Nit i la seva filla Son - M.L. Macomber
Fa unes setmanes un amic em va escriure per dir-me que havia d'escoltar un disc que s'acabava de comprar, lieder d'Strauss cantats per Konrad Jarnot. Per a ell Jarnot havia estat un descobriment, i val a dir que per a mi també ho va ser quan el vaig escoltar, però si me'l recomanava amb tant d'entusiasme era perquè el disc incloïa... els Vier letzte Lieder! Les quatre últimes cançons d'Strauss cantades per un baríton! Vaig quedar tan sorpresa com ell.
Al febrer, aprofitant que acabava de sortir a la venda el disc Wagner de Jonas Kaufmann, vam parlar de cançons escrites per a dones cantades per homes i a l'inrevés: els Wesendonck Lieder de Wagner, els Vier ernste Gesänge de Brahms o Frauenliebe und -Leben de Schumann. Però no vaig citar els Vier letzte Lieder perquè no sabia que cap tenor els hagués cantat i la idea se'm feia prou estranya, ja no diguem que els cantés un baríton. Segurament l'única cosa bona que té la ignorància és que té remei i ara tenia l'oportunitat d'escoltar Konrad Jarnot cantant Frühling, September, Beim Schlafengehen i Im Abendrot.
Si tantes cançons d'Strauss compostes també per a soprano són cantades per homes (en aquest blog hem escoltat, per exemple, Cäcilie i Befreit), què tenen de particular aquestes perquè sigui tan estrany que les canti un baríton? No crec que sigui pels textos, que dibuixen una serena reflexió sobre la mort, i la mort no entèn de sexes. Només per tradició? Pel tractament de la línia vocal? Potser per l'acompanyament orquestral tan ben entrellaçat amb la veu femenina?
Quan vaig escoltar per primer cop les cançons en versió baríton el que més estrany se'm va fer no va ser la veu, curiosament, sinó l'acompanyament. Strauss va escriure poques cançons directament amb acompanyament orquestral i no en va fer versió per a piano, la que escoltem en aquest enregistrament és la que van fer uns anys després de la composició Max Wolff i Ernst Roth; només recordava haver-la escoltat en un enregistrament amb Waltraut Meier i en aquella ocasió no em va agradar gaire.
En aquest cas, però, diria que l'acompanyament acaba beneficiant l'escolta. D'alguna manera, entre la poc habitual versió per a piano i la encara menys habitual versió per a baríton, després d'un parell d'audicions la sensació era d'estar escoltant les mateixes cançons, sí però no. A més, com m'havia dit el meu amic, estaven molt ben interpretades i em va ser prou fàcil desfer-me dels prejudicis; han arribat a agradar-me molt per diferents que sonin de la versió original. Amb soprano i orquestra les cançons s'eleven, i en el comiat d'Strauss sentim les seves heroïnes operístiques: la Mariscala, Sophie, Dafne... Amb baríton i piano són ben arran de terra però, en la meva opinió, no per això són menys emotives.
Us en podeu formar una opinió vosaltres mateixos escoltant-ne una mostra, però abans deixeu-me que presenti breument l'obra, en una altra ocasió en parlarem una mica més. De les quatre cançons, tres estan escrites entre maig i setembre de 1948 i tenen textos de Hermann Hesse; la quarta, Im Abendrot, la va escriure Strauss a finals de 1946 a partir d'un poema de Joseph von Eichendorff. No està clar que la seva intenció fos fer-ne un petit cicle; quan Strauss va morir el 1949 va ser el seu editor, Ernst Roth, qui les va agrupar, les va reordenar i hi va posar el nom per les quals les coneixem (quaranta anys més tard es va recuperar la que realmente és la darrera cançó, Malven).
I ara si, aquí teniu la preciosa Beim Schlafengehen (A l'anar a dormir), la tercera de les quatre cançons, interpretada per Konrad Jarnot i Helmut Deutsch. El cansament d'abans d'anar a dormir, el desig de trobar el repòs en el son; i una última estrofa que, en aquesta versió, m'ha recordat molt l'última estrofa de Mondnacht, de Schumann.
