Erato, muse of lyrical poetry - Charles Maynier
Erato, musa de la poesia lírica (detall) - C. Maynier
 
 
Fa gairebé dos anys vaig escriure una entrada sobre la progressiva desaparició dels textos dels poemes als programes de mà als recitals a casa nostra. Aquell dia us preguntava si per vosaltres també era fonamental disposar dels textos i la resposta va ser unànime: vau respondre (aquí i a les xarxes) espectadors, cantants i pianistes i tots vau estan d'acord en què eren imprescindibles, fins i tot si les cançons es cantaven en la llengua pròpia, vau donar arguments i vau proposar alternatives als textos impresos. És clar que la mostra era petita i per tant l'enquesta no tenia gaire valor estadístic però per a mi va ser molt il·lustratiu. Avui hi torno per parlar d'un altre aspecte: els cantants que no volen que els espectadors tinguem els textos.

El passat mes de maig es va publicar aquest article de Fred Plotkin sobre un recital d'Stephanie Blyte i Warren Jones en el qual la mezzosoprano va anunciar que el públic no tindria els textos ni les traduccions de les cançons (que eren en francès i en anglès) al programa de mà; a canvi, van recitar una traducció a l'anglès o els textos originals abans d'interpretar-los. Per a l'autor de l'article va ser una experiència positiva, val la pena que llegiu els seus arguments i els dels comentaris, tant a favor com en contra; a mi aquesta solució no m'ha fet el pes quan m'hi he trobat. Si es llegeixen les traduccions per blocs de cançons, per quan arriba la cinquena ja costa de recordar què deia la primera, i encara hem d'escoltar-les; si es llegeixen cançó a cançó es talla el ritme del recital, sobretot si és un cicle. Imagineu que abans d'un Winterreise es llegeixen els vint-i-quatre poemes de cop, o que es llegeixen abans de cada cançó. A més, d'aquesta manera només tenim la traducció, ens falta el text original (no insisteixo en el tema perquè ja en vaig parlar a l'entrada anterior).

I perquè no volia Stephanie Blyte que el públic tingués els textos? Ho explica en un vídeo que s'inclou a l'article de Plotkin: perquè no li agrada veure que el públic té el nas ficat al programa, ella vol veure'ns les cares mentre canta. Diu que les persones que anem seguint els textos al programa de mà "en realitat no escoltem el recital. No hi prenem part". La senyora Blythe generalitza i jo només puc parlar per mi però jo escolto, llegeixo, miro el cantant, miro el pianista... I si no ho fes, seria el meu problema. Però bé, si el cantant vol veure les cares dels espectadors, i això m'ho ha comentat algun altre cantant, hi ha una solució fàcil que vau proposar alguns de vosaltres: projectar els textos. Així tots contents, cantant i públic. Perfecte, oi? Doncs no, ara veureu.

Natalie Dessay va fer el que penso que va ser el seu únic recital al Wigmore Hall de Londres el març de 2012. Es va avisar al públic que si volien llegir els textos ho fessin abans de començar perquè durant el recital no podrien fer-ho, ja que la soprano havia demanat que s'abaixés la llum més del que és habitual (pels qui no heu estat mai en un recital, normalment es deixa la justa per poder llegir). Quan Dessay va sortir a l'escenari va demanar que l'abaixessin més perquè encara podia veure el públic. Aquell dia els espectadors es van quedar sense poder llegir els textos pels quals acabava de pagar unes quantes lliures perquè la cantant no els volia veure les cares. Pels comentaris que vaig llegir, almenys una part del públic va quedar molt contenta.

Però és que la cosa no acaba aquí. Natalie Dessay va fer un recital fa unes setmanes a Madrid, al Teatro Real. El programa de mà no incloïa els textos però sorprenentment tampoc es van projectar a les pantalles, com se sol fer; en aquesta crònica de Mario Muñoz es precisa que així ho va demanar la cantant. Un cop els llums estaven apagats al seu gust, perquè no va voler que s'oferissin les traduccions?

Se m'escapa totalment perquè no hauria de voler un cantant que els espectadors disposem dels poemes. Alguna idea? Ara bé: sigui quin sigui el motiu, per què imposar-lo? Hi ha cantants que consideren imprescindible que als seus recitals estiguin els textos disponibles i s'ocupen que així sigui però després els assistents decidim si els fem servir o no. Si un cantant creu que es millor que no els seguim, no seria millor que ens ho expliqués abans de començar i ens deixés decidir?

Potser Natalie Dessay ens llegirà i ens voldrà explicar els seus motius (o desmentir que fos iniciativa seva. Si hagués estat iniciativa del teatre, em sembla igualment incomprensible). Mentrestant, nosaltres l'escoltarem interpretant Clair de lune, de Debussy, acompanyada per Philippe Cassard; el poema és de Paul Verlaine i van escoltar-ne una altra versió fa un temps, la de Gabriel Fauré; aquí la teniu per si la voleu recuperar. Com sempre, comparteixo també poema i traducció i, com sempre també, vosaltres decidiu si els llegiu o no.
 
 
Clair de lune
 

Votre âme est un paysage choisi
Que vont charmant masques et bergamasques,
Jouant du luth et dansant, et quasi
Tristes sous leurs déguisements fantasques!

Tout en chantant sur le mode mineur
L'amour vainqueur et la vie opportune.
Ils n'ont pas l'air de croire à leur bonheur,
Et leur chanson se mêle au clair de lune,

Au calme clair de lune triste et beau,
Qui fait rêver, les oiseaux dans les arbres,
Et sangloter d'extase les jets d'eau,
Les grands jets d'eau sveltes parmi les marbres.

La teva ànima és un paisatge selecte,
que captiven màscares i bergamasques
tocant el llaüt i dansant, i gairebé
tristes sota les seves disfresses capritxoses.

Mentre canten en mode menor
sobre l'amor vencedor i la vida oportuna.
Sembla ser que no creuen en la seva sort,
i la seva cançó es barreja amb la llum de la lluna.

Amb la calma claror de la lluna, trista i bella,
que fa somiar els ocells sobre els arbres,
i sanglotar d'èxtasi els dolls d'aigua,
els grans dolls d'aigua esvelts entre els marbres.

(traducció d'Anna Brull Piñol)

 

Comments powered by CComment