Aquesta és la vuitena entrada de la sèrie Wilhelm Meister, l'última d'aquest curs; durant l'estiu deixarem descansar els personatges de Goethe i al setembre hi tornarem.
El petó robat - J. H. Fragonard
La història d'avui és una de les moltes coses que passen durant l'estada de Wilhelm al castell del comte; no està vinculada a cap cançó però us l'explico perquè té la seva importància cap al final de la novel·la. A més, la història té la seva gràcia.
Recordem que el comte ha convidat Wilhelm i la companyia d'actors al seu castell perquè entretinguin el Príncep i la resta de convidats durant la seva estada. A Wilhelm li agrada molt la comtessa, però té molt present el seu vot de no tenir cap relació amorosa amb una dona; a la comtessa li agrada molt Wilhelm, però té molt presents els seus vots matrimonials. Així que tots dos es troben tant sovint com poden però sempre mantenint el decòrum. La baronesa, amiga i confident de la comtessa, i Philine (que ha aconseguit introduir-se al cercle de la comtessa gràcies a la seva simpatia i la seva astúcia) no són tan considerades amb els vots, i busquen la manera de forçar les coses entre Wilhelm i la contessa, fins que a la Baronessa se li acut una de les bromes que l'han fet cèlebre (i temuda) a la cort.
Un dia que el comte ha sortit de caça, la Baronessa porta Wilhelm fins a les estances privades del noble i el vesteix amb les seves robes; un cop disfressat, el fa seure a un seient des d'on pot veure la porta de la cambra a través d'un mirall. Ella anirà a avisar la comtessa que el comte ha tornat abans d'hora i de mal humor perquè la cacera no ha anat bé, i li recomanarà que vagi a animar-lo; Wilhelm, per la seva banda, haurà de fer-se passar pel comte el màxim de temps possible. El noi espera, amoïnat pel que farà quan arribi la Comtessa (aquest noi no té remei!), i quan finalment s'obre la porta, al llindar no apareix la comtessa sinó el comte; les mirades de tots dos homes es troben durant uns instants al mirall i després el Comte tanca la porta i marxa. Llavors arriba la baronessa, que ja sap per la comtessa que el comte realment ha arribat abans d'hora; ajuda Wilhelm a canviar-se de roba i sortir d'allà ràpidament i tots dos esperen amoïnats la reacció del comte.
Una estona després el comte demana Wilhelm perquè li llegeixi en veu alta, com fa sovint; no només no sembla enfadat sinó que està més tranquil i amable del que és habitual. Wilhelm no entèn res. Passen els dies i el comte continua sense fer esment de l'incident, però el seu comportament ha canviat. Ara se'l veu sovint pensatiu, menys exigent i pedant, amb unes inclinacions religioses que no li eren conegudes. La baronessa, perplexa, acaba explicant la seva broma a Jarno, amb qui té "una mena de relació en la qual hom acostuma ben poc d'amagar-se res". Jarno es fa un tip de riure quan entèn perquè el Compte està patint aquesta crisi: aquell dia, quan va entrar a la seva cambra, no va ser Wilhelm qui va veure al mirall mirant-lo fixament, va ser ell mateix! El Comte havia vist el reflex de Wilhelm vestit amb la seva roba i ho havia interpretat com una aparició, una visió d'ell mateix que li anunciava la seva mort. Pobre comte! Però no és qüestió de treure'l del seu error, ara que està tan amansit; a més, així la comtessa pot passar més temps amb Wilhelm. La baronessa i Jarno, doncs, aprofiten l'avinentesa per seguir-li la veta al comte, amb l'esperança que continuï deixant en pau tothom.
Per la seva banda la comtessa segueix la seva amistosa relació amb Wilhelm, sempre molt casta, fins que en el moment del comiat, i després que la comtessa li regali un medalló amb un ble de cabell seu, Wilhelm no se'n pot estar i l'abraça. I entre abraçades i besades, de cop i volta la comtessa fa un crit i s'allunya de Wilhelm, demanant-lo que marxi.
I, de moment, així acaba aquesta història. Com que no tenim cap cançó que hi estigui vinculada recuperem una de les que hem escoltat fins ara, Wer nie sein Brot mit Tränen ass. En vam parlar a l'entrada Pa amb llàgrimes, llavors vam escoltar-ne la versió de Schubert; aquesta setmana n'escoltem la de Wolf, però no per a veu i piano, com s'interpreta més sovint, sinó en la versió orquestral, ja que aquest lied és un dels pocs que Wolf va orquestrar. La interpretació és la de Dietrich Henschel i la Deutsches Symphonie-Orchester Berlin dirigida per Kent Nagano.
