Una tristesa espantosa

Ball al Molí de la Galette - A. Renoir

 

Després d'haver escoltat algunes de les deu cançons més tristes ja no ens hauria d'impressionar una nova declaració de tristesa. Però si la cançó es mou a ritme de vals i aquest to festiu es veu interromput per una frase tan dramàtica com la que tanca cadascuna de les seves estrofes, és inevitable sentir-se impressionat. Une tristesse affreuse. No sé ben bé quina seria la millor traducció per affreuse en aquest context. Una tristesa terrible, horrible, espantosa, paorosa... Però ens en fem una idea, oi? Algú que en un dia radiant de primavera, rodejat de gent que beu, riu, estima i és feliç, se sent completament al marge d'aquesta alegria i només fa que repetir que se sent terriblement trist.

La cançó és Tristesse (Tristesa), de Gabriel Fauré, escrita el 1873, quan el compositor tenia 28 anys, i publicada el 1879 en el seu primer recull de cançons, Vingt Mélodies (Vint melodies). El poema és de Théophile Gautier, que el 1838 havia publicat un recull de poemes anomenat La comédie de la mort; com a la Divina Comèdia, en aquest poemari el poeta viatja per un indret mític acompanyat per un guia i va mostrant diferents imatges sobre la mort. Algun dia hi tornarem, sobre La comédie de la mort, perquè poc després de la seva publicació Hector Berlioz va fer servir vuit dels poemes per escriure Les nuits d'étè, però de moment ens quedem amb Tristesse.

Com ja us vaig avançar quan us vaig proposar la llista de cançons tristes, per a mi aquesta cançó va lligada a un intèrpret, Gérard Souzay. Potser perquè és la primera versió que vaig escoltar (i a més amb insistència, perquè quan una cançó m'agrada puc repetir-la molts cops), però no n'he sentit encara cap altra que m'agradi prou. La intrepretació de Souzay em sembla tan elegant, tan lleugera quan descriu l'alegria dels altres i tan conmovedora quan parla de la seva tristesa... Està plena de matisos estrofa a estrofa, i si la paraula clau de la cançó és affreuse, fixeu-vos com els quatre cops que la diu sona diferent. El darrer és per indicació del compositor, que demana que tot el vers es canti en forte i rallentando el final, però els tres primers cops estan marcats igual: el vers començant en forte i amb un diminuendo a l'última paraula. És l'intèrpret qui ha de trobar en cada cas la millor forma de dir-ho.

Evidentment, sentirem Tristesse en un dels enregistraments que va deixar Gérard Souzay, acompanyat en aquest cas per Dalton Baldwin. Si no vaig errada, l'enregistrament és de 1974, és a dir que Souzay tenia llavors 56 anys. Espero que us agradi, però si no us agrada no estareu sols perquè les interpretacions que el baríton va fer d'aquesta cançó van tenir també dures crítiques.

Tristesse