Candela - Gerhard Richter
Vivan le femmine, viva il buon vino! Sostegno e gloria d'umanità! Qualsevol moment és bo per recordar el Don Giovanni de Mozart, i avui ve a tomb perquè us presentaré un cicle que no costa gaire d'imaginar el dissoluto cantant-lo després del sopar, si el Commendatore no l'hagués interromput. En aquestes cançons hi ha sexe, vi, irreverència i un llenguatge bastant més explícit que el que la censura hagués deixat passar a Lorenzo da Ponte. Em refereixo a les Chansons gaillardes de Francis Poulenc, que tenia anotades per avui a la llibreta perquè tancaran la primera part del recital que farà Simon Keenlyside al Liceu, una excusa perfecte per parlar d'aquest cicle.
El diccionari defineix gaillard com "ple de vigor i dinamisme" en primera acepció i com a "maligne i poc escrupulós" en segona. Tot i que algunes de les cançons són ben enèrgiques, en aquest cas cal prendre l'adjectiu en el sentit més canalla del terme; el títol es relaciona directament amb les chansons paillardes, aquestes cançons benhumorades que es canten a taula després de menjar i beure generosament, un cop s'han enviat les criatures a jugar a una altra banda. I com han arribat cançons d'aquesta mena, més aviat grolleres, a les sales de concert? Coses de Poulenc i la seva època.
Del pes de l'època ens parla Pierre Bernac al seu llibre Francis Poulenc et ses mélodies:
El diccionari defineix gaillard com "ple de vigor i dinamisme" en primera acepció i com a "maligne i poc escrupulós" en segona. Tot i que algunes de les cançons són ben enèrgiques, en aquest cas cal prendre l'adjectiu en el sentit més canalla del terme; el títol es relaciona directament amb les chansons paillardes, aquestes cançons benhumorades que es canten a taula després de menjar i beure generosament, un cop s'han enviat les criatures a jugar a una altra banda. I com han arribat cançons d'aquesta mena, més aviat grolleres, a les sales de concert? Coses de Poulenc i la seva època.
Del pes de l'època ens parla Pierre Bernac al seu llibre Francis Poulenc et ses mélodies:
És difícil d'imaginar avui dia [...] el que va representar l'esclat de la joia de viure que, durant els massa breus anys 20, va seguir la Primera Guerra mundial. Després d'aquesta guerra llarga, atroç, que va fer una mortaldat espantosa, tothom creia que el món havia de conèixer per fi una pau perpètua. L'eufòria extraordinària, la prodigiosa vitalitat artística de París en aquesta època, que permetia totes les audàcies, va ser per Poulenc l'edat d'or [...]
En aquest temps "que permetia totes les audàcies", Poulenc es movia en els cercles avantguardistes de París que havia conegut uns anys abans, que incloïen noms com els dels poetes Valéry, Aragon o Éluard i els pintors Picasso i Gris. En el terreny musical, eren amics amb Milhaud, Honegger i la resta del Group des Six, músics admiradors d'un compositor tan peculiar com Erik Satie i al·lèrgics a qualsevol cosa que sonés a segle XIX. Ja ens anem situant, oi?
Per a les Chansons gaillardes, compostes el 1925, Poulenc va triar vuit textos anònims del segle XVIII, i "només va mirar de demostrar que l'obscenitat pot adaptar-se a la música", segons les seves paraules. Volia també épater les bourgeois? Vés a saber, però amb nosaltres, noranta anys després, fa tard. Per a l'estrena, que es va fer el 2 de maig de 1926 a la Salle des Agriculteurs, Poulenc va trucar Bernac i li va proposar que les interpretessin plegats; va ser la seva primera col·laboració, deu anys abans que comencessin a treballar regularment com a duo. El concert va ser un èxit, potser perquè l'auditori era la sala de concerts de l'École normale de musique de Paris i estava fora dels circuits "oficials", i molt probablement el públic era afí a les fílies i fòbies de Poulenc i Georges Auric (l'altre compositor interpretat). A partir de llavors, les Chansons gaillardes es va anar consolidant en el repertori, i fins avui.
