L'octubre de 1924 es publicava a The Musical Quarterly un article sobre Gabriel Fauré. L'autor n'era el també compositor Aaron Copland, que amb el seu text mirava de donar a conèixer a la comunitat acadèmica nord-americana una obra gens coneguda al seu país en aquell moment. Copland parlava de Fauré encara en present; el compositor moriria unes setmanes després, el 9 de novembre.
Sobre les cançons, l'autor deia:
“Totes les seves cançons tenen una qualitat en comú: el seu caràcter exquisidament íntim. És com si la sala de concerts més petita fos massa gran per contenir la seva bellesa fràgil.”
Per poc que coneixeu les cançons de Fauré, les reconeixereu en l'apreciació de Copland; són d'una bellesa íntima i a voltes fins i tot entotsolada. La cançó que us proposo per a aquesta setmana no s'allunya d'aquest patró, però sí que podria ser que compartís amb l'oient una picada d'ull, una petita broma.
Poème d'un jour és el primer cicle de cançons de Fauré, un breu tríptic que cal interpretar juntes. Ens parla d'una història d'amor efímera, una història d'un dia, d'una nit o, si l'alliberem de la llicència poètica, d'unes poques setmanes. La fa això menys sincera? Qui sap, l'amor dura el que dura. La primera cançó, Rencontre, ens parla d'un amor a primera vista il·luminat pel capvespre; la veu poètica, sempre cercant el seu ideal, s'enamora d'una dona en qui reconeix una ànima bessona. La segona, Toujours, és una apassionada declaració d'amor etern; aquí sí que el compositor s'allunya de la seva línia habitual, el caràcter d'aquesta cançó ens recorda una altra que vam escoltar fa un temps, Fleur jetée.
Finalment arriba el comiat, Adieu, la cançó que escoltarem. Acostumats com estem que els trencaments musicals siguin turmentats, agitats i dolorosos, potser ens sorprèn el to tan tranquil amb què comença. Però bé, és Fauré, oi? La cançó avança, amb la seva melodia preciosa, mantenint la serenitat fins al final, quan el poeta i el compositor ens sorprenen amb un tranquil i decidit “adieu” adreçat a l'estimada per aquell que unes hores abans jurava no poder separar-se'n. Fixeu-vos que diu “adieu”, no “au revoir”, que deixaria la porta oberta a un eventual retrobament.
Com us deia, no és que la cançó s'allunyi gaire del to habitual de Fauré, però és la conclusió d'un cicle atípic, tenint en compte la història que explica, i s'ha parlat molt dels motius que van empènyer el compositor a escriure-la. Sense arribar a cap conclusió, és clar.
Gabriel Fauré va compondre Poème d'un jour el 1878, quan tenia trenta-tres anys. Un dels motius que s'addueixen per explicar-ho és el trencament del seu compromís poc abans, quan tot estava a punt per al casament; sense tenir-ne gaire informació, trobo que seria una reacció prou flegmàtica per part del compositor. A més, trobo molt més interessant l'altra teoria, així que deixarem de banda la seva vida amorosa per acostar-nos a la vida musical de París.
Fa molts anys us vaig parlar de la pugna entre romance i mélodie, dos gèneres propers, però amb diferències significatives, que van coexistir durant un temps. Us remeto a aquell article si voleu saber-ne més, i miro de resumir aquí ràpidament: el romance era el gènere de cançó autòcton, sense gaires aspiracions artístiques i destinat sobretot a l'entreteniment; de la cort, primer, i després, de la burgesia. Amb l'arribada del lied a França es va fer evident que amb aquella competència el romance no tenia res a fer, i mentre uns van pensar que la millor opció era abandonar-lo i cercar un camí propi a la manera del lied, altres van defensar-ne les possibilitats artístiques i s'hi van dedicar.