Al febrer, aprofitant que acabava de sortir a la venda el disc Wagner de Jonas Kaufmann, vam parlar de cançons escrites per a dones cantades per homes i a l'inrevés: els Wesendonck Lieder de Wagner, els Vier ernste Gesänge de Brahms o Frauenliebe und -Leben de Schumann. Però no vaig citar els Vier letzte Lieder perquè no sabia que cap tenor els hagués cantat i la idea se'm feia prou estranya, ja no diguem que els cantés un baríton. Segurament l'única cosa bona que té la ignorància és que té remei i ara tenia l'oportunitat d'escoltar Konrad Jarnot cantant Frühling, September, Beim Schlafengehen i Im Abendrot.
Si tantes cançons d'Strauss compostes també per a soprano són cantades per homes (en aquest blog hem escoltat, per exemple, Cäcilie i Befreit), què tenen de particular aquestes perquè sigui tan estrany que les canti un baríton? No crec que sigui pels textos, que dibuixen una serena reflexió sobre la mort, i la mort no entèn de sexes. Només per tradició? Pel tractament de la línia vocal? Potser per l'acompanyament orquestral tan ben entrellaçat amb la veu femenina?
Quan vaig escoltar per primer cop les cançons en versió baríton el que més estrany se'm va fer no va ser la veu, curiosament, sinó l'acompanyament. Strauss va escriure poques cançons directament amb acompanyament orquestral i no en va fer versió per a piano, la que escoltem en aquest enregistrament és la que van fer uns anys després de la composició Max Wolff i Ernst Roth; només recordava haver-la escoltat en un enregistrament amb Waltraut Meier i en aquella ocasió no em va agradar gaire.
En aquest cas, però, diria que l'acompanyament acaba beneficiant l'escolta. D'alguna manera, entre la poc habitual versió per a piano i la encara menys habitual versió per a baríton, després d'un parell d'audicions la sensació era d'estar escoltant les mateixes cançons, sí però no. A més, com m'havia dit el meu amic, estaven molt ben interpretades i em va ser prou fàcil desfer-me dels prejudicis; han arribat a agradar-me molt per diferents que sonin de la versió original. Amb soprano i orquestra les cançons s'eleven, i en el comiat d'Strauss sentim les seves heroïnes operístiques: la Mariscala, Sophie, Dafne... Amb baríton i piano són ben arran de terra però, en la meva opinió, no per això són menys emotives.
Us en podeu formar una opinió vosaltres mateixos escoltant-ne una mostra, però abans deixeu-me que presenti breument l'obra, en una altra ocasió en parlarem una mica més. De les quatre cançons, tres estan escrites entre maig i setembre de 1948 i tenen textos de Hermann Hesse; la quarta, Im Abendrot, la va escriure Strauss a finals de 1946 a partir d'un poema de Joseph von Eichendorff. No està clar que la seva intenció fos fer-ne un petit cicle; quan Strauss va morir el 1949 va ser el seu editor, Ernst Roth, qui les va agrupar, les va reordenar i hi va posar el nom per les quals les coneixem (quaranta anys més tard es va recuperar la que realmente és la darrera cançó, Malven).
I ara si, aquí teniu la preciosa Beim Schlafengehen (A l'anar a dormir), la tercera de les quatre cançons, interpretada per Konrad Jarnot i Helmut Deutsch. El cansament d'abans d'anar a dormir, el desig de trobar el repòs en el son; i una última estrofa que, en aquesta versió, m'ha recordat molt l'última estrofa de Mondnacht, de Schumann.
Beim Schlafengehen
Nun der Tag mich müd gemacht,
soll mein sehnliches Verlangen
freundlich die gestirnte Nacht
wie ein müdes Kind empfangen.
Hände, laßt von allem Tun,
Stirn, vergiß du alles Denken,
alle meine Sinne nun
wollen sich in Schlummer senken.
Und die Seele unbewacht
will in freien Flügen schweben,
um im Zauberkreis der Nacht
tief und tausendfach zu leben.
A poc a poc el dia m'ha cansat,
caldria que el meu ardent anhel
acollís plàcidament la nit estelada
com un infant extenuat.
Mans, deixeu tot el treball,
enteniment, oblida tots els pensaments
en aquest moment, tots els meus sentits
volen enfonsar-se en un abaltiment.
I l'esperit, sense guarda,
vol volar amb ales de lliure albir,
de forma que, en el màgic cercle de la nit,
pugui viure intensament i eterna.
Comments powered by CComment