Avancem una mica més amb Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, aquesta és la tretzena entrada de la sèrie i l'última d'aquesta temporada, aprofitant que avui arribem a un moment clau de la novel·la ; després de l'estiu tornarem amb el que serà el principi de la fi de la sèrie (però no us entusiasmeu perquè encara queden unes quantes entrades).
Noia amb llimones - W.A. Bouguereau
Érem al capítol 14 del llibre V i havíem deixat l'arpista a cura d'un clergue que l'ha de guarir de la seva malenconia. En els dos capítols que falten per acabar el llibre passen moltes coses i hauré de destriar, a veure si me'n surto amb el resum. Una de les coses que passen està relacionada amb Mariane, el seu antic amor. A Wilhelm li sembla de veure-la a les habitacions de Philine i li suplica que li deixi parlar amb ella. La noia s'hi nega sense parlar-hi abans per demanar-li permís i el convida a tornar a l'endemà; Wilhelm s'hi avé però quan torna les habitacions de Philine són buides, ella i la seva acompanyant han marxat de la ciutat.
Wilhelm marxa també us dies a visitar l'arpista, a qui troba molt millorat. A casa del clergue coneix un metge que els explica l'estranya història d'un "home notable i distingit" i la seva dona. Resulta que, per fer broma, un jove s'havia disfressat amb la roba de l'home i s'havia colat a les seves estances per esperar-hi la dona. L'home havia arribat inesperadament i en entrar a la seva cambra i veure el jove vestit com ell havia cregut veure's ell mateix. Per la seva banda la dona havia estat molt efusiva en acomiadar-se del jove i en l'abraçada s'havia clavat al pit el fermall que hi duia amb el retrat del seu marit. L'home està convençut que ha tingut una premonició de la seva mort propera; la dona està convençuda que morirà aviat de resultes d'aquesta petita punxada. Tots dos han ingressat a l'orde dels pietistes (un corrent dins del luteranisme molt influent al segle XVIII a Alemanya) i pensen deixar-hi la major part de la seva fortuna. Quan sent aquest relat Wilhelm se sent avergonyit i culpable perquè s'ha reconegut com a protagonista d'aquestes escenes amb el comte i la comtessa.
Serlo i Medina fan i desfan al seu aire amb la companyia de teatre en absència de Wilhelm. Com que aquesta trama no té gaire incidència en el que encara ha de passar a la novel·la només uns en comentaré que cap dels dos té cap problema en desfer-se'n, tan imprescindible que havien trobat Wilhelm fa uns quants capítols. M'interessa més parlar d'Aurelie, la germana de Serlo, que continua ben desficiada. Wilhelm demana al metge que ha conegut a casa del clergue que l'acompany en el seu viatge de tornada i la visiti; el metge així ho fa i no li agrada gens el que veu. Li dóna al jove alguns consells i remeis per alleugerir-la dels seus patiments (entre ells un d'espiritual del qual parlarem a la propera entrada) i li diu que tornarà així que pugui. Poc després d'aquesta visita Aurelie es discuteix amb el seu germà després d'una funció i molt alterada marxa caminant cap a casa, sense abric tot i que fa molt malt temps; com a conseqüència agafa una pulmonia i mor uns dies després.
Abans de morir, però, Aurelie escriu una carta a l'home que estimava i que la va deixar i demana a Wilhelm que l'hi dugui. Wilhelm, molt trist per la mort de la seva amiga i fastiguejat pels tripijocs de Serlo i Melina, marxa a portar la carta (i Serlo i Melina, encantats de la vida de perdre'l de vista). Només li sap greu deixar enrera els nens, que queden a càrrec de Madame Melina. El petit Felix li demana que quan torni li porti un pare com a regal i Mignon, que s'acomiada d'ell amb un "petó fervent i candorós, per bé que mancat de tendresa", només li demana que no els oblidi i torni aviat. El llibre acaba amb una cançó de Mignon que parla del "seu secret".