I així arribem al 1878, en què convivien, per exemple, les cançons de Jules Massenet, romances, i les de Fauré, mélodies. No hi havia res a dir sobre la qualitat musical de les obres de Massenet, però sembla que Fauré li'n retreia el sentimentalisme, tant del gust del públic del romance; trobava massa ensucrades aquelles col·leccions que publicava una rere l'altre amb tant d'èxit. I vet aquí que aquest podria ser l'origen de Poème d'un jour, una referència irònica o burleta a aquestes cançons.
En què es basen els estudiosos per llançar aquesta teoria? Per una banda, en els poemes, en aquesta història d'amor tan atípica a la poesia de l'època. Els versos són de Charles Grandmougin, un poeta conegut sobretot pels seus llibrets; el de l'oratori La vierge de Massenet o l'òpera Hulda de César Franck, per exemple. El fet que els tres poemes no es publiquessin mai i tinguessin un origen desconegut fan pensar que potser Grandmougin els va escriure expressament per a aquestes cançons.
L'altre motiu per sospitar de les intencions del compositor és el títol del cicle, Poème d'un jour. Mireu, sinó, com es deien algunes de les col·leccions que havia publicat Massenet fins llavors: Poème d'avril, Poème du souvenir, Poème pastoral, Poème d'octovre, Poème d'amour... No calen comentaris. Com us dic sempre, no resoldrem el misteri aquí i ara, però oi que la teoria sembla consistent?
Escoltarem Adieu interpretada per Nicolai Gedda i Aldo Ciccolini, en un enregistrament que probablement és del 1967, no he pogut contrastar la data. Us demano disculpes per la qualitat del so tan pobre, però penso que compensa si podem gaudir del cant de Gedda. Com sempre, us proposo que si trobeu interessant la cançó, mireu d'escoltar Poème d'un jour complet; en set minuts haureu enllestit.
Comme tout meurt vite, la rose
Déclose,
Et les frais manteaux diaprés
Des prés;
Les longs soupirs, les bienaimées,
Fumées!
On voit dans ce monde léger
Changer,
Plus vite que les flots des grèves,
Nos rêves,
Plus vite que le givre en fleurs,
Nos coeurs!
À vous l'on se croyait fidèle,
Cruelle,
Mais hélas! les plus longs amours
Sont courts!
Et je dis en quittant vos charmes,
Sans larmes,
Presqu'au moment de mon aveu,
Adieu!
Puix que tot mor de pressa, la rosa
es desclou,
i els frescos mantells jaspiats
dels prats;
els llargs sospirs, els ben estimats,
esfumats!
Hom veu en aquest frívol món
canviar,
més de pressa que les ones de la platja,
els nostres somnis,
més de pressa que el gebre a les flors,
els nostres cors!
A vós que hom creia fidel,
cruel,
però ai las! els amors més llargs
són curts!
I jo dic, abandonant el vostre encís,
sense llàgrimes,
quasi al moment del meu manifest,
adéu!
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
La desitjava, però no la mereixia
L'abril de 1770, amb vint-i-un anys, Johann Wolfgang Goethe va arribar a Estrasburg per estudiar Dret a la Universitat. Allà hi va conèixer algú que va influir decisivament en la seva formació i en la seva poesia: Johann Gottfried Herder. El pensador tenia només cinc anys més que ell, però li va donar a conèixer escriptors com Homer i Shakespeare; li va fer veure la [...]
Un lied en temps de guerra
Si heu visitat l'Alte Nationalgalerie de Berlín, potser us haureu aturat davant el quadre que il·lustra aquest article, Im Etappenquartier vor Paris [Quarter de campanya als afores de París], un oli sobre tela pintat per Anton von Werner el 1894. En un espai relativament petit s'hi apleguen vuit militars de diferents rangs, des de l'ordenança que encén el foc fins als que seuen [...]
De lleons i núvies
Dubtava si proposar-vos d'escoltar Die Löwenbraut, perquè la seva durada va molt més enllà dels dos o quatre minuts habituals; fins i tot va més enllà dels vora sis que dura The Swimmer, la cançó de la setmana passada. Penso, però, que la cançó té el seu interès, i espero que us el sabré transmetre i us animareu a fer una pausa per escoltar-la.
Comments powered by CComment