Si heu visitat l'Alte Nationalgalerie de Berlín, potser us haureu aturat davant el quadre que il·lustra aquest article, Im Etappenquartier vor Paris [Quarter de campanya als afores de París], un oli sobre tela pintat per Anton von Werner el 1894. En un espai relativament petit s'hi apleguen vuit militars de diferents rangs, des de l'ordenança que encén el foc fins als que seuen despreocupadament a les butaques, probablement els de rang superior. Encara que no coneguem el context de l'escena, el casc de punta deixat sobre la taula de l'esquerra i el czapka d'ulà que porta l'home que parla amistosament amb la governanta identifiquen els soldats com alemanys; la casa, ens ho diuen el títol del quadre i la decoració, és francesa. L'escena és sorprenent, encara més si la mirem amb detall (en aquest enllaç podeu veure-la ampliada), però, com a aficionats a la música i al lied que som, la nostra mirada l'hauran captat sobretot els dos personatges centrals: un assegut al piano, i l'altre cantant. Fins i tot sabem quina obra interpreten: Am Meer [A la vora del mar], de Franz Schubert, amb poema de Heinrich Heine, el lied núm. 12 de Schwanengesang [Cant del cigne].
I com ho sabem, que canten aquest lied? Perquè el