El rossinyol

Frescos de la Casa del braçalet d'or, Pompeia (detall)

Alban Berg no va començar a estudiar música formalment fins als divuit anys, quan Arnold Schönberg va veure alguns dels seus lieder i va acceptar-lo com a alumne. Malgrat que una figura tan important hi va veure alguna cosa d'interessant –si no, les coses haurien anat d'una altra manera– Berg sempre va considerar que la vuitantena de lieder que havia compost fins llavors no mereixien ser publicats, i van restar inèdits; en morir ell, Helene, la seva vídua, els va donar a la Biblioteca Nacional austríaca. La majoria dels lieder compostos entre 1905 i 1908, els anys d'estudiant amb Schönberg, van tenir la mateixa consideració per part de l'autor, però alguns van veure la llum gràcies a Helene Nahowski, a qui va conèixer també en aquella època.

El 1917 Berg va preparar per a Helene, amb qui llavors ja estava casat, un recull de deu cançons primerenques. Però no les va publicar; eren només per a ella, una còpia feta acuradament d'unes cançons que ell s'estimava especialment i que podem suposar que ella havia inspirat. Amb el temps, la majoria d'aquelles cançons van arribar a publicar-se. Fa un temps vam parlar-ne d'una, Schließe mir die Augen beide, amb un poema de Theodor Storm que Berg va tornar a musicar el 1925, i llavors va publicar totes dues versions.

Poc després, el 1927, el compositor va triar altres set cançons d'aquell recull, les va orquestrar, i va publicar-ne aquesta versió juntament amb la versió per a veu i piano. Són el que coneixem com a Sieben frühe Lieder, set cançons primerenques a partir de poemes de set poetes diferents. És una obra que s'interpreta amb certa regularitat i de la qual se'n troben molts enregistraments; una de les cançons, a més, s'ha emancipat del cicle i no és estrany escoltar-la aïllada als recitals. Es tracta de la tercera, Die Nachtigall [El rossinyol] que destaca pel seu lirisme.

El poema és també de Theodor Storm, escrit el 1856 i publicat el 1864. La primera estrofa ens diu que alguna cosa ha passat durant la nit perquè el rossinyol ha cantat, i el seu cant ha fet que les roses florissin. Com que tenim molta experiència en poemes amb rossinyols i amb roses, que sovint són símbols de l'amor, podem deduir sagaçment que, durant la nit, algú s'ha enamorat. La segona estrofa ens presenta una noia que fins llavors era una criatura, però ara la trobem com una joveneta assenyada; tot ha estat tan sobtat, però, que encara no sap ben bé què fer amb el canvi que ha experimentat: duu un barret, com una senyoreta, però el duu a la mà, com una nena. La tercera estrofa és una repetició de la primera, a tall de confirmació de la nostra hipòtesi. És a dir, que quan escoltem la cançó de Berg, sentim la primera estrofa repetida, però en aquest cas no és cosa del compositor, sinó del poeta. La repetició de la música, que no és literal, ens dona l'oportunitat de tornar a sentir una música preciosa.

Escoltarem Die Nachtigall interpretada per Julia Kleiter i Michael Gees, i demà –si llegiu això dimecres 19, el dia que es publica– podrem tornar a escoltar-la, amb les seves companyes de cicle i altres obres molt atractives, al Palau de la Música, interpretada per Meredith Wohlgemuth i Jinhee Park. Ens hi veurem, si us ve de gust.

Die Nachtigall

Das macht, es hat die Nachtigall
Die ganze Nacht gesungen;
Da sind von ihrem süssen Schall,
Da sind in Hall und Widerhall
Die Rosen aufgesprungen.

Sie war doch sonst ein wildes Blut,
Nun geht sie tief in Sinnen,
Trägt in der Hand den Sommerhut
Und duldet still der Sonne Glut
Und weiß nicht, was beginnen.

Das macht, es hat die Nachtigall
Die ganze Nacht gesungen;
Da sind von ihrem süssen Schall,
Da sind in Hall und Widerhall
Die Rosen aufgesprungen.

Això és perquè el rossinyol
ha cantat tota la nit;
a causa del seu dolç cant,
i per el seu so i ressò,
han florit les roses.

Ella era abans una noia feréstega,
i ara reblerta de seny,
porta a la mà el barret d'estiu,
suportant en silenci la xardor del sol,
sense saber ben bé què fer.

Això és perquè el rossinyol
ha cantat tota la nit;
a causa del seu dolç cant,
i per el seu so i ressò,
han florit les roses.

(traducció de Salvador Pila)