Al final d'aquella entrada sobre la memòria ens preguntàvem si quan escoltem l'enregistrament d'un recital al qual havíem assistit recuperàvem també les nostres sensacions d'aquell dia. Crec que tots els que ens hi hem trobat coneixem la resposta, i per això dubtem abans d'escoltar-lo, deixem passar alguns dies o directament l'arxivem sine die. Sabem, intuïm o ens temem, digueu-li com vulgueu, que no serà el mateix.
I això perquè? Des del punt de vista acústic, no serà el mateix perquè el que arriba a les nostres oïdes a la sala de concert és diferent del que arriba a través d'uns altaveus; per bo que sigui el tècnic de so (i serà més bo com menys es noti que hi és) la informació que ens arriba és una altra. Així de senzill, si és diferent no podem sentir el mateix (gràcies, Capità Obvi!).
Des del punt de vista emocional tampoc no serà igual perquè els estímuls no auditius també són diferents; a la percepció hi influeixen, entre d'altres coses, la concentració i la predisposició. Una cosa és ser a un auditori, amb els textos davant, en silenci i veient els intèrprets (sí, la nostra percepció auditiva està condicionada pel que veiem, coses del cervell) i una altra ser a casa amb la ràdio. Els oients no som subjectes passius, ens impliquem en el que ens canten i a l'auditori es crea un vincle entre els intèrprets i nosaltres que amb una ràdio costa més d'establir.
Amb això no vull dir en absolut que mentre érem al recital els nostres sentits ens enganyessin, ni que estiguéssim suggestionats, no vaig per aquí; el que vam viure és ben real. És, simplement, que l'experiència és una altra i per tant les reaccions que produeix són unes altres (gràcies de nou, benvolgut Capità). No caiguem en la temptació de pensar que el so "autèntic" és el que sentim enregistrat perquè només aconseguirem sentir-nos malament. Sí, segurament a l'enregistrament sentirem algunes coses no gaire ortodoxes que al recital ens van passar per alt. I què? Tant li fa. Posats a filar prim, voleu dir que el so "autèntic" no és el que sentim sense cap intermediari entre els músics i nosaltres i després desapareix?
Així que a la pregunta "si escolto l'enregistrament sentiré el mateix que al recital?" la meva resposta és "no, afortunadament". Perquè si fos el mateix el directe que l'enregistrament, què en trauríem, d'assistir als recitals? Millor quedem-nos amb la idea que són coses distintes i, si tenim la sort de disposar de l'enregistrament i l'escoltem, no ens sentim (gaire) decebuts si no revivim tot el que vam viure a la sala de concerts.
El directe és per a mi l'excepció, allò que passa de tant en tant; una festa. L'enregistrament és quotidià, proper, sempre a la nostra disposició. Tan quotidià que penso que de vegades no ens adonem del seu imméns valor. O no és un luxe prémer un botó i escoltar aquest enregistrament de Luciano Pavarotti (acompanyat de John Wustman) cantant Pace non trovo, un dels Tre Sonetti de Petrarca de Franz Liszt?
Per cert, m'acabo d'adonar que el poema de Petrarca i el de Miquel Àngel que sentíem fa dues setmanes en la versió de Wolf s'assemblen força...
Pace non trovo, e non ho da far guerra;
E temo e spero, ed ardo e son un ghiaccio;
E volo sopra ’l cielo e giaccio in terra;
E nullo stringo, e tutto il mondo abbraccio.
Tal m’ha in prigion, che non m’apre, ne serra;
Ne per suo mi riten, ne scoglie il laccio;
E non m’ancide Amor, e non mi sferra;
Ne mi vuol vivo, ne mi trae d’impaccio.
Veggio senz’ occhi, e non ho lingue e grido;
E bramo di perir, e cheggio aita;
Ed ho in odio me stesso, ed amo altrui;
Pascomi di dolor, piangendo rido;
Equalmente mi spiace morte e vita.
In questo stato son, Donna, per Vui.
No trobo pau, tot i que no busco guerra;
i temo i espero, i cremo, i sóc gel;
i volo pel cel i jec a terra;
I no m'aferro a res, i tothom abraço.
Així em té presoner qui ni m'obre, ni em tanca;
ni em reté a prop seu, ni m'afluixa el llaç;
i no em mata Amor, i no em treu els ferros;
ni em vol viu, ni em treu del destret.
Veig sense ulls, i no tinc llengua i crido;
desitjo morir i demano socors;
i m'odio i estimo un altre;
M'alimento de dolor, ric tot plorant;
tant em desagrada la mort com la vida.
En aquest estat sóc, senyora, per vós.
Comments powered by CComment