La interpretació dels somnis és una pràctica mil·lenària; els somnis sovint ens desconcerten i totes les cultures han tingut l'afany de donar-hi un significat. Sovint s'han interpretat com a missatges dels déus: ara que ve Nadal, recordem que Josep va ser alertat per Déu en un somni que havia d'agafar la família i fugir per evitar la bogeria d'Herodes. Els missatges, però, poques vegades són tan clars i tan directes, i els déus més aviat es comuniquen en un llenguatge críptic i simbòlic que només persones que hi estan avesades, els endevins, poden desxifrar. Els somnis també poden entendre's com prediccions del futur i, novament, els endevins són imprescindibles com a intèrprets.
En paral·lel a aquesta línia vinculada al que és sobrenatural, sempre hi ha hagut una línia més racional que entén que els somnis estan relacionats amb els conflictes de les persones, i que no hi ha intervenció divina. Un dels primers metges a reflexionar-hi va ser, probablement, Hipòcrates, però el més conegut, sens dubte, és Sigmund Freud, a partir de la publicació el 1899 del llibre Die Traumdeutung [La interpretació dels somnis]. Simplificant molt: Freud sostenia que els somnis són un intent de l'inconscient de resoldre un conflicte, però com que ni tan sols mentre dormim ens alliberem de l'autocensura, l'inconscient s'expressa de manera desordenada i enigmàtica. En la seva obra, Freud feia una aproximació científica a la interpretació dels somnis, buscant-hi patrons: detectar el conflicte era el primer pas per resoldre'l i guarir el pacient.
Entre Hipòcrates i Freud hi ha hagut altres caps pensants interessats en aquesta idea de guarir a partir dels somnis, especialment durant el Romanticisme; ja sabem que als romàntics els interessava molt tot el que es relacionava amb l'autoconeixement i amb el regne de la nit. Així, no és estrany que a Dichterliebe hi trobem un feliç i exitós cas d'estudi.
En el nostre repàs del cicle de Schumann ens havíem quedat en la dotzena cançó, Am leuchtenden Sommermorgen: les flors que han escoltat callades el poeta fins aquell moment, per fi gosen parlar, i ho fan per dir-li que cal que giri full i continuï amb la seva vida.
Aquesta setmana arribem, doncs, a Ich hab' im Traum geweinet [He plorat en somnis], la segona cançó en la qual el poeta ens parla dels seus somnis, després que a Ich grolle nicht admeti que ha somiat que l'estimada té un cantó fosc. Ara ens diu que ha somiat tres vegades. Sabeu quan tens una nit inquieta i et desperta un malson, i quan tornes a adormir-te tens un altre malson similar? Doncs fa la sensació que és una cosa així. Primer, somia que ella és morta. Després, que ella l'ha deixat. Finalment, que ella encara l'estima. A cada somni li correspon una estrofa del poema, i totes tres estrofes tenen la mateixa estructura: el primer vers diu que ha plorat en somnis; el segon, què ha somiat; i el tercer i el quart, que en despertar-se, encara plorava.
En la traducció del poema que comparteixo amb vosaltres, l'estimat Salvador Pila ha traduït “mir träumte” per “somiava”, i m'agrada especialment aquesta solució que ha triat. Heine fa servir una de les fòrmules habituals en alemany per dir “he somiat”; una altra seria “ich träumte”, la sentim en un altre cèlebre somni liederístic, Frühlingsträume, de Winterreise, aquí Wilhelm Müller diu “Ich träumte von bunten Blumen” [He somiat amb flors de colors]. Quina és la diferència entre una expressió i l'altra? Potser els nadius en alemany les fan servir indistintament, però els que aprenem la llengua estem massa pendents de les declinacions per deixar passar aquest “mir”, i hi veiem un agent passiu del somni, mentre que “ich” ens fa pensar en un agent actiu. Parlem de somnis, és a dir, del nostre inconscient, però diria que hi ha un matís. Per posar un altre exemple d'una estructura similar, per dir en alemany que tenim fred diem “mir ist kalt”: el fred és una circumstància aliena a nosaltres que ens condiciona i afecta el nostre benestar. És una estructura que no es pot traduir al català, però el Salvador, no sé si amb aquesta intenció, ha triat “somiava” per comptes d'”he somiat”, i això em transmet la sensació que el somni encara és molt proper; de nou, és un matís.
