De com una contesa pels drets d'autor es va convertir en un cicle de cançons

A finals del segle XIX, la relació entre compositors era si fa no fa com un segle abans: el compositor venia la seva obra per una quantitat pactada i en perdia pràcticament tots els drets. El sistema que ens és més familiar, en què el compositor té més control sobre la seva obra i es reparteix els guanys de les vendes de les partitures amb l'editor, va ser impulsat per Richard Strauss, que el 1898 va escriure a cent seixanta compositors plantejant-los la necessitat de millorar la seva situació. La seva proposta va tenir tan d'èxit que poc després el parlament alemany aprovava una nova llei que regulava els drets dels músics de manera similar a com ho feia amb els dels escriptors, tant pel que fa a les condicions econòmiques com als drets intel·lectuals, i el 1903 es constituia la primera societat de drets, la Genossenschaft deutscher Tonsetzer. Als editors no els van agradar gens aquests canvis (cosa que ens fa sospitar que, com sostenien els compositors, les condicions anteriors els beneficiaven clarament) i es van organitzar també per mirar de contrarrestar-les.

El 1906, enmig de disputes i canvis, Strauss va signar un contracte que incloïa una clàusula que va acabar portant-lo a judici: la publicació del seu op. 56, un recull de lieder, el comprometia a cedir tots els drets del seu següent recull a la mateixa editorial, Bote & Bock. Els editors es devien fregar les mans, perquè tot i que Strauss no cobrava poc (per la típica col·lecció de sis cançons, el que avui serien uns 20.000 €), les seves partitures es venien molt bé i els guanys compensaven amb escreix la inversió. Però vet aquí que Strauss no va compondre més lieder. Que si Salome, que si Elektra, que si El cavaller de la rosa, que si estic molt enfeinat dirigint... anaven passant els anys i, de cançons, cap ni una. I els editors, anar esperant, fins que el 1918 van amenaçar de portar-lo als tribunals.

En aquells moments, Strauss tenia els Brentano Lieder a punt per publicar, però les relacions amb Bote & Bock no eren gens fluïdes, entre d'altres coses perquè encapçalaven el moviment contrari a la nova legislació sobre drets d'autor i, per dir-ho ras i curt, no li donava la gana que traguessin més profit que ell d'una publicació que ell sabia que seria un èxit. Així que devia pensar: "Voleu cançons? Doncs tindreu cançons". Va encarregar a Alfred Kerr, el crític literari del Berliner Tageblatt, uns poemes sobre els tractes entre compositors i editors i els va musicar. Les dotze cançons del cicle Krämerspiegel (Mirall del botiguer) no deixen canya dreta; amb unes referències fàcilment identificables en aquell context, retrata de manera mordaç el col·lectiu d'editors.

Bote & Bock van demandar Strauss per incompliment del contracte; allò no es podia publicar. El jutge els va donar la raó i va forçar el compositor a lliurar a l'editorial sis lieder com cal. Remugant i a contracor, els va donar el que seria l'opus 67, que incloïa els tres lieder d'Ofèlia, i tot seguit va publicar amb un altre dels seus editors, Adolph Fürstner, els Brentano Lieder, l'opus 68. I què va passar amb el Krämerspiegel (que, per cert, no al·ludia Fürstner)? Per sort per als aficionats, es va acabar publicant el 1921, com a opus 66. L'editor va ser el marxant d'art Paul Cassirer, que va fer una edició de bibliòfil de només cent-vint còpies numerades i signades pel compositor i l'il·lustrador, Michel Fingesten.

L'únic cicle de Richard Strauss és una obra atípica, i no només pel fet que els textos siguin d'encàrrec o pel seu contingut; musicalment no té res a veure amb els altres dos reculls contemporanis ni amb cap altre lied. No és una obra precisament amable amb la veu, que té notes extremes, salts amplis i música sovint deliberadament lletja. La part del piano no és tampoc gens fàcil; canvia contínuament de caràcter i tant et trobes amb un preludi d'un lirisme i una bellesa aclaparadores com una música que et transporta al cabaret. Qui diu un preludi diu un postludi o un interludi, perquè hi ha molt de piano sol; sens dubte, és un cicle de piano més que de cantant. És variat i divertit i els coneixedors de l'obra de Strauss hi poden anar identificant autocites; fins i tot hi sentim els cops del destí de la cinquena simfonia de Beethoven. És un cicle que es programa molt poc; si mai teniu ocasió d'escoltar-lo, no el deixeu passar! Encara recordo la sensacional versió que en van fer Ian Bostridge i Julius Drake fa uns anys al Teatro de la Zarzuela, d'aquelles ocasions que, per bé que ho faci el cantant, només tens orelles per al pianista.

De moment, avui us proposo d'escoltar una de les cançons relativament fàcils de desxifrar, la segona, Eins kam der Bock als Bote, interpretada per Julius Patzak i Walter Klien. El nom dels dos editors que hem parlat surt al títol; Bock en alemany és boc en català, és a dir, el mascle de la cabra, i Bote és "missatger". El missatger va a casa del cavaller de la rosa i es troba la porta defensada per un ram (Strauss) de roses. Com que hi ha molts altres editors mencionats, us enllaço el programa de mà d'aquell recital a Madrid; les traduccions anotades de Luis Gago són una bona guia si voleu escoltar el cicle sencer.

He trigat molt a parlar-vos d'aquest cicle que us devia des que us vaig parlar de l'Ofèlia de Strauss, disculpeu. I permeteu-me que avui saludi especialment els editors de música; sabem que avui dia ells tampoc no ho tenen fàcil.