Aquesta em sona! (III)

L'emperador Francesc II a l'escriptori de la seva cambra de treball al palau Hofburg - J. S. Decker

 

Avui tornem a donar la benvinguda especialment als lectors que arriben des del blog La brújula del canto. Fa un mes vam encetar una col·laboració amb la seva autora, Isabel Villagar, una minisèrie d'entrades sobre lieder cèlebres. Tan cèlebres que potser no sapiguem que són lieder. A la primera entrada vam veure com l'obra més coneguda de Brahms és un lied i avui escoltarem l'obra més coneguda de Haydn, aquesta:

 

 

Doncs sí, l'obra més coneguda i més escoltada de Haydn és l'himne nacional d'Alemanya i és, o era en origen, un lied. La cosa va anar així: mentre Haydn va ser a Anglaterra va conèixer l'himne God Save the King i de tornada a Viena va pensar a compondre una cançó dedicada a l'emperador Francesc II (el darrer del Sacre Imperi Romanogermànic que més tard seria Francesc I d'Àustria). Ho va comentar amb el seu amic i mecenes el baró von Swieten i aquest li va portar poc després un poema de Lorenz Leopold Haschka perquè hi posés música. Amb aquest poema, Haydn va escriure el seu lied Gott erhalte Franz, den Kaiser, Hob. XXVIa:43, conegut sovint com a Kaiserlied. La cançó es va estrenar en presència de l'emperador el 12 de febrer de 1797, el dia que feia 29 anys, i va tenir tant d'èxit que aviat es va fer famós; amb el temps es va convertir en l'himne oficiós d'Àustria abans de ser-ho oficialment. Amb el temps també es va fer conegut a Alemanya (abans que Alemanya fos un estat) però amb un altre text, d'August Heinrich Hoffmann von Fallersleben. Des de llavors el lied, l'himne, ha tingut una vida agitada fins arribar a la versió que canten els jugadors de la selecció alemanya en el vídeo que he compartit, l'oficial actualment, que només conserva la tercera estrofa del poema de Fallersleben.

Però el que ens interessa a nosaltres és el lied de Haydn. Com us deia quan parlàvem de la cançó de bressol de Brahms, paga la pena escoltar-lo parant-hi atenció, com si no el coneguéssim. Fixeu-vos en l'acompanyament tan senzill, amb la mà dreta que dobla la veu amb acords; de fet, en la partitura totes dues comparteixen pentagrama. Aquest era un recurs molt utilitzat a l'època, quan s'entenia que l'acompanyament era sobretot això, acompanyament, per recolzar la veu. El lied és estròfic pur, és a dir, les quatre estrofes del poema tenen exactament la mateixa música. La versió que escoltarem avui, però, la d'Elly Ameling i Jörg Demus, només n'inclou dues: la primera i l'última. Hi ha un enregistrament de Dietrich Fischer Dieskau que encara és més breu, només la primera estrofa. No és gaire habitual abreujar així les cançons; només es pot fer amb cançons estròfiques, és clar, i quan es fa és perquè el poema no té més interès. En aquest cas, com podeu imaginar, més enllà de lloar l'emperador i desitjar-li una llarga vida, no diu gran cosa.

A Haydn li agradava molt el seu Kaiserlied; en els seus darrers mesos de vida, quan estava massa malalt per compondre, el tocava sovint al piano. Poc després d'escriure'l, el mateix 1797, va incloure'l al seu quartet per a cordes n. 62, Hob.III:77 conegut per aquest motiu com a "Emperador"; el segon moviment són unes variacions sobre el tema del lied. El 1799 hi va tornar, aquest cop transcrivint per a piano aquestes variacions. Així com el lied rarament s'interpreta, tant el quartet com les variacions per a piano són obres habituals del repertori.

A veure què us sembla aquest lied tan conegut. D'aquí un mes tornarem a escoltar l'obra més coneguda d'un altre compositor i mentrestant, cada setmana, tindrem una història nova.