El catolicós Gevorg IV va fundar el 1874 un seminari a Edjmiatsín, al recinte de la catedral, el centre religiós dels armenis. La màxima autoritat de l'església armènia va establir que cada any es triessin vint orfes que destaquessin per la intel·ligència i per la bona disposició als estudis, per tal que rebessin al seminari l'educació que la seva situació no els permetia. Així va ser com el 1881 hi arribà des de Kütahya, on havia nascut, Soghomon Soghomonian, que llavors tenia onze anys. El pare acabava de morir (la mare havia mort quan tenia mesos), i ell havia quedat desemparat. Els aproximadament 1800 km que separen totes dues localitats devien semblar-li al nen una distància formidable.
La formació que rebien els alumnes al seminari anava molt més enllà de la religiosa. El catolicós havia disposat també que els nens estudiessin la seva cultura, l'armènia, conscient que a l'Imperi Otomà quedava desdibuixada. En el cas de Soghomon, tan desdibuixada que no sabia ni mitja paraula d'armeni, perquè a Kütahya estava prohibit parlar-lo. El va aprendre aviat, i els contes i les rondalles que els explicaven van ser el germen d'una de les seves passions musicals, la cançó tradicional armènia. El nen, que havia destacat al cor de la seva parròquia, de seguida va destacar també en l'estudi de la música sacra i va sortir del seminari sent-ne un expert. Aquesta va ser una altra de les seves passions musicals. I encara n'hi hauria una altra, ja veureu...
El 1894, Soghomon va ser ordenat hieromonjo (he après algunes paraules poc habituals, preparant aquest article): és a dir, sent monjo, va ser ordenat sacerdot, i va prendre com a nom el d'un catolicós del segle VII que va ser músic i poeta: Komitas. I aquest és el nom amb el qual el coneixem nosaltres.
Encara al seminari, el jove monjo va començar a recollir cançons populars. No era una tasca senzilla. Visitava sovint els camperols per guanyar-se la seva confiança; d'entrada, no entenien aquell monjo que els demanava que cantessin sense cap motiu per fer-ho. Fins que arribava el moment que li permetien ser testimoni de la seva vida; era llavors, en el context de les tasques quotidianes, que sorgien les cançons. Ell sostenia que per recollir i harmonitzar aquella música calia conèixer l'esperit del poble armeni, i en això no s'allunyava gaire del que sostenia Herder molts anys abans.
El 1895 va publicar un primer recull de cançons, i l'any següent se'n va anar a Berlín per continuar-hi la seva formació. Hi anava coneixent la llengua, perquè l'alemany era una de les que havia après al seminari, i a més de piano, composició i direcció de cor, va estudiar filosofia i musicologia. I aquesta va ser la seva tercera passió musical, la musicologia. Komitas va integrar la tradició musical europea amb l'armènia, afavorint així el desenvolupament d'una nova música al seu país; va “traduir” la música armènia, basada en un sistema modal, al sistema europeu, amb la qual cosa va fer possible difondre-la entre nosaltres; va desxifrar l'antic sistema de notació de la música religiosa conservada als manuscrits litúrgics, que era un dels enigmes dels monestirs, i va arribar a enregistrar-ne les obres més importants.
El 1899 va tornar a Edjmiatsín, ara com a director del cor i com a professor de música, mentre continuava recollint i documentant cançons, que van arribar a ser milers. Però no s'hi sentia gaire còmode; els problemes amb els seus superiors sovintejaven, perquè consideraven que, amb tanta música, estava deixant de banda els seus deures com a sacerdot, que eren prioritaris (molt probablement, tenien raó). Finalment, el 1906 va aconseguir que li permetessin fer un altre viatge a Europa: Rússia, Alemanya, Àustria, Itàlia... i París. Mentre a Centreeuropa la música es renovava amb atonalitats i serialismes, a París es feia mitjançant l'orientalisme, i aquell culte sacerdot arribat des d'Armènia deixava bocabadats els compositors amb les seves conferències i amb la seva música. Ravel, Debussy, fins i tot Fauré, que anava tant a la seva, van quedar captivats per Komitas; sembla que, després d'un concert amb la seva música, Debussy li va dir: “Sou un geni, reverend pare!”. I Komitas, feliç amb l'acollida, es va quedar a París una temporada llarga.
Finalment, el nostre hieromonjo va deixar el seminari i es va traslladar a Constantinoble el 1910. Allà l'ambient era més europeu, i hi havia una àmplia comunitat armènia. Hi va fundar una escola de cant, i un cor de tres-centes veus que va arribar a fer gires. Komitas era una personalitat destacada, respectada i admirada.
Encara va fer un altre viatge a París, el 1914, per participar en el cinquè congrés de la Societat Internacional de Música, una organització dedicada a la musicologia de la qual Komitas era cofundador. A més de conferències sobre música religiosa i tradicional armènia, va oferir també un concert a la catedral armènia a París, Sant Joan Baptista, on se'n celebrarien els funerals poc més de vint anys després.
Amb l'esclat de la Gran Guerra Komitas va tornar a Constantinoble, i aviat va començar el seu calvari, i el del poble armeni. Després de diversos intents uns vint anys abans que havien costar la vida a entre 80.000 i 300.000 persones, el 24 d'abril de 1915 l'Imperi Otomà va començar el que pretenia que fos l'erradicació definitiva dels armenis. Perquè eren cristians, perquè constituïen el gruix de la classe mitjana, perquè es percebien com una amenaça, perquè l'imperi es desintegrava... per molts motius més, segurament. El cas és que en aquell intent d'extermini (tres dècades després s'encunyaria el terme genocidi) van ser assassinats fins a la tardor de 1916 un milió i mig d'armenis, d'una població que s'estimava d'entre dos i dos milions i mig. El primer atac va ser, a Constantinoble, contra els intel·lectuals més preeminents; se'ls va detenir i deportar per assassinar-los en un lloc més discret. Komitas estava entre ells, i va ser-ne un dels pocs supervivents, gràcies a la intervenció, entre d'altres, de l'ambaixador dels Estats Units. Els horrors i les tortures que va patir el van marcar tan profundament que, si bé el cos es va recuperar, l'ànima va quedar trastornada. No devia ajudar que, en tornar a casa, es trobés que gairebé no en quedava res, ni de la seva obra, per no parlar dels amics i veïns.
Segurament avui parlaríem d'estrès posttraumàtic i de síndrome del supervivent, i potser sabríem millor com tractar-lo, però l'única cosa que van poder fer per ell els seus amics va ser pagar-li un hospital psiquiàtric. Primer, a Constantinoble. Després, un cop acabada la guerra, a París; potser allà, en aquella ciutat que s'estimava tant, es refaria. Tot debades; va restar aliè a tot i a tothom (es deia que el seu mutisme era deliberat, que no volia tornar a aquest món tan terrible) fins que va morir el 22 d'octubre de 1935 a l'hospital psiquiàtric Villejuif.
El genocidi armeni va quedar oblidat de seguida (Hitler n'era conscient i s'ho va prendre com un bon auguri per iniciar un altre extermini), però, mentre va durar, tot i que Europa es dessagnava, alguns en van ser conscients. El 9 d'abril de 1916 es va fer a la Sorbona un concert en homenatge a Armènia. Entre les obres que s'hi van interpretar hi havia Անտունի [Antouni, Cant de l'emigrant], una cançó de la qual Debussy havia dit que, ni que no hagués escrit res més, era suficient per considerar Komitas un dels grans compositors de l'època. Aquesta és la cançó que escoltarem aquesta setmana, interpretada per Ruzan Mantashyan i Kirill Gerstein. Espero que us agradi i que em disculpeu l'article tan llarg; feia anys que volia escriure sobre Komitas, ja ho veieu...
Սիրտըս նման է էն փըլած տըներ,
Կոտրեր գերաններ, խախտեր է սըներ.
Բուն պիտի դընեն ﬔջ վայրի հավքեր.
Երթամ՝ ձի թալեմ էն ելման գետեր.
Ըլնիմ ձկներու ձագերացըն կեր։
Ա՜յ, տո լա՜ճ տընավեր։
Սև ծով մ՚եմ տեսե, սիպտակն էր բոլոր.
Ալին կըզարներ, չէր խառնի հիրոր.
Էն ո՞րն է տեսե ﬔկ ծոﬖ երկթավոր,
Անտունի սիրտն է պըղտոր ո մոլոր։
Ա՜խ, իսկի ﬕ՛ լնիք սըրտիկ սևավոր։
Ա՜յ, տո լա՜ճ տընավեր
El meu cor és com una casa en ruïnes,
amb bigues trencades i pilars esquerdats.
Els ocells salvatges vindran a niar-hi.
Voldria anar al riu i llançar-m'hi
per ser pastura per als peixos més joves.
Oh, pobre noi sense llar!
He vist una mar negra orlada de blanc;
les onades s'agitaven, però els colors no es mesclaven.
On s'és vist mai, un mar amb dos rostres?
El cor d'un sense llar és fosc i està extraviat.
Que mai no tingueu el cor de dol!
Oh, pobre noi sense llar!
Articles relacionats
Des d'Armènia
Vaig sentir a parlar per primera vegada de Komitas fa anys, a un programa de Catalunya Música; les cançons s'anaven alternant amb el relat de la seva vida. Les cançons em van agradar, i la seva tragèdia (que és la tragèdia del poble armeni) em va impressionar, fins al punt que recordo perfectament per on passava amb el cotxe mentre l'escoltava.
Promet-me una cosa
Quan tenia tres anys va preguntar a la mare: “Per què riu, la música? Per què plora, la música?” Aquesta criatura espavilada va ingressar al conservatori de Würzburg el 1922, als dotze anys, i als disset, després de conèixer Richard Strauss, va tenir clar que volia ser director d'orquestra. Dit i fet. Poc després era assistent del director del teatre d'òpera de la ciutat, on va dirigir l'única òpera d'Hugo Wolf, Der Corregidor, i quan el teatre va plegar va tenir el mateix càrrec al d'Aquisgrà, on va ser assistent d'Alban Berg i Belà Bartók.
Terezín
Terezín és una població de la República Txeca que coneixem pel camp de concentració nazi que hi va haver entre novembre de 1941 i el 8 de maig de 1945; les xifres relatives a aquest camp varien segons les fonts però són esgarrifoses en qualsevol cas. El web Terezín Memorial indica que hi va haver uns 140.000 presoners; Terezín no va ser un camp d'extermini però les condicions de vida eren tan dures que hi van morir 35.000 persones (aquí i en endavant, on diu "van morir" llegiu "van ser assassinats"). Quan l'exèrcit soviètic va alliberar el camp només hi quedaven 19.000 supervivents; en els darrers mesos 87.000 persones havien estat deportades a Auschwitz per ser-hi executats, allà en van sobreviure 3.800. Terezín era un camp "especial" pels nazis, que volien presentar-lo com un exemple de la seva benèfica influència sobre els jueus. El cinisme va arribar fins el punt [...]
Comments powered by CComment