Recordem que el comte ha convidat Wilhelm i la companyia d'actors al seu castell perquè entretinguin el Príncep i la resta de convidats durant la seva estada. A Wilhelm li agrada molt la comtessa, però té molt present el seu vot de no tenir cap relació amorosa amb una dona; a la comtessa li agrada molt Wilhelm, però té molt presents els seus vots matrimonials. Així que tots dos es troben tant sovint com poden però sempre mantenint el decòrum. La baronesa, amiga i confident de la comtessa, i Philine (que ha aconseguit introduir-se al cercle de la comtessa gràcies a la seva simpatia i la seva astúcia) no són tan considerades amb els vots, i busquen la manera de forçar les coses entre Wilhelm i la contessa, fins que a la Baronessa se li acut una de les bromes que l'han fet cèlebre (i temuda) a la cort.
Un dia que el comte ha sortit de caça, la Baronessa porta Wilhelm fins a les estances privades del noble i el vesteix amb les seves robes; un cop disfressat, el fa seure a un seient des d'on pot veure la porta de la cambra a través d'un mirall. Ella anirà a avisar la comtessa que el comte ha tornat abans d'hora i de mal humor perquè la cacera no ha anat bé, i li recomanarà que vagi a animar-lo; Wilhelm, per la seva banda, haurà de fer-se passar pel comte el màxim de temps possible. El noi espera, amoïnat pel que farà quan arribi la Comtessa (aquest noi no té remei!), i quan finalment s'obre la porta, al llindar no apareix la comtessa sinó el comte; les mirades de tots dos homes es troben durant uns instants al mirall i després el Comte tanca la porta i marxa. Llavors arriba la baronessa, que ja sap per la comtessa que el comte realment ha arribat abans d'hora; ajuda Wilhelm a canviar-se de roba i sortir d'allà ràpidament i tots dos esperen amoïnats la reacció del comte.
Una estona després el comte demana Wilhelm perquè li llegeixi en veu alta, com fa sovint; no només no sembla enfadat sinó que està més tranquil i amable del que és habitual. Wilhelm no entèn res. Passen els dies i el comte continua sense fer esment de l'incident, però el seu comportament ha canviat. Ara se'l veu sovint pensatiu, menys exigent i pedant, amb unes inclinacions religioses que no li eren conegudes. La baronessa, perplexa, acaba explicant la seva broma a Jarno, amb qui té "una mena de relació en la qual hom acostuma ben poc d'amagar-se res". Jarno es fa un tip de riure quan entèn perquè el Compte està patint aquesta crisi: aquell dia, quan va entrar a la seva cambra, no va ser Wilhelm qui va veure al mirall mirant-lo fixament, va ser ell mateix! El Comte havia vist el reflex de Wilhelm vestit amb la seva roba i ho havia interpretat com una aparició, una visió d'ell mateix que li anunciava la seva mort. Pobre comte! Però no és qüestió de treure'l del seu error, ara que està tan amansit; a més, així la comtessa pot passar més temps amb Wilhelm. La baronessa i Jarno, doncs, aprofiten l'avinentesa per seguir-li la veta al comte, amb l'esperança que continuï deixant en pau tothom.
Per la seva banda la comtessa segueix la seva amistosa relació amb Wilhelm, sempre molt casta, fins que en el moment del comiat, i després que la comtessa li regali un medalló amb un ble de cabell seu, Wilhelm no se'n pot estar i l'abraça. I entre abraçades i besades, de cop i volta la comtessa fa un crit i s'allunya de Wilhelm, demanant-lo que marxi.
I, de moment, així acaba aquesta història. Com que no tenim cap cançó que hi estigui vinculada recuperem una de les que hem escoltat fins ara, Wer nie sein Brot mit Tränen ass. En vam parlar a l'entrada Pa amb llàgrimes, llavors vam escoltar-ne la versió de Schubert; aquesta setmana n'escoltem la de Wolf, però no per a veu i piano, com s'interpreta més sovint, sinó en la versió orquestral, ja que aquest lied és un dels pocs que Wolf va orquestrar. La interpretació és la de Dietrich Henschel i la Deutsches Symphonie-Orchester Berlin dirigida per Kent Nagano.
Harfenspieler III
Wer nie sein Brot mit Tränen aß,
Wer nie die kummervollen Nächte
Auf seinem Bette weinend saß,
Der kennt euch nicht, ihr himmlischen Mächte.
Ihr führt ins Leben uns hinein,
Ihr laßt den Armen schuldig werden,
Dann überlaßt ihr ihn der Pein:
Denn alle Schuld rächt sich auf Erden.
Qui amb llàgrimes jamai el pa no s'ha menjat,
qui mai les nits dolgut per ses penes roïnes
plorant tot sol al llit mai no s'ha repenjat,
és que no us pas coneix, potències divines.
Vosaltres sou les qui ens meneu dins la vida,
vosaltres hi deixeu el pobre ser culpable,
després que l'aboqueu a la pena sentida,
car és en aquest món tota pena expiable.
Continua llegint: Història d'una decepció
Comments powered by CComment