Aquesta em sona!

Himne a l'amor - M. Lefrancq

 

Hi ha molts fragments d'òpera o de música clàssica que són coneguts pel gran públic tot i que, si féssim una enquesta al carrer, segurament molts dels enquestats no sabrien situar-los correctament. Són peces que s'han "independitzat" perquè s'han anant fent molt més populars que l'obra que els conté, s'han fet servir com a banda sonora de pel·lícules o en anuncis, s'han versionat en cançons populars, etc, de vegades tan disfressades i maltractades que potser fóra millor que no s'haguessin popularitzat, però bé, aquest seria un altre debat.

Quan preparava el curs de lied la passada tardor vaig fer memòria per trobar lieder que entressin dintre de la categoria "aquesta em sona!", i me'n van sortir exactament cinc. Per si us ve de gust fer el mateix exercici, us dono pistes per identificar-ne quatre: una cançó que podem escoltar en versió instrumental, per exemple, en determinats esdeveniments esportius; una altra que sentim sovint a les esglèsies als casaments, però amb una lletra que no és la seva; una que va versionar en anglès als anys cinquanta un conegut grup musical i una de les tonades típiques de les joguines per a nadons. Cap de les quatre són conegudes en la seva versió original, però totes quatres les heu sentit més d'un cop i més de dos.

La cinquena és coneguda per la seva versió pianística, segurament és la peça més popular del seu autor. Fem la prova, us sona això?

 

 

I el coneixeu com a "Somni d'amor"? Doncs aquest no és exactament el seu nom... anem al començament de la història. El 1843 Franz Liszt va escriure una cançó a partir d'un poema de Ferdinand Freiligrath, O lieb, so lang du lieben kannst! (Estima tant de temps com puguis), que no es va arribar a publicar en aquell moment. Uns anys més tard Liszt la va recuperar, la va revisar i va compondre dues cançons més, aquest cop a partir de poemes de Ludwig Uhland, per completar un petit cicle dedicat a l'amor. D'aquestes tres cançons Liszt va escriure'n també la versió només per a piano, i el 1850 va publicar les dues obres com les coneixem ara: Drei Lieder für eine Tenor oder Sopranstimme (Tres cançons per a tenor o soprano) i Liebesträume: Drei Notturnos (Somnis d'amor: tres nocturns).

La tercera de les peces per a piano és la que hem pogut escoltar interpretada per Claudio Arrau; és va fer tan coneguda que sovint s'interpreta sola i amb el nom Liebestraum, en singular. La cançó corresponent, sorprenentment poc coneguda, és O lieb, so lang du lieben kannst!, una apassionada crida, com diuen els primers versos, a estimar tant de temps i amb tanta intensitat com poguem.

Potser us crida l'atenció el consell que el poeta ens dóna abans dels versos finals; per bé que assenyat, queda un pèl estrany en el context que ens recomani que pensem abans de parlar. Si llegim el poema complet trobem perquè angoixa el poeta: tornem a ser davant la tomba de l'estimat demanant perdó per aquestes paraules dites de més, que van fer tant de mal; almenys ens consola saber que fa molt de temps que ens van perdonar. Per algun motiu, Liszt va fer servir només la meitat del poema i el va deixar (amb tots els respectes i ja em perdonareu la gosadia) una mica coix. Però li va sortir una cançó tan maca... L'escoltem? La interpreten el gran Thomas Quasthoff acompanyat al piano per Justus Zeyen.

 

O lieb, so lang du lieben kannst! 

 

 

Heu pensat quines poden ser aquestes quatre cançons ben conegudes? Se us acudeix cap altra que poguem afegir a la llista?