Ultima Thule

El 19 de gener del 2006, la nau espacial New Horizons va començar el seu viatge interplanetari. Unes hores després va sobrepassar la Lluna, tres mesos després va deixar enrere Mart i el febrer de 2007 arribava a Júpiter, el primer punt d'observació important: hi va fer proves, hi va recollir dades i va aprofitar la gravetat del planeta per impulsar-se i posar rumb cap a Plutó, el seu objecte d'estudi principal, a on va arribar el juliol de 2015 després d'ultrapassar les òrbites de Saturn, Urani i Neptú. La New Horizons és ara a 41,5 UA de la Terra (1 UA, Unitat Astronòmica, és la distància mitjana que hi ha entre la Terra i el Sol, i equival aproximadament a 150 milions de km) i ja ha recorregut el 90 % del seu trajecte; si tot va bé, arribarà al seu últim destí per Any Nou. És un dels centenars de cossos que hi ha al Cinturó de Kuiper, un de petit, té uns 40 km de dimensió màxima, descobert el 2014 pel telescopi espacial Hubble i denominat 2014 MU69.

Si us estic parlant d'aquesta aventura interplanetària és perquè fa uns mesos, l'equip que fa el seguiment de la nau va batejar extraoficialment el 2014 MU 69 amb un nom menys prosaic: Ultima Thule (estic veient com alguns de vosaltres alceu una cella i comenceu a lligar caps). Sembla ser que el poeta Virgili va ser el primer en fer servir aquesta expressió per referir-se metafòricament a qualsevol lloc més enllà del món conegut; com que el MU69 serà el lloc més allunyat de la Terra que s'hagi explorat mai, l'equip de la NASA hi va trobar un nom molt adient.

Virgili feia referència a l'illa de Thule, descoberta el segle IV a.C. per l'explorador grec Píteas durant un viatge tan fascinant com el de la sonda New Horizons; la seva ruta no està determinada amb precisió, però sembla que va salpar de Massàlia (avui Marsella), va navegar cap al sud, va travessar les columnes d'Hèrcules (és a dir, l'actual estret de Gibraltar), que eren el límit del món "civilitzat" de l'època, i a partir d'aquí va fer tot de descobertes que va reflectir en un llibre perdut a l'incendi de la biblioteca d'Alexandria; per sort, van sobreviure'n alguns fragments i còpies i interpretacions d'altres autors que ens han permès conèixer més o menys el seu periple i les seves troballes. Un cop a l'Oceà Atlàntic, Píteas es va adonar que allò que estava rodejant era una península; va descriure per primer cop el fenomen de les marees i la seva relació amb les fases lunars; tot continuant cap al nord, va travessar el Canal de la Mànega i va recórrer bona part de les Illes Britàniques; va arribar a Thule i d'allà va recular cap el mar del Nord; va conèixer el sol de mitjanit i va comprovar que el mar es podia congelar, va descobrir l'ambre; va establir contacte amb tot de pobles "bàrbars" i va tornar a casa, molt possiblement remuntant el Rin.

Thule era el punt més llunyà conegut fins a aquell moment, però les descripcions de Píteas no concretaven amb precisió on era l'illa, i des de llavors s'ha especulat amb diverses opcions: Irlanda, Islàndia, Groenlàndia, alguna de les illes Shetland, Helgoland... Les últimes teories, ja del segle XXI, situen Thule a l'illa de Smøla, pertanyent a Noruega. Thule es va convertir en un mite ja a l'època clàssica; us podeu imaginar que no hi han faltat referències literàries, des de l'obra perduda de Píteas fins a Nabokov passant per Goethe, que és on ens aturarem nosaltres.

Goethe va escriure el 1774 un poema publicat el 1802, Der König in Thule. El rei, moribund, reparteix les seves propietats entre els seus hereus; tot excepte el seu bé més preuat, una copa d'or que li havia donat la seva estimada abans de morir; després de beure'n un últim glop, la llença al mar i mor. No se sap perquè Goethe parla de Thule (les males llengües diuen que perquè rima amb "Buhle") ni l'origen de la història que explica; es creu que podria haver-se inspirat en una llegenda celta on la copa d'or no simbolitza l'amor i la fidelitat sinó el poder.

El seu poema es va tornar a publicar com a part de Faust, el 1808; és la cançó que canta Margarida després d'evocar la figura d'un jove que acaba de conèixer i tot just abans de trobar l'arqueta plena de joies que el noi en qüestió i Mefistòfil han amagat a la seva cambra, una cançó que, naturalment, va ser musicada en diverses ocasions. I aquí és on volia anar a parar, a la versió que en va fer Franz Schubert (nota mental: fer una sèrie amb els lieder de Faust).

Der König in Thule formava part del quadern de lieder que Josef von Spaun va enviar a l'escriptor l'any 1816 i Schubert devia compondre'l a començament d'aquell any. Conscient o inconscientment, va fer-lo de manera que s'adaptava perfectament als criteris de Goethe: una cançó estròfica pura amb melodia i acompanyament molt senzill. La llàstima és que Goethe ni es devia mirar aquell quadern i es va perdre la versió tan bonica que aquell jovenet havia fet del seu poema.

Algun cop he sentit a dir que és una cançó monòtona i avorrida; tot depèn de la interpretació, és clar. Ja hem parlat més d'un cop del problema dels lieder estròfics purs: la música sempre és la mateixa, però les paraules sempre són diferents; per tant, no es poden interpretar totes de la mateixa manera. En el cas de Der König in Thule, cada estrofa musical té dues parts que corresponen a dues estrofes del poema. La primera estrofa ens parla del que representa la copa d'or; la segona, dels preparatius que fa el rei davant de la seva mort imminent; la tercera, de la seva mort i el seu gest llançant la copa al mar. Els intèrprets ens han d'explicar una rondalla, amb naturalitat, amb un to pensarós i melangiós que ve marcat per la música de Schubert, conduint-nos des de la introducció fins a la culminació de la història emfatitzant amb subtilesa això o allò, aquí i allà per mantenir la nostra atenció.

Podem fer un experiment amb la versió de Florian Boesch i Malcolm Martineau que tenim més avall: abans de continuar llegint aquest paràgraf, escolteu-la un parell de cops sense llegir tampoc el poema, i mireu de localitzar quan estan emfatitzan alguna cosa. Jo diria que en la primera estrofa es destaquen a la primera part "treu bis Grab" i "gold'nen Becher gab" i a la segona, "die Augen gingen ihm über"; a la primera part de la segona estrofa, la veu remarca molt clarament "sterben" i una mica menys "Becher"; a la segona part, diria que és el piano el que canvia lleugerament la intensitat, anticipant el desenllaç de la tercera estrofa. Aquí, la veu destaca "heil'gen Becher" (de fet, cada cop que es menciona la copa la veu li dóna una importància especial); "und sinken tief in's Meer" i "die Augen thäten ihm sinken" es reforcen mútuament perquè la primera frase està subratllada pel piano i la segona està cantada més piano. El vers final té un to clarament conclusiu, amb el retard que hi apliquen i les síl·labes que sembla que arribin d'una en una.

Escolteu ara tranquil·lament el lied; espero que us agradi el nostre particular viatge a Thule i si voleu seguir dia a dia el de la nau New Horizons, aquí teniu l'enllaç per fer-ho: