Recordarem Fritz Wunderlich amb una cançó que és una celebració de la vida i la música, Der Musensohn, D. 764 (El fill de les muses) de Franz Schubert. Aquest fill de les muses, que ens imaginem jove i bell com les seves protectores, recorre el món il·luminant-lo. Xiula i tothom que troba segueix la seva tonada, al seu pas s'obren les flors (a la primavera però també a l'hivern) i creixen els camps de conreu; els nois més sonsos els fa tornar encantadors i fa ballar les noies més serioses. I no es cansa mai? Als darrers versos remuga una mica i demana de tornar a casa per descansar però no me l'acabo de creure...
Aquests versos que parlen de creatitivat d'una manera tan lleugera són de Goethe i formen part del grup de cinc poemes que Schubert va musicar el desembre de 1822, el darrer dels quals és el gran Wandrerers Nacthlied II, D. 768. Era l'últim cop que Schubert triava nous poemes de Goethe, després d'això no va tornar a compondre cap lied a partir d'un poema seu fins el 1826, quan va escriure les seves darreres versions de les cançons de Mignon. Schubert va fer amb aquest poema una cançó d'aire popular que, com sol passar, no és gens senzilla. Per a l'oient és pura joia, pel cantant i el pianista em fa la sensació que està plena de paranys. Pel pianista pel ritme tan constant i tan ràpid que ha de mantenir; segurament quan es troben amb un forzando al final s'hi apliquen amb ganes i alleujament. Pel cantant perquè si no domina perfectament el text pot semblar que és un embarbussament. Exagero però ja m'enteneu, allò tan difícil de dir la cançó amb (aparent) naturalitat es complica quan la partitura indica un caràcter "bastant animat" (ziemlich lebhabt).
Fritz Wunderlich (acompanyat per Hubert Giesen) sona lleuger i entusiasta, fàcil, la seva veu va repartint felicitat al seu pas. Només podem estar-li agraïts.
Durch Feld und Wald zu schweifen,
Mein Liedchen wegzupfeifen,
So geht's von Ort zu Ort!
Und nach dem Takte reget
Und nach dem Maß beweget
Sich alles an mir fort.
Ich kann sie kaum erwarten,
Die erste Blum' im Garten,
Die erste Blüt' am Baum.
Sie grüßen meine Lieder,
Und kommt der Winter wieder,
Sing ich noch jenen Traum.
Ich sing ihn in der Weite,
Auf Eises Läng' und Breite,
Da blüht der Winter schön!
Auch diese Blüte schwindet,
Und neue Freude findet
Sich auf bebauten Höhn.
Denn wie ich bei der Linde
Das junge Völkchen finde,
Sogleich erreg ich sie.
Der stumpfe Bursche bläht sich,
Das steife Mädchen dreht sich
Nach meiner Melodie.
Ihr gebt den Sohlen Flügel
Und treibt durch Tal und Hügel
Den Liebling weit von Haus.
Ihr lieben, holden Musen,
Wann ruh ich ihr am Busen
Auch endlich wieder aus?
Deambulant pel bosc i el camp,
xiulant la meva cançoneta,
així vaig d'aquí cap allà
i movent-se al meu compàs
movent-se al meu ritme,
tothom em segueix.
Amb prou feines puc esperar-les,
la primera flor al jardí,
el primer brot a l'arbre.
Saluden les meves cançons
i quan l'hivern torna
canto encara sobre aquest somni.
El canto des de lluny,
de llarg a llarg del gel,
l'hivern floreix bonic!
Aquesta flor desapareixerà també
i es trobarà una nova alegria
als camps conreats.
Perquè quan a prop del til·ler
trobo els joves camperols
al moment els esvaloto.
El noi sonso s'estarrufa,
la noia seriosa fa voltes
seguint la meva melodia.
Doneu ales als meus peus
i feu anar per valls i turons
el vostre preferit, lluny de casa.
Estimades, dolces muses,
quan podre tornar a descansar
a la vostra falda?
Comments powered by CComment