Friedrich Rückert
Retrat del poeta Friedrich Rückert (1864) - B. Froriep
 

Entrem al setembre, ben tornats tots aquells que hàgiu fet vacances. També comencem temporada i per celebrar-ho i per alleujar la síndrome postvacacional aquesta setmana tenim una gran cançó i una gran cantant.

M'agradaria poder dir que també tenim un gran poeta però em temo que no és així; sí que us puc dir que en el món del lied és un dels més estimats. Si un cantant preparés un programa dedicat íntegrament a cançons amb textos de Friedrich Rückert podria oferir almenys una vintena d'obres mestres; algunes de les cançons més belles que s'han escrit se les devem a poemes seus. És cert que podríem dir el mateix de Goethe i Heine però aquests dos escriptors estan reconeguts com a figures cabdals de la literatura alemanya mentre que Rückert és, a dir dels experts en la matèria, un poeta menor.

Friedrich Rückert va viure entre 1788 i 1866. Era un expert en llengües orientals, en parlava més de trenta, i les seves traduccions de poesia es continuen considerant avui dia a Alemanya de referència. Menys reconeixement té la seva extensa obra poètica, més de seixanta poemaris, considerada molt irregular; tot i així va cridar l'atenció dels compositors més importants. El primer d'ells, Schubert, que va escriure sis cançons a partir de poemes de Rückert tan bon punt com es van publicar; més tard Schumann, també contemporani seu, i després de la seva mort Brahms, Strauss o Mahler, que va immortalitzar el seu nom quan va anomenar un dels seus cicles Fünf Rückerlieder (Cinc cançons de Rückert). Perquè una poesia que no destacava per la seva qualitat va atreure aquests compositors? Per la seva musicalitat, per la seva influència oriental, pels sentiments que cantava...? No ho sé, però mai no podrem agrair-li prou a Rückert que escrivís els seus poemes.

Si aquell cantant que dèiem més amunt fos una contralt o una mezzosoprano podria incloure al seu recital la cançó Gestillte Sehnsucht (Anhel apaivagat), una de les dues cançons que Brahms va escriure per a contralt, viola i piano (Zwei Gesänge, op. 91); totes dues són una preciositat però la que ens ocupa avui és la primera.

El poema, escrit el 1812 pertany a la col·lecció Jugendlieder, publicada a les obres completes de Rückert entre 1834 y 1838. Ens parla del Sehnsucht, aquest desfici pels desitjos insatisfets que els poetes romàntics alemanys van tractar tan sovint. Ens descriu un capvespre, aquell moment que els ocells i la brisa es van calmant i conviden al repòs, però el poeta està massa inquiet per trobar aquest descans com no sigui a la mort. Brahms va compondre la seva cançó el 1884. Va prendre només tres de les quatre estrofes del poema (va prescindir de la tercera) i li va donar una estructura que en principi és A-B-A; a la primera i tercera estrofes canten la veu i la viola i el piano acompanya, a la segona, quan s'al·ludeix als desitjos, la veu canta sola i la viola i el piano acompanyen. Els dos últims versos de cada estrofa fan una mena de tornada citant els ocellets i el vent; la música de Brahms respecta aquesta tornada a totes tres estrofes, de forma que l'estructura de la cançó és en realitat A1.A2-B.A2-A1.A2, amb la viola cantant sola al postludi.

Escolteu-la i digueu-me si és o no és una gran cançó. A més, us la porto en la versió de l'estimadísima Christa Ludwig, acompanyada al piano per Geoffrey Parsons i a la viola per Herbert Downes.

 
Gestillte Sehnsucht
 

In gold'nen Abendschein getauchet,
Wie feierlich die Wälder stehn!
In leise Stimmen der Vöglein hauchet
Des Abendwindes leises Weh'n.
Was lispeln die Winde, die Vögelein?
Sie lispeln die Welt in Schlummer ein.

Ihr Wünsche, die ihr stets euch reget
Im Herzen sonder Rast und Ruh!
Du Sehnen, das die Brust beweget,
Wann ruhest du, wann schlummerst du?
Beim Lispeln der Winde, der Vögelein,
Ihr sehnenden Wünsche, wann schlaft ihr ein?

Ach, wenn nicht mehr in gold'ne Fernen
Mein Geist auf Traumgefieder eilt,
Nicht mehr an ewig fernen Sternen
Mit sehnendem Blick mein Auge weilt;
Dann lispeln die Winde, die Vögelein
Mit meinem Sehnen mein Leben ein.

Immersos en la daurada llum del vespre
que solemnes es mostren els boscos!
Amb les lleus veus dels ocellets
el vent de la tarda bufa suaument.
Què mormolen el vent i els ocellets?
Bressolen el món perquè s'adormi.

Desitjos, vosaltres que us agiteu al cor
sense pau ni repòs!
Enyorança, tu que l'ànima conmous
quan descansaràs, quan t'adormiràs?
Amb la remor del vent, dels ocellets,
desitjos ansiosos, no us adormireu?

Ah, quan el meu esperit ja no voli
en les ales del somni cap a daurades llunyanies,
quan ja no miri cap els eternament llunyans estels
amb ulls frisosos
llavors mormolaran el vent i els ocellets
la meva vida amb els meus anhels.

 

Comments powered by CComment