Luise

Dama amb un abanic - J. D. Watson

 

Era inevitable: dues setmanes seguides invocant Mozart, a la tercera havíem de tenir-lo com a protagonista. Si fóssim a ple mes de juliol potser hauria aprofitat la disbauxa i la dispersió estiuenques per compartir la serenata de Don Giovanni, com vaig fer fa un parell d'estius amb el Tanzlied des Pierrot de Die tote Stadt, però com que som en plena temporada compartiré un lied comme il faut.

Mozart va escriure pocs lieder, només uns trenta, repartits al llarg de la seva vida: des d'An die Freude, compost quan tenia dotze anys, fins als tres darrers, Sehnsucht nach dem Frühlinge, Im Frühlingsanfang i Das Kinderspiel, escrits tots tres el 14 de gener de 1791. Segurament, tres cançons en un dia era el seu rècord, però no era inhabitual que les fes en petites tongades; el mes de maig de 1787, per exemple, en va escriure quatre en una setmana. Avui n'escoltarem una, Lied der Trennung, K. 519.

El poema que va fer servir Mozart es va publicar el 1785 al Göttinger Musenalmanach, la revista literària que publicava el Göttinger Hainbund, un grup del qual vam parlar fa unes setmanes. El poeta, Klamer Schmidt, fa servir ni més ni menys que quinze estrofes de vuit versos per lamentar-se perquè està separat de la Luisa, i es pregunta si ella l'haurà oblidat. Devia estar molt enyorat. Tenint en compte que el poeta va conèixer la qui seria la seva dona, Luise Abel, l'any que va escriure el poema (el 1779), podem pensar que estava en plena etapa d'enamorament i incerteses.

Mozart va triar "només" set de les estrofes per al seu lied, que té una estructura curiosa. Comença com un lied estròfic pur, amb una estrofa rematada amb un breu interludi que alguns intèrprets afegeixen com a preludi. Després de quatre estrofes idèntiques, però, la música canvia. Va pensar Mozart que si es repetia la mateixa música un cinquè cop els oients es bellugarien a les cadires? De cap de les maneres, és im-pos-si-ble cansar-se de la música de Mozart. Potser té a veure amb què les quatre primeres estrofes comparteixen els tres darrers versos, i les tres següents ja no, i a més hi canvia la mètrica. Sí, això ja m'agrada més. A partir de la cinquena estrofa, el to plàcid de la música canvia i es torna més... més... més Ach, ich fühl's de Pamina? Per exemple. És una preciositat de lied, que escoltarem en la també preciosa interpretació de Konrad Jarnot i Alexander Schmalcz. Veureu que només poso el text de sis estrofes; a la majoria dels enregistraments, i aquest no n'és una excepció, els cantants se salten la segona. Ja sabeu, una pràctica habitual en cançons estròfiques pures.

Però abans us volia parlar d'altres "Luise" liederístiques. Diria que Schmidt és prou desconegut avui dia, però a la seva època el seu poema va tenir certa repercussió; fins i tot una resposta, apareguda al Göttinger Hainbund de l'any 1787. Ludwig Kosegarten hi va publicar Luisens Antwort (Resposta de Luise), un poema d'estructura similar al primer, que comença amb uns versos que clarament ens porten al poema de Klamer Schmidt:

 

A partir d'aquí, Luise respon les preguntes, assegurant que estima i mai no oblidarà... Wilhelm. No em demaneu per què Wilhelm i no Klamer. Si el títol del poema us és familiar, teniu raó, Schubert hi va posar música el 1815; és el seu D. 319, i l'escoltarem algun dia. També escoltarem algun dia el lied que Mozart va escriure poc després de Lied der Trennung, amb l'il·lustratiu títol Als Luise die Briefe ihres ungetreuen Liebhabers verbrannte, K. 520 (Quan Luise va cremar les cartes del seu amant infidel). Curiosament, el poema no invoca cap Luise; estaria Mozart pensant, en totes dues cançons, en algú en particular? I l'última Luise que us volia esmentar avui, segurament la més coneguda, és també de Schubert. Recordeu un lied que vam escoltar fa molt de temps, Der Jüngling an der Quelle? Ai, els dos "Luise" finals...

Ara sí, ara us deixo amb Lied der Trennung, de l'estimadissím Mozart, que està especialment dedicat a @harteconhache i @vestirlaopera, dues expertes en art (feu un cop d'ull al seu compte de Twitter si no les coneixeu) que em van ajudar a identificar el quadre que il·lustra aquesta entrada. Vaig cometre l'error de guardar-lo sense guardar-ne la referència... Gràcies a totes dues!