A l'estiu, tota cuca viu

Still Life with Flowers - Ambrosius Bosschaert the Elder

Natura morta amb flors - Ambrosius Bosschaert el Vell

CUCA f. Petit animal pertanyent al grup dels insectes, dels miriàpodes o dels aràcnids.
Animaló que pots esclafar amb la sabatilla.

La primera definició és del diccionari; la segona és d'una amiga i és molt útil quan tens rovellat el concepte de miriàpode. No em malinterpreteu, és només una manera de parlar; no és que anem pel món esclafant marietes, papallones ni molt menys abelles. Mosquits, sí, en defensa pròpia. De cuques n'hi ha de bufones, com la marieta; n'hi ha que semblen d'altres temps, com les puces; algunes són difícils de distingir quan ets de ciutat (entre un grill, una cigala i un saltamartí crec que només tinc clar quin aspecte té el saltamartí) i d'altres són ben urbanites, com les paneroles.

Què tenen en comú aquests animalons? Tots ells són protagonistes de cançons. Sí, les paneroles també. Avui encetem una nova llista de deu cançons que tenen com a protagonistes deu cuques diferents; com sempre fem amb les llistes, avui escoltarem una de les cançons i tindrem nou entrades més fins completar-la. Aquest és el nostre bestiari musical:

Papallona. Les papallones són criatures tan bufones (si no te les mires gaire de prop) i acolorides que les trobes bastant sovint a les cançons, però n'hi ha almenys dues on és protagonista: Der Schmetterling de Schubert, una cançó alegre i lleugera, i Le papillon et la fleur de Fauré, una tendra cançó d'amor. Com que només pot entrar una a la llista, serà la del compositor francès.
Puça. La puça va arribar al lied gràcies a Goethe, que va fer-la protagonista d'una cançó que canta Mefistòfil a Faust. De les versions que se n'han fet la més coneguda és la de Mússorgski, però d'aquest compositor hem triat una altra cuca; l'any passat vam escoltar la de Wagner i en aquesta llista escoltarem la puça de Beethoven, Aus Goethes Faust.
Grill. El cant dels grills acompanya les nits solitàries del narrador de Der Einsame de Schubert, però a on realment aquesta cuca és protagonista és a una de les Histoires naturelles de Maurice Ravel, Le grillon.
Cigala. De la cigala només sé que té una mala fi a l'hivern per no haver estat previsora a l'estiu (Déu n'hi do la formiga, que la deixa morir de gana). Això i que és la banda sonora al camp quan fa molta calor; precisament del seu cant és del que parla Emmanuel Chabrier a Les cigales.
Saltamartí. Els saltamartins són unes criatures petitones que salten davant teu quan t'hi acostes massa; vas caminant per un prat i al teu pas es va alçant un petit núvol de saltamartins, més no sé. No sé tampoc perquè això de les cuques és tan francès, però la nostra cançó amb saltamartí la devem a Francis Poulenc, La sauterelle, dins del seu cicle Le Bestiare.
Escarbat. Recordeu que havíem escoltat una cançó de Mússorgski, Al racó, on un nen plorava perquè la seva dida l'havia castigat? El mateix nen entremaliat juga amb L'escarbat, pobre criatura! (l'escarbat, no el nen).
Marieta. No podia faltar a la llista una marieta, la cuca més bufona, molt útil als jardins perquè es cruspeix els pugons. La trobem també en una cançó infantil, Marienwürmchen, inclosa al Liederalbum für die Jugend de Schumann.
Abella. La feinera abella és com la papallona, apareix a moltes cançons, però cap de tan deliciosa com Der Knabe und das Immlein, un dels Möricke Lieder de Hugo Wolf.
Panerola. Us havíeu imaginat mai que una cuca tan impopular com la panerola tindria una cançó en aquest blog? Doncs sí, coses de Ferran Sors, que va escriure Muchacha, y la vergüenza.
Cargol. Bé, confeso que aquí faig una mica de trampa, perquè els protagonistas de la cançó no són els cargols sinó un drac, que no és una cuca perquè no sembla probable desfer-se'n amb un cop de sabatilla. Però els cargols hi surten, i necessitava deu cançons. Sempre podem fer un homenatge al damnificat de la diada de Sant Jordi amb Green-Eyed Dragon de Wolseley Charles.

Aquesta setmana escoltarem Aus Goethes Faust, la versió de Beethoven de la cançó de la puça de Faust. N'havíem parlat a una entrada dedicada a Richard Wagner; si recordeu, Mefistòfil i Faust van a una taverna freqüentada per estudiants, i allà s'ho passen d'allò més bé entabanant els nois. Però abans canten la història del rei que té tanta estima per una puça que la porta a viure a la seva Cort, a ella i tota la seva parentela. Farà de Mefistòfil Dietrich Fischer-Dieskau, acompanyat de Jörg Demus

Aus Goethes Faust

Es war einmal ein König,
Der hatt' einen großen Floh,
Den liebt' er gar nicht wenig,
Als wie seinen eig'nen Sohn.
Da rief er seinen Schneider,
Der Schneider kam heran;
"Da, miß dem Junker Kleider
Und miß ihm Hosen an!"

In Sammet und in Seide
War er nun angetan,
Hatte Bänder auf dem Kleide,
Hatt' auch ein Kreuz daran,
Und war sogleich Minister,
Und hatt einen großen Stern.
Da wurden seine Geschwister
Bei Hof auch große Herrn.

Und Herrn und Frau'n am Hofe,
Die waren sehr geplagt,
Die Königin und die Zofe
Gestochen und genagt,
Und durften sie nicht knicken,
Und weg sie jucken nicht.
Wir knicken und ersticken
Doch gleich, wenn einer sticht.

Una vegada hi havia un rei
que tenia una gran puça,
a la qual no estimava menys
que al seu propi fill.
Va cridar el seu sastre,
i el sastre hi va anar.
"Pren-li mides al cavaller per a un vestit
i per a uns pantalons"

Amb vellut i seda
anava ara vestida,
duia cintes a la roba,
hi duia també una creu.
I aviat va esdevenir ministre,
i tenia una gran estrella.
I els seus germans es van convertir
també en grans senyors a la Cort.

I les dames i els cavallers de la cort,
estaven ben fastiguejats,
la reina i les seves donzelles,
cosides a picades,
i no tenien permès remoure's,
ni fer-les fora gratant-se.
Però nosaltres ens removem i les fem fora
quan ens piquen.

A l'estiu, tota cuca viu

Sèries