Francis Poulenc va ser qualificat pel crític musical Claude Rostand com a "moine et voyou" (que podríem traduir com a "monjo i tarambana" o alguna cosa similar, no voldria faltar el respecte al meu estimat compositor per una mala traducció) en referència a la seva facilitar per canviar de registre a les seves obres, que tant són profundament religioses com absolutament esbojarrades (qui més podria haver compost les òperes Dialogues des Carmélites i Les mamelles de Tirésias?). Les Chansons gaillardes pertanyen, és clar, a la faceta voyou, i juguen sovint a l'equívoc entre la lletra i la música; si no coneguéssim els textos podrien passar, per exemple, per una mena de Don Quichotte à Dulcinée de Ravel, un cicle que també inclouen una cançó de taverna, una cançó d'amor i una pregària (en aquest cas, totes tres sense equívocs). Podeu fer l'experiment amb la cançó que us proposo d'escoltar avui, L'offrande, en la qual una noia fa una ofrena per aconseguir un amant. Escolteu-la sense parar atenció a la lletra, fixeu-vos només a la música (que és preciosa); torneu-la a escoltar ara i fixeu-vos en el text. Sí, diu exactament el que heu entès.
Comparteixo amb vosaltres una interpretació de L'Offrande de José van Dam, acompanyat per Maciej Pikulski en un enregistrament en directe; com sentireu, el públic s'ho va passar d'allò més bé (per si us ho esteu preguntant, el sospir final no és de collita pròpia del cantant, està escrit a la partitura). Espero que us animeu a escoltar el cicle sencer; és molt curt; tot plegat dura uns onze minuts. Tampoc no tenim tantes ocasions de riure escoltant un cicle de cançons!
Per a les Chansons gaillardes, compostes el 1925, Poulenc va triar vuit textos anònims del segle XVIII, i "només va mirar de demostrar que l'obscenitat pot adaptar-se a la música", segons les seves paraules. Volia també épater les bourgeois? Vés a saber, però amb nosaltres, noranta anys després, fa tard. Per a l'estrena, que es va fer el 2 de maig de 1926 a la Salle des Agriculteurs, Poulenc va trucar Bernac i li va proposar que les interpretessin plegats; va ser la seva primera col·laboració, deu anys abans que comencessin a treballar regularment com a duo. El concert va ser un èxit, potser perquè l'auditori era la sala de concerts de l'École normale de musique de Paris i estava fora dels circuits "oficials", i molt probablement el públic era afí a les fílies i fòbies de Poulenc i Georges Auric (l'altre compositor interpretat). A partir de llavors, les Chansons gaillardes es va anar consolidant en el repertori, i fins avui.
Francis Poulenc va ser qualificat pel crític musical Claude Rostand com a "moine et voyou" (que podríem traduir com a "monjo i tarambana" o alguna cosa similar, no voldria faltar el respecte al meu estimat compositor per una mala traducció) en referència a la seva facilitar per canviar de registre a les seves obres, que tant són profundament religioses com absolutament esbojarrades (qui més podria haver compost les òperes Dialogues des Carmélites i Les mamelles de Tirésias?). Les Chansons gaillardes pertanyen, és clar, a la faceta voyou, i juguen sovint a l'equívoc entre la lletra i la música; si no coneguéssim els textos podrien passar, per exemple, per una mena de Don Quichotte à Dulcinée de Ravel, un cicle que també inclouen una cançó de taverna, una cançó d'amor i una pregària (en aquest cas, totes tres sense equívocs). Podeu fer l'experiment amb la cançó que us proposo d'escoltar avui, L'offrande, en la qual una noia fa una ofrena per aconseguir un amant. Escolteu-la sense parar atenció a la lletra, fixeu-vos només a la música (que és preciosa); torneu-la a escoltar ara i fixeu-vos en el text. Sí, diu exactament el que heu entès.
Comparteixo amb vosaltres una interpretació de L'Offrande de José van Dam, acompanyat per Maciej Pikulski en un enregistrament en directe; com sentireu, el públic s'ho va passar d'allò més bé (per si us ho esteu preguntant, el sospir final no és de collita pròpia del cantant, està escrit a la partitura). Espero que us animeu a escoltar el cicle sencer; és molt curt; tot plegat dura uns onze minuts. Tampoc no tenim tantes ocasions de riure escoltant un cicle de cançons!
L'offrande
Au dieu d'Amour une pucelle
Offrit un jour une chandelle,
Pour en obtenir un amant.
Le dieu sourit de sa demande
Et lui dit: Belle en attendant
Servez-vous toujours de l'offrande.
Offrit un jour une chandelle,
Pour en obtenir un amant.
Le dieu sourit de sa demande
Et lui dit: Belle en attendant
Servez-vous toujours de l'offrande.
Al déu de l'amor, una donzella
va oferir un dia una candela,
per obtenir-ne un amant.
El déu va somriure davant la petició
i va dir-li: bonica, mentre esperes
sempre pots fer servir l'ofrena.
va oferir un dia una candela,
per obtenir-ne un amant.
El déu va somriure davant la petició
i va dir-li: bonica, mentre esperes
sempre pots fer servir l'ofrena.
Comments powered by CComment