Starry Night - Jean François Millet
Nit estelada - J. F. Millet
 
M'he enamorat d'una cançó. Des de fa uns dies l'escolto a totes hores i si no l'escolto tant li fa perquè la sento al meu cap, no em deixa gaire estona sola. No ha estat amor a primera vista, ja l'havia escoltat altres cops, però alguna cosa va fer que aquest cop em sonés diferent. Els enamoraments ja ho tenen això, són més aviat irracionals. No em podia estar de compartir amb vosaltres aquesta cançó de bellesa estranya, potser algú de vosaltres se n'enamora també. O no, potser quan l'escolteu pensareu que no n'hi ha per tant. Sigui com sigui, parlar-ne em facilitarà la transició cap a un amor més tranquil (i etern mentre no es demostri el contrari) i així em quedarà lliure l'espai per a un nou enamorament. Senyores i senyors, amb tots vosaltres Abendlied (Cançó del vespre), de Robert Schumann.

El 1851, Schumann vivia a Düsseldorf, s'hi havia traslladat a finals de l'any anterior des de Dresden. Havia acceptat el lloc de director del cor i l'orquestra de la ciutat, estava il·lusionat amb el càrrec i es trobava millor de salut. Per desgràcia les circumstàncies van canviar en poc temps però almenys durant aquell any les coses van anar més o menys bé i va poder compondre, entre d'altres coses, dos cicles amb poemes d'Elisabeth Kulmann, un nou cicle amb poemes de Nikolaus Lenau (després del que havia escrit el 1850) i uns quants lieder més, entre ells Abendlied, inclòs per a la seva publicació en l'opus 107.

Els lieder que Schumann va escriure entre 1849 i 1852 són molt diferents dels que va escriure el 1840; durant un temps es va dir que les seves composicions havien estat molt influenciades per la seva malaltia mental durant la seva darrera etapa creativa; més recentment s'han explicat els canvis senzillament com una evolució. Potser totes dues teories tenen part de raó, no ho sé, però penso que només cal escoltar algun lied de la seva darrera època, com els preciosos Meine Rose i In der Nacht, per sentir la diferència entre totes dues etapes. Abendlied és un exemple més d'aquest estil diferent; és una cançó delicada, fràgil i transparent com les passes dels àngels que s'esmenten al poema.

Com que Schumann era endreçat i s'ho anava apuntant tot sabem que va triar el poema Ein geistlich Abendlied, de Johann Gottfried Kinkel, quan va llegir la segona edició dels seus Gedichte (Poemes), publicada el 1850. Com diu el títol, el poema és un nocturn, estructurat en quatre estrofes que acaben sempre amb els dos mateixos versos. La segona estrofa parla del món, és la més terrenal, i la tercera parla de Déu i el perdó. Schumann va prescindir de totes dues i només va posar-ne música a la primera i l'última; així donava tota la importància als elements cel·lestials (com els àngels o els estels). Per més que durant uns mesos la seva salut fos millor, estava malalt i n'era ben conscient; és difícil no relacionar la seva vulnerabilitat amb la fragilitat de la cançó però per altra banda trobo que la música transmet tanta serenitat que és com per si per un poc temps el compositor s'hagués deslliurat de les preocupacions. Tant de bo.

Només quatre ratlles sobre Kinkel, abans d'escoltar el lied. Kinkel i Schumann eren de la mateixa generació, el poeta cinc anys més jove que el compositor; compartien a més idees polítiques i tots dos van donar suport a les revolucions de 1849. En el cas de Schumann, com vam veure fa un temps, el suport va ser intel·lectual; Kinkel va participar a la de Baden i hi va ser detingut. De poc va anar que no el condemnessin a mort però finalment el van condemnar a cadena perpètua; s'hi va estar poc de temps, però, a presó, el novembre de 1850 en va fugir. Penso que Schumann i Kinkel no es van conèixer; espero que les bones notícies haguessin arribat a Düsseldorf i Schumann sabés que quan escrivia el seu lied (l'únic amb versos de Kinkel) el poeta i la seva família eren sans i estalvis a Londres. Quines vides tan agitades tenien alguns poetes romàntics!

Ara sí, arribem a la música. Hi ha cançons que tenen tanta força per elles mateixes que fins a cert punt es poden aïllar de la interpretació; d'altres, com Abendlied, són tan etèries que per força necessiten de la interpretació per mostrar la seva bellesa. Em vaig enamorar de la cançó i de la interpretació, aquesta que us poso de Florian Boesch i Malcolm Martineau. Ja sabeu, poseu un baríton a la vostra vida...
 
Abendlied
 

Es ist so still geworden,
Verrauscht des Abends Weh’n;
Nun hört man aller Orten
Der Engel Füsse geh’n.
Rings in die Tiefe senket
Sich Finsterniss mit Macht;
Wirf ab, Herz, was dich kränket
Und was dir bange macht!

Nun steh’n im Himmelskreise
Die Stern’ in Majestät;
In gleichem, festem Gleise
Der goldne Wagen geht.
Und gleich den Sternen lenket
Er deinen Weg durch Nacht;
Wirf ab, Herz, was dich kränket
Und was dir bange macht!

Tot ha esdevingut silenciós,
s'han esvaït les brises del vespre;
ara se senten arreu
les passes dels àngels.
Al voltant, la foscor poderosa
davalla sobre les valls.
Desfés-te, cor, del que et fa mal
i del que et fa por!

A les esferes celestes brillen
els estels majestuosos,
per la via ferma i constant
es mou el carro daurat
i, com els estels, guia
el teu camí a través de la nit.
Desfés-te, cor, del que et fa mal
i del que et fa por!

 
 

Comments powered by CComment