La solitud de la flor

Retrat de Juliette Drouet (1883) - J. Bastien-Lepage

 

Un dia, a la mitja part d'un recital on havíem rigut amb alguns lieder, una amiga va arrufar el nas dient que no li havien agradat i que el sentit de l'humor no s'adeia amb el lied. Abans que jo pogués badar boca una altra amiga va dir: "I tant que s'hi adiu! El lied parla de la vida i plora però també riu, com la vida mateixa!". Jo hagués respost a la meva amiga una cosa similar: que la cançó, o la poesia que és l'inici de tot, és un reflex de la vida. Si encara no n'esteu convençuts, deixeu-me que us expliqui una història abans de presentar-vos la cançó d'avui.

Victor Hugo tenia trenta-tres anys quan va conèixer Juliette Drouet. Ell era casat de feia deu anys i la seva dona Adèle i ell començaven a fer cadascú la seva vida; Juliette tenia vint-i-cinc anys i havia deixat una relació amb un escultor per dedicar-se al teatre; la nit que es van conéixer ella feia un petit paper en una obra que havia escrit ell, Lucrèce Borgia. Allò va ser amor a primera vista i després d'una temporada turbulenta perquè ell era molt gelòs i ella era el que en aquella època s'anomenava una cortesana, Hugo li va demanar (o exigir, segons les fonts) que deixés el teatre i que estigués exclusivament per ell, que s'encarregaria que no li faltés res per viure. Li va demanar (o exigir) també que s'estigués a casa, Juliette pràcticament no sortia si no era amb ell. Li feia de secretària, li passava a net el que escrivia, l'acompanyava en els seus viatges i quan no estaven junts s'escrivien un munt de cartes (quan dic un munt, vull dir que se'n van escriure milers).

En la seva llarguíssima relació van compartir molts moments feliços, cada any feien un viatge per celebrar el seu aniversari (lectors de Les Misérables, us diu alguna cosa la data del 17 de febrer de 1833?), però també van compartir les desgràcies. Victor Hugo s'estimava Claire, la filla de Juliette, tant com s'estimava els seus fills, i quan la noia va morir va presidir el dol acompanyant el pare; per la seva banda, Juliette va seguir l'escriptor quan aquest es va exiliar el 1852, acceptant viure a una casa diferent, perquè Victor Hugo no va deixar mai la seva dona (ni ella el va deixar a ell, tot i que també tenia els seus amants). Victor Hugo i Juliette Drouet es van estimar moltíssim; només cal llegir les seves cartes, fins i tot les dels darrers anys, o veure el retrat que il·lustra aquesta entrada, que Hugo va encarregar. Durant cinquanta anys, fins que Juliette va morir, van menar aquesta vida que avui ens costa d'entendre, ell entrant i sortint, fent i desfent, tenint d'altres amants; ella tancada a casa seva, esperant-lo i treballant per a ell.

El 1835, dos anys després de conèixer Juliette, Victor Hugo va publicar el seu segon recull de poemes, Les chants du crépuscule. Cap allà el 1860, un noi d'uns quinze anys anomenat Gabriel Fauré va fer una cosa que Victor Hugo no suportava: triar un d'aquests poemes, dedicats a Juliette, per escriure una cançó; de fet, la seva primera obra: Le papillon et la fleur, op.1, n. 1. Durant seixanta anys Fauré va escriure unes cent mélodies més però en aquesta cançó tan senzilla, tan lligada encara al romance, hi trobem ja l'encant i el lirisme que trobem en tantes obres posteriors. Escolteu-la, gaudiu-la, pareu atenció a la lletra i digueu-me si no és un reflex de la vida...

Li dedico aquesta entrada a la meva amiga que no li agrada riure amb les cançons, perquè li encanta Le papillon et la fleur; i és que una cosa és riure i una altra somriure. De fa mesos que em pregunta quan l'escoltarem i de fa mesos que li responc que serà la darrera cançó de la llista de cuques; després de la puça, la panerola, la cigala, el grill, l'escarbat, el cargol, l'abella, el saltarmartí i la marieta,avui tanca aquesta llista tan exòtica la papallona; els encarregats de la cloenda seran Simon Keenlyside i Malcolm Martineau.