D'aquesta cançó, Heiß mich nicht reden, Schubert en va escriure dues versions. La primera el 1821, juntament amb altres vuit cançons amb poemes de Goethe (entre elles la meva estimada Geheimes). Hi va tornar amb el mateix poema el 1826, quan va escriure els quatre Gesänge aus "Wilhelm Meister", D877 que van ser la seva darrera "col·laboració" amb Goethe i dels quals vam escoltar el duo de Mignon i l'arpista, Nur wer die Sehnsucht kennt. Avui escoltarem aquesta segona versió de Heiß mich nicht reden, el D877/2, en la interpretació de Gundula Janowitz i Irwin Gage
Wilhelm marxa també us dies a visitar l'arpista, a qui troba molt millorat. A casa del clergue coneix un metge que els explica l'estranya història d'un "home notable i distingit" i la seva dona. Resulta que, per fer broma, un jove s'havia disfressat amb la roba de l'home i s'havia colat a les seves estances per esperar-hi la dona. L'home havia arribat inesperadament i en entrar a la seva cambra i veure el jove vestit com ell havia cregut veure's ell mateix. Per la seva banda la dona havia estat molt efusiva en acomiadar-se del jove i en l'abraçada s'havia clavat al pit el fermall que hi duia amb el retrat del seu marit. L'home està convençut que ha tingut una premonició de la seva mort propera; la dona està convençuda que morirà aviat de resultes d'aquesta petita punxada. Tots dos han ingressat a l'orde dels pietistes (un corrent dins del luteranisme molt influent al segle XVIII a Alemanya) i pensen deixar-hi la major part de la seva fortuna. Quan sent aquest relat Wilhelm se sent avergonyit i culpable perquè s'ha reconegut com a protagonista d'aquestes escenes amb el comte i la comtessa.
Serlo i Medina fan i desfan al seu aire amb la companyia de teatre en absència de Wilhelm. Com que aquesta trama no té gaire incidència en el que encara ha de passar a la novel·la només uns en comentaré que cap dels dos té cap problema en desfer-se'n, tan imprescindible que havien trobat Wilhelm fa uns quants capítols. M'interessa més parlar d'Aurelie, la germana de Serlo, que continua ben desficiada. Wilhelm demana al metge que ha conegut a casa del clergue que l'acompany en el seu viatge de tornada i la visiti; el metge així ho fa i no li agrada gens el que veu. Li dóna al jove alguns consells i remeis per alleugerir-la dels seus patiments (entre ells un d'espiritual del qual parlarem a la propera entrada) i li diu que tornarà així que pugui. Poc després d'aquesta visita Aurelie es discuteix amb el seu germà després d'una funció i molt alterada marxa caminant cap a casa, sense abric tot i que fa molt malt temps; com a conseqüència agafa una pulmonia i mor uns dies després.
Abans de morir, però, Aurelie escriu una carta a l'home que estimava i que la va deixar i demana a Wilhelm que l'hi dugui. Wilhelm, molt trist per la mort de la seva amiga i fastiguejat pels tripijocs de Serlo i Melina, marxa a portar la carta (i Serlo i Melina, encantats de la vida de perdre'l de vista). Només li sap greu deixar enrera els nens, que queden a càrrec de Madame Melina. El petit Felix li demana que quan torni li porti un pare com a regal i Mignon, que s'acomiada d'ell amb un "petó fervent i candorós, per bé que mancat de tendresa", només li demana que no els oblidi i torni aviat. El llibre acaba amb una cançó de Mignon que parla del "seu secret".
D'aquesta cançó, Heiß mich nicht reden, Schubert en va escriure dues versions. La primera el 1821, juntament amb altres vuit cançons amb poemes de Goethe (entre elles la meva estimada Geheimes). Hi va tornar amb el mateix poema el 1826, quan va escriure els quatre Gesänge aus "Wilhelm Meister", D877 que van ser la seva darrera "col·laboració" amb Goethe i dels quals vam escoltar el duo de Mignon i l'arpista, Nur wer die Sehnsucht kennt. Avui escoltarem aquesta segona versió de Heiß mich nicht reden, el D877/2, en la interpretació de Gundula Janowitz i Irwin Gage
Heiß mich nicht reden
Heiß mich nicht reden, heiß mich schweigen,
Denn mein Geheimnis ist mir Pflicht,
Ich möchte dir mein ganzes Innre zeigen,
Allein das Schicksal will es nicht.
Zur rechten Zeit vertreibt der Sonne Lauf
Die finstre Nacht, und sie muß sich erhellen,
Der harte Fels schließt seinen Busen auf,
Mißgönnt der Erde nicht die tiefverborgnen Quellen.
Ein jeder sucht im Arm des Freundes Ruh,
Dort kann die Brust in Klagen sich ergießen,
Allein ein Schwur drückt mir die Lippen zu,
Und nur ein Gott vermag sie aufzuschließen.
No em feu parlar, feu-me callar,
el meu secret m'és un gran deure;
jo prou a tu te'm vull mostrar,
però no puc deixar-me veure.
Expulsa a temps el sol la nit
i tot de cop ve que clareja;
el roc més dur obre el seu pit
sense sentir del pou enveja.
Vora l'amic un hom s'aboca
per'l seu gran dol poder extingir;
prô'n jurament em clou la boca
i sols un Déu la pot obrir.
(traducció de Josep Morgades)
Continua llegint: La bella ànima
Comments powered by CComment