No he tingut gens de temps per preparar un article per a aquesta setmana. Per sort, tenia apuntades un parell de cançons més compostes a partir del poema Die stille Stadt de Richard Dehmel, i això em permet publicar la que probablement serà l'entrada més curta a Liederabend.
Die stille Stadt de Sibelius, la primera que vam escoltar, és del 1906, i la d'Alma Mahler, que escoltàvem la setmana passada, és del 1901; són pràcticament coetànies. La tercera que us proposo, la de Hans Pfitzner, és del 1921. Socialment, hi ha un abisme entre totes dues èpoques, amb la Gran Guerra pel mig, però en la cançó de Pfitzner no se sent; ell va atacar les noves tendències musicals que avançaven amb el segle, i va triar continuar evolucionant per la via del postromanticisme.
La seva Die stille Stadt és bàsicament estròfica. La línia vocal es manté (més o menys) estrofa a estrofa, i l'encarregat de transmetre'ns la inquietud i l'opressió que percebem al poema és l'acompanyament. A grans trets, el piano es mou pel registre central a la primera estrofa, i es va enfosquint a la segona, a mesura que cau la boira. A la tercera estrofa descobrim que hi ha un caminant perdut, i el piano va trobant el camí cap al registre agut alhora que el caminant troba el seu, gràcies a la llumeta i el cant dels nens.
Us deixo la interpretació d'Iris Vermillion i Axel Bauni. Espero que us agradi i que no hauré de córrer a presentar-vos a correcuita una quarta versió del poema de Dehmel.
Liegt eine Stadt im Tale,
Ein blasser Tag vergeht.
Es wird nicht lange dauern mehr,
Bis weder Mond noch Sterne
Nur Nacht am Himmel steht.
Von allen Bergen drücken
Nebel auf die Stadt,
Es dringt kein Dach, nicht Hof noch Haus,
Kein Laut aus ihrem Rauch heraus,
Kaum Türme noch und Brücken.
Doch als dem Wandrer graute,
Da ging ein Lichtlein auf im Grund
Und durch den Rauch und Nebel
Begann ein leiser Lobgesang
Aus Kindermund.
Una ciutat reposa a la vall,
un dia pàl·lid s'esvaeix.
No passarà gaire més temps
fins que no hi hagi ni lluna ni estels,
només hi haurà nit, al cel.
De totes les muntanyes
cau la boira sobre la ciutat,
no s'albira cap teulada, cap pati, cap casa,
cap so la travesa,
a penes una torre o un pont.
Però quan el caminant s'espantava
veié una llum feble abaix,
i a través del fum i la boira
començà un cant de lloança
cantat per nens.
Comments powered by CComment