Deixo de banda les digressions gramaticals i torno al poema i a la cançó, que segurament és la més descarnada de tot el cicle, com si la imatge de la tomba a la primera estrofa s'emparés de l'atmosfera de la cançó. Tan descarnada, que a les dues primeres estrofes la veu i el piano no es troben, van per separat. La veu canta movent-se en un marge molt estret, amb moltes notes repetides, i el piano fa com una mena d'eco que confirma les paraules. Després d'un interludi curt, a la tercera estrofa sentim la veu i el piano junts, i és l'estrofa més desesperada: el poeta ha somiat que ella encara l'estima i en despertar no pot parar de plorar.
Sembla que aquestes llàgrimes li fan bé; ho veurem a la següent cançó, potser la setmana vinent. De moment, escoltem Ich hab' im Traum geweinet interpretada per Olaf Bär i Geoffrey Parsons.
Ich hab’ im Traum geweinet,
Mir träumte, du lägest im Grab.
Ich wachte auf, und die Träne
Floss noch von der Wange herab.
Ich hab’ im Traum geweinet,
Mir träumt’, du verliessest mich.
Ich wachte auf, und ich weinte
Noch lange bitterlich.
Ich hab’ im Traum geweinet,
Mir träumte, du wär’st mir noch gut.
Ich wachte auf, und noch immer
Strömt meine Tränenflut.
He plorat en somnis,
somiava que jeies a la tomba.
Em vaig despertar i les llàgrimes
davallaven encara per les meves galtes.
He plorat en somnis,
somiava que em deixaves.
Em vaig despertar i vaig plorar
encara una llarga estona.
He plorat en somnis,
somiava que encara eres bona amb mi.
Em vaig despertar i encara
em brotava un mar de llàgrimes.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
En el magnífic mes de maig
Amb aquestes paraules, Im wunderschönen Monat Mai (En el magnífic mes de maig) comença el cicle de cançons més conegut de Schumann i un dels més cantats en els recitals, Dichterliebe (Amors de poeta).
És també un dels pocs cicles de Schumann que explica una història, la d'algú que s'enamora d'una noia que es casa amb algú altre; la mateixa història que trobem a Die schöne Müllerin (La bella molinera), de Schubert. En tots dos casos compartim primer la il·lusió del noi i després el seu desencís i el seu dolor però els camins paral·lels acaben aquí; mentre el protagonista de Die schöne Müllerin acaba adormint-se al rierol, el de Dichterliebe supera la pèrdua i el que acaba al riu són el seu amor i el seu penar.
D de Dichterliebe
Darrera entrada de l'abecedari de Liederabend abans que acabi la temporada, amb D de Dichterliebe. En realitat va anar de poc que no fos C de cicle, però llavors no hagués pogut ser C de contemporani; això de l'abecedari té molt de trencaclosques. Llavors vaig pensar que només havia de triar un cicle com a representant de tota la resta. Podria haver triat W de Winterreise però la W la tenia ocupada amb... Bé, la W ja estava ocupada. I, com us deia l'últim cop que en vaig parlar, Dichterliebe m'agrada amb deliri. Crec que no hi ha cap altre cicle que hagi escoltat tant, amb tanta golafreria; de vegades m'estic d'escoltar-lo perquè sé que si m'hi poso podria obrir un altre període de Dichterliebedependència. Que per què m'agrada tant? Aquí us en dono cinc motius, n'hi ha molts més....
La cançoneta
Que la música té un gran poder evocador és una cosa que tots els lectors sabeu. De vegades, ens arriba inesperadament una melodia que fa temps que no sentíem i ens transporta a un moment viscut fa temps, ens recorda algú o ens remou un sentiment. Heinrich Heine també ho sabia, i ho sabia el poeta de Dichterliebe.
Comments powered by CComment