Al celler del castell de Heidelberg hi ha una bota de vi gegantina que és una de les atraccions turístiques de la ciutat. Quan la van construir el 1751, van caldre cent-trenta roures, i té una capacitat de més de 220.000 litres, que serien unes 300.000 ampolles de la capacitat habitual. Tot i que no he pogut trobar-ne les mides, diria, a partir de les fotografies, que fa ben bé deu metres de diàmetre.
El pont sobre el Rin que podem admirar ara a Magúncia és del 1885, però fins llavors, i des del 1661, hi havia un pont de barques. Feia vora 500 metres de llargada, i s'aguantava sobre quaranta-vuit barques; se'n conserven fotografies i, certament, impressionava.
Sant Cristòfol se sol representar com un gegant amb un nen a coll, seguint la tradició cristiana que diu que quan es dedicava a passar a gual un riu perillós carregant gent, evitant així que s'ofeguessin, se li va aparèixer el Nen Jesús perquè el passés. Un nen pesa poc, però com que aquest duia al damunt el pes de tots els pecats del món, per a Sant Cristòfol va ser una prova dura. A la catedral de Colònia, la imatge de Sant Cristòfol fa gairebé quatre metres d'alçada.
Us deveu preguntar on vull anar amb aquest inici aparentment erràtic, i la resposta la trobem a Die alten, bösen Lieder, l'última cançó de Dichterliebe: a Heinrich Heine li calia la bota, el pont i la imatge per tancar el seu Lyrisches Intermezzo, i Schumann tanca també el seu cicle amb aquest poema. Als primers versos, Heinrich Heine ens diu que vol enterrar les cançons que l'han acompanyat durant la seva història d'amor i desamor, que ara troba horribles, i també els somnis, segurament tant els de les darreres cançons com els de quan somiava despert. Però hi posarà alguna cosa més, al taüt, que no ens voldrà revelar fins al final, i per això li cal que el taüt sigui tan gran com la bota; el baiard per transportar-lo, tan llarg com el pont, i els dotze gegants que el duran, tan forts com el Sant Cristòfol. Com que no hi ha cap fossa que pugui encabir-lo, el llançaran al mar.
Com li anirà al poeta, després que l'acomiadem? Això, potser, ens ho dirà la música. Les quatre primeres estrofes tenen un ritme marcat, que transmet una sensació d'energia i decisió; alhora, la indicació de la partitura és “ziemlich langsam”, bastant lent, i segurament això complica la vida als intèrprets, que han de trobar un punt d'equilibri. A la cinquena, el ritme més lent ens recorda els d'un seguici fúnebre, i a la sisena el poeta s'acomiada tristament de la càrrega que ha suportat fins llavors, el seu amor i el seu dolor. És això, el que ha d'encabir al fèretre tan gran. La línia vocal acaba, però el poeta continua parlant en el postludi del piano, un postludi llarg i preciós que recupera la melodia d'Am leuchtenden Sommermorgen, quan les flors li demanen que perdoni l'estimada. És, potser, una última reflexió que portarà els oients a conclusions diferents; jo hi sento un poeta trist, però decidit a continuar el seu camí deixant una experiència tan amarga enrere.
I així hem arribat al final de Dichterliebe. Els lectors habituals sabeu que en aquesta casa les cançons van apareixent aquí i allà, i que d'un cicle podem escoltar-ne primer la tercera, després la vuitena i un altre dia, la primera. Excepte Dichterliebe, que em vaig proposar compartir-lo en ordre, una mena d'experiment que va començar el 3 de maig del 2012. Per tancar-lo, escoltarem el gran Fritz Wunderlich acompanyat de Hubert Giesen, el mateix duo que el va obrir.
I ara, què? No tornarem a escoltar cap cançó de Dichterliebe? Segur que sí, sempre hi haurà una bona excusa. A més... vosaltres sabíeu que Schumann va compondre vint cançons, per al cicle, i en va descartar quatre abans de publicar-lo?
Die alten, bösen Lieder,
Die Träume bös und arg,
Die laßt uns jetzt begraben,
Holt einen großen Sarg.
Hinein leg' ich gar manches,
Doch sag' ich noch nicht was;
Der Sarg muß sein noch größer,
Wie's Heidelberger Faß.
Und holt eine Totenbahre,
und Bretter fest und dick;
Auch muß sie sein noch länger,
Als wie zu Mainz die Brück'.
Und holt mir auch zwölf Riesen,
Die müssen noch stärker sein
Als wie der starke Christoph
Im Dom zu Köln am Rhein.
Die sollen den Sarg forttragen,
Und senken ins Meer hinab,
Denn solchem großen Sarge
Gebührt ein großes Grab.
Wißt ihr, warum der Sarg wohl
So groß und schwer mag sein?
Ich senkt auch meine Liebe
Und meinen Schmerz hinein.
Les velles, infames cançons,
els somnis repulsius i malèvols,
enterrem-los ara,
porta un taüt ben gros.
A dintre hi posaré moltes coses,
però encara no dic el què;
el taüt ha d'ésser més gran encara
que el tonell de Heidelberg.
I ves a buscar un baiard,
amb tauler ferm i gruixut;
ha d'ésser més llarg encara
que el pont de Magúncia.
I cerca també dotze gegants,
han d'ésser encara més forts
que el Sant Cristòfol
de la catedral de Colònia al Rin.
Ells s'emportaran el fèretre
i el llençaran al mar;
Car per a un taüt tan gros
cal també un gran fossar.
Sabeu per què el taüt
ha d'ésser gros i pesant?
A dins hi haig de posar
tot el meu amor i el meu dolor.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
D de Dichterliebe
Darrera entrada de l'abecedari de Liederabend abans que acabi la temporada, amb D de Dichterliebe. En realitat va anar de poc que no fos C de cicle, però llavors no hagués pogut ser C de contemporani; això de l'abecedari té molt de trencaclosques. Llavors vaig pensar que només havia de triar un cicle com a representant de tota la resta. Podria haver triat W de Winterreise però la W la tenia ocupada amb... Bé, la W ja estava ocupada. I, com us deia l'últim cop que en vaig parlar, Dichterliebe m'agrada amb deliri. Crec que no hi ha cap altre cicle que hagi escoltat tant, amb tanta golafreria; de vegades m'estic d'escoltar-lo perquè sé que si m'hi poso podria obrir un altre període de Dichterliebedependència. Que per què m'agrada tant? Aquí us en dono cinc motius, n'hi ha molts més....
Si ho sabessin
Schumann va fer una cosa sorprenent quan va compondre Dichterliebe: va crear el seu propi cicle poètic a partir d'una obra més extensa per compondre el seu cicle de cançons. Ningú no ho havia fet abans. És cert que Schubert havia prescindit d'alguns poemes de Die schöne Múllerin i que l'ordre de les cançons de Winterreise no coincideix amb el dels poemes per un malentès editorial, però Schumann va anar molt més enllà. Ell, que el febrer de 1840 havia posat música disciplinadament i ordenadament als nou poemes del cicle poètic Lieder de Heine (el que seria [...]
La cançoneta
Que la música té un gran poder evocador és una cosa que tots els lectors sabeu. De vegades, ens arriba inesperadament una melodia que fa temps que no sentíem i ens transporta a un moment viscut fa temps, ens recorda algú o ens remou un sentiment. Heinrich Heine també ho sabia, i ho sabia el poeta de Dichterliebe.
Comments powered by CComment