Al final de l'article de la setmana passada mencionava Otto Böhler, i com qui diu al moment de publicar vaig pensar que potser no tothom el tindria present; si més no, pel nom. Així que hi vaig afegir ràpidament que us el presentaria, i aquí el tenim.
Böhler va néixer a Frankfurt el 1847, fill d'una família dedicada a la producció d'acer. La tradició familiar el portava cap a aquest sector, però a ell li interessava l'art, i va estudiar pintura amb Wenzel Ottokar Noltsch, reconegut sobretot pels seus retrats. Amb el temps, el seu deixeble seria conegut igualment com a retratista, però en un estil molt diferent: Otto Böhler es va dedicar a les siluetes, una tècnica popular a l'època. És a dir: agafava un full de paper negre i unes tisores, dibuixava la silueta del retratat mentre retallava el paper, i en acabat l'enganxava sobre un fons de color neutre. Sovint era només una silueta, però, com veurem, a les seves obres de vegades hi sortia un munt de gent.
Böhler es movia en cercles musicals i va retratar un bon grapat de compositors, sempre amb tendresa i sentit de l'humor. El 1914, l'any següent de la seva mort, es va publicar un recull dels seus retrats, el llibre Dr. Otto Böhler’s Schattenbilder, que conté les obres que, encara ara, trobem reproduïdes en diferents suports. Per exemple, va retratar Johannes Brahms, i hi ha també diversos retrats de Richard Wagner i Anton Bruckner, junts i per separat, fent música o compartint el tabac. També va representar músics dirigint, com ara Hans von Bülow, Wagner o Edvard Grieg; el més conegut d'aquests retrats, però, és el de Gustav Mahler: en un mateix full hi apareix divuit vegades, totes amb gestos diferents.
En l'article anterior, quan vaig mencionar Böhler, em vaig referir al seu cel dels músics, que va representar (almenys) tres vegades. La primera va ser arran de la mort de Bruckner l'octubre del 1896, quan l'artista va representar el compositor arribant al cel i sent rebut pels col·legues traspassats anteriorment. Per poc que estiguem familiaritzats amb els retrats habituals dels músics, reconeixem el mateix Bruckner, tan tímid que un angelet l'estira dels faldons de la levita perquè s'acosti a saludar a Liszt, que l'espera amb els braços oberts; el segueix de prop per Wagner i, una mica més enrere, hi ha Schubert, Schumann i Weber, i encara tot de compositors, mentre Bach toca l'orgue. L'abril de 1897 va morir Brahms, i Böhler va imaginar també la seva rebuda al cel, amb Schumann que l'abraça, Bruckner que està a punt de fer-ho, Mendelssohn, Schubert, Liszt...
L'escena que jo tenia al cap fa uns dies, però, era la festa de celebració dels cent anys de Schubert, el gener del 1797, que és la que teniu il·lustrant aquest article. A quins compositors hi identifiqueu? Cliqueu sobre la imatge per veure-la més gran, la solució la trobareu al final de l'article.
La música ens la porta algú a qui espero que també li facin una festassa de centenari al cel, Nicolai Gedda; el tenor i Hermann Reutter interpreten Der Schiffer de Schubert, amb poema de Johann Mayrhofer. Espero que us agradi, i també que us entretingueu una estona buscant altres retrats d'Otto Böhler.
Im Winde, im Sturme befahr' ich den Fluß,
Die Kleider durchweichet der Regen im Guß;
Ich Ich peitsche die Wellen mit mächtigem Schlag
Erhoffend, erhoffend mir heiteren Tag.
Die Wellen, sie jagen das ächzende Schiff,
Es drohet der Strudel, es drohet der Riff,
Gesteine entkollern den felsigen Höh'n,
Und Tannen erseufzen wie Geistergestöh'n.
So mußte es kommen - ich hab es gewollt,
Ich hasse ein Leben behaglich entrollt;
Und schlängen die Wellen den ächzenden Kahn,
Ich priese doch immer die eigene Bahn.
Drum tose des Wassers ohnmächtiger Zorn,
Dem Herzen entquillet ein seliger Born,
Die Nerven erfrischend - o himmliche Lust!
Dem Sturme zu trotzen mit männlicher Brust.
Enmig de vents i tempestes navego per el riu,
xops els vestits pels xàfecs de pluja;
fuetejo les onades amb embats vigorosos,
esperant, esperant dies més asserenats.
Les onades encalcen la nau que grinyola,
l’amenaça el remolí, l’amenaça l’escull.
Dels cims rocallosos rodolen pedres,
els avets sospiren com esperits planyívols.
Així havia de ser, jo ho he volgut,
detesto la vida que s’escau a la regalada;
i, encara que les onades s’empassin la nau grinyolant,
jo sempre m’estimaré més el meu propi camí.
Així doncs, que bramuli l’impotent furor de les aigües,
del pit brolla una deu de benaurança
que renovella els nervis – oh gaudi celestial,
afrontar la tempesta amb un cor viril.
(traducció de Salvador Pila)
Festa d’aniversari de Schubert al cel: qui primer felicita Schubert (coronat amb llorers per un àngel) és Mozart; darrere d’ell hi ha Beethoven i Gluck; Haydn fent-la petar amb Händel; Bach, que parla amb Wagner i Weber; Liszt, Schumann i Bruckner.
Comments powered by CComment