827 va escriure els seus quatre primers lieder i l'estiu següent, vuit més.
I després, silenci liederístic fins el 1840. De motius per a aquest silenci n'hi ha molts; el principal és segurament que va començar a estudiar música seriosament, amb Friedrich Wieck, i es va concentrar en el piano sol, però en podem esmentar altres dos. Un és la seva decepció perquè Agnes no havia entès el que li deia a través de les seves cançons, al seu diari fins i tot deia que les havia cantades malament; es va adonar ràpidament de la distància que pot haver entre el creador i el receptor de l'obra. L'altre motiu era l'opinió professional que li va donar un amic músic a qui havia enviat les cançons; venia a dir-li que havia estat víctima de l'ímpetu de la joventut, que no calia que aboqués un munt d'idees musicals en una sola cançó i que una mica de calma li vindria bé. I això va fer.
Us proposo que escoltem un lied compost el juny de 1828, Kurzes Erwachen (Breu despertar), que no es va publicar fins el 1933. Com us deia, no és cap obra mestra, és una cançó bonica escrita per un diletant que ja anticipava el que vindria amb el temps; per exemple, fixeu-vos com després de tres estrofes idèntiques, a la quarta, la conclusió, introdueix algunes variacions. El poema, de Justinus Kerner (amb qui tancaria brillantment l'any 1840), ens parla d'una breu primavera que dura només el temps que dura el cant d'un ocell. Prou que devia capir el missatge, la prudent Frau Carus!
Passem un moment a qüestions més prosaiques. Segurament us haureu adonat de canvis al web des de fa unes setmanes; l'objectiu és millorar-ne l'usabilitat i la legibilitat, especialment en els dispositius mòbils. Hi ha detalls encara pendents perquè no tot es pot automatitzar, però temps al temps. Si trobeu res que no va com ha d'anar, digueu-m'ho, sisplau!
I, ara sí, escoltem Kurzes Erwachen en la interpretació recent de Julien Prégardien i Eric Le Sage.
Ich bin im Mai gegangen
Und hab' es nicht gewußt,
Also von Schmerz befangen
Ist die erkrankte Brust.
Ein Vogel hat gesungen
Im jungbelaubten Wald,
Da ist ins Herz gedrungen
Mir seine Stimme bald.
Vom Aug' ist mir gefallen
Ein schwerer Tränentau,
Drauf sah den Mai ich wallen
Durch Erd' und Himmel blau.
Als Vogel ausgesungen
Flog er ins weite Land,
Und wie sein Lied verklungen,
Um mich der Mai verschwand.
Vaig marxar al maig
i no me n'he adonat,
tan oprimit pel dolor
està el meu cor malalt.
Un ocell cantava
al bosc abundós en fulles noves,
m'ha penetrat al cor
de seguida amb la seva veu.
Dels meus ulls ha caigut
gotes de rosada pesants
i vaig veure com bellugava el maig
a través de la terra i el cel blau.
Quan l'ocell deixà de cantar
volà cap a una terra llunyana,
i quan el seu cant s'extingí
el maig desaparegué al meu voltant.
Articles relacionats
Malalt d'hivern
M'...
Un àngel el tocà
Darrer...
Un dia molt especial
Come...
Comments powered by CComment