El meu cor i la teva veu

El 4 de setembre passat se celebrava el 200 aniversari del naixement d'Anton Bruckner, una efemèride que per aquestes contrades ha passat pràcticament inadvertida. Sí, hi ha hagut alguns concerts i alguns mitjans que l'han recordat, però poca cosa més. I trobo que és una llàstima, perquè penso que un Any Bruckner hauria anat molt bé per difondre la seva obra.

Pensant-hi, m'ha vingut de gust tancar el 2024, abans no arribin les entrades nadalenques amb un lied seu que, de fet, serà el segon que n'escoltem: fa uns anys vaig enviar-vos una postal musical des de Linz, on vaig anar per gaudir del Festival Bruckner, i llavors us vaig proposar Frühlingslied.

La producció liederística de Bruckner és testimonial, només inclou una vintena de cançons, algunes de les quals van restar incompletes. Pràcticament totes les va compondre en un període de vint o vint-i-cinc anys, mentre s'estava al monestir de St. Florian i a Linz; aproximadament la meitat són del 1860 i el 1861, quan es formava amb el director i violoncel·lista Otto Kitzler, i podem considerar-les exercicis de composició. La resta, pel que sabem, estan escrites només pel plaer de fer-ho, sovint per complaure o dedicar-les a algú. És el cas de Frühlingslied, de 1851, que era la seva primera cançó (si més no, completa) i la va dedicar a Aloisia Bogner pel seu quinzè aniversari; Aloisia era la filla del director de l'escola de St. Florian, el seu professor d'orgue, a casa del qual s'estava. I és també el cas de la cançó que escoltarem aquesta setmana, Mein Herz und deine Stimme [El meu cor i la teva veu].

Bruckner la va compondre el 1868, i en va ser la penúltima cançó (l'última, composta a Viena, és del 1882). La va dedicar a Pauline Hoffmann, germana de la seva alumna Helena Hoffmann, a qui havia dedicat també un lied un parell d'anys abans, Im April. Com en el cas dels Bogner, el compositor tenia una bona relació amb la família Hoffmann; es coneixien des que havia viscut amb els pares, Josef i Josephina, durant el curs que havia estudiat a Linz a l'escola de mestres, més de vint anys abans (segurament, les filles ni tan sols havien nascut encara).

El poema de Mein Herz und deine Stimme és d'August von Platen, a qui els aficionats coneixem per lieder de Schubert com Du liebst mich nicht o de Brahms com Wehe, so willst du mich wieder. Les paraules del poeta no van inspirar-li a Bruckner música tan trasbalsada com la d'aquests o altres lieder amb poema de Platen; el seu lied, que porta a la partitura la indicació de caràcter “Etwas bewegt, innig, liebliech” [Una mica mogut, íntim, dolç] conté una passió, sostinguda sobretot per l'acompanyament, que només es deixa anar una mica a l'última estrofa. Brucker repeteix l'últim vers de les dues primeres estrofes (i ja sabem que amb les repeticions els compositors sempre destaquen el que és més important per a ells), i els dos últims de la tercera; així prepara el camí per a l'inici de la quarta i última estrofa, més arrauxat. Els dos últims versos tenen una dolçor que fins llavors no havíem sentit; es repeteixen dues vegades, i l'últim, encara una vegada més.

Trobo que Mein Herz und deine Stimme és una cançó molt bonica que escoltarem interpretada per Günther Groissböck i Malcolm Martineau.