Goethe a la campanya - J. Tischbein
Goethe a la campanya - J. Tischbein


La setmana passada començàvem a parlar de les cançons de Wilhelm Meister i la novel·la que les conté, Wilhelm Meisters Lehrjahre (Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister). Com us avançava llavors, aquesta setmana uns explicaré algunes coses sobre Wilhelm que ens vindrà bé saber abans de començar amb la primera cançó. Si esteu pensant a llegir la novel·la millor passeu directament a escoltar el lied; si continueu llegint, espero que haguéu esmorçat bé. Preparats?

Wilhelm Meister és un jove de bona família, fill d'un home de negocis. El capital per posar en marxa aquests negocis prové de l'herència de l'avi Meister; Wilhelm recorda haver viscut de petit entre obres d'art fins que quan té deu anys l'avi mor. Llavors el seu pare, que no té afició per l'art, es ven la valuosa col·lecció i amb els guanys compra una casa que manté parada amb tots els luxes i comoditats i posa en marxa la seva empresa. Wilhelm recorda també com, ja a la casa nova, s'aficiona al teatre. Primer amb titelles i d'adolescent amb els seus amics, fa totes les tasques possibles: actor, director, autor, s'encarrega del vestuari i dels decorats...

Quan comença la novel·la, Wilhelm té vint-i-un o vint-i-dos anys, i el seu pare està disgustat amb ell perquè va massa sovint al teatre i para poca atenció a la feina (perquè, per descomptat, espera que l'ajudi amb l'empresa i se'n faci càrrec algun dia). El que els pares de Wilhelm no saben és que quan acaba la funció visita a les seves habitacions una actriu, Mariane. I el que Wilhelm no sap és que Mariane té un altre admirador, Norberg, que l'omple de regals. El noi veu en el seu amor per una actriu un senyal del destí que l'empeny a dedicar-se al teatre, i per això planeja marxar de casa: anirà fins la ciutat a on viu el seu amic Serlo, director de teatre, i quan estigui instal·lat farà que Mariane es reuneixi amb ell i s'hi casarà. L'oportunitat sorgeix quan el seu pare li organitza un llarg viatge per veure clients i cobrar alguns deutes.

Mentre a casa seva es fan els preparatius pel viatge, Wilhelm fa un breu escapada, dos o tres dies, per a anar a recollir a casa d'un conegut del pare el cavall que s'endurà quan marxi. Quan arriba al seu destí es troba amb la desagradable situació que la filla de la casa ha fugit amb un actor; els detenen i Wilhelm intervé al judici perquè els deixin anar, i més tard fa de mitjancer amb el pare de la noia perquè la perdoni i permeti la parella casar-se; el pare hi accedeix amb la condició que marxin a viure a un altre lloc.

Werner, el millor amic de Wilhelm i fill del soci del seu pare, no ha perdut el temps durant aquests dies; comprova que els rumors que havia sentit sobre la relació del seu amic amb una actriu són certs i s'assabenta que la noia té un altre amant. Wilhelm no fa cas dels advertiments del seu amic i escriu Mariane una carta demanant-li la seva mà; la va a veure per donar-li però la noia el despatxa amb un "avui no que em fa mal el cap". Abans de marxar, Wilhelm li pren com a penyora el mocador que duu al coll. Els lectors sabem que Mariane està embarassada i amoïnada perquè quan se sàpiga la faran fora del teatre. Ha de triar: o es queda amb Norberg, com li recomana la seva serventa Barbara, o amb Wilhelm, a qui estima, tot i que tingui les butxaques buides i el cap ple de pardals. Wilhelm, aliè a tot això, torna a passar per davant de casa de Mariane uns hores més tard i veu que en surt un home; llavors es treu de la butxaca el mocador de Mariane i en cau una nota escrita per un home que li deixa pocs dubtes sobre el que està passant.

Fins aquí el primer llibre dels nou en què es divideix la novel·la. Potser us semblarà que m'he allargat massa, però tot el que he explicat tindrà la seva repercussió abans o després... Quan comença el segon llibre, el narrador ens diu que han passat alguns anys, i Wilhelm comença a refer-se del cop que va patir. Li confia a Werner, l'únic que sap el motiu de la seva malaltia, que renega de l'amor, les dones i el teatre, i en endavant se centrarà en els negocis com vol el seu pare. Així que emprèn el llarg viatge que havia quedat aplaçat i va de ciutat en ciutat complint encàrrecs. Després d'uns dies de marxa complicada pel mal temps, s'atura a descansar a una petita ciutat. I aquí posem el "continuarà" perquè estem a punt d'arribar a la primera cançó de la novel·la.

Per il·lustrar aquesta entrada i desengreixar de tanta lletra ens cal una cançó. Escoltarem una altra versió de Kennst du das Land (Coneixes el país); si la setmana passada era la de Duparc, aquesta és la de Txaicovski, Песнь Миньоны (Pesn' Min'ony, Cançó de Mignon), el tercer dels Шесть романсов, Op. 25 (xest' romansov, Sis romanços). El text en rus és de Fiódor Ivànovitx Tiútxev i els intèrprets són Nina Rautio i Semon Skigin.

Pesn' Min'ony
 

Kennst du das Land, wo die Zitronen blühn,
Im dunklen Laub die Gold-Orangen glühn,
Ein sanfter Wind vom blauen Himmel weht,
Die Myrte still und hoch der Lorbeer steht,
Kennst du es wohl?
Dahin! Dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Geliebter, ziehn.

Kennst du das Haus? Auf Säulen ruht sein Dach,
Es glänzt der Saal, es schimmert das Gemach,
Und Mamorbilder stehn und sehn mich an:
Was hat man dir, du armes Kind, getan?
Kennst du es wohl?
Dahin! Dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Beschützer, ziehn.

Kennst du den Berg und seinen Wolkensteg?
Das Maultier sucht im Nebel seinen Weg;
In Höhlen wohnt der Drachen alte Brut;
Es stürzt der Fels und über ihn die Flut,
Kennst du ihn wohl?
Dahin! Dahin
Geht unser Weg! o Vater, lass uns ziehn!

Saps el país dels tarongers en flor?
Entre el fullatge obscur brilla el fruit d'or.
Allí es fa el llorer altiu, la murtra suau
gronxats pel dolç oreig sota el cel blau.
No saps on és?
Allí...
Volguessis, mon amat, anar-hi amb mi.

Saps l'estada? En pilars s'alça el trespol,
cada cambra és bonica com un sol,
les estàtues de marbre em van mirant:
"Què t'han fet - semblen dir-me - pobre infant!"
No saps quina és?
Allí...
Mon protector, volguessis anar amb mi.

Saps la serra? Pels cingles emboirats
hi cerquen via els matxos carregats,
en les esberles nien els serpents
i les roques s'estimben pels torrents.
No saps on és?
Allí...
Oh! mon pare! voldria fer camí.

(traducció de Joan Maragall)
 
Com sempre, afegeixo el text original pels qui en pogueu gaudir:
 

Ты знаешь край, где мирт и лавр растёт,
Глубок и чист лазурный неба свод,
Цветет лимон и апельсин златой,
Как жар, горит под зеленью густой?
Ты знаешь край?... Ты знаешь край?...
Туда, туда, туда с тобой
Хотела б я укрыться, милый мой!

Ты знаешь знаешь путь?
Туда, туда и нам с тобой
Проложен след: уйдём, властитель мой!
Ты знаешь путь?
Туда и нам
След проложен: уйдём, властитель мой!

Ты знаешь дом на мраморных столбах,
Сияет зал и купол весь в лучах;
Глядят кумиры молча и грустя:
Что, что с тобой, бедное дитя?
Ты знаешь дом?...
Ты знаешь дом?...
Туда с тобой уйдём, родитель мой!

 

Comments powered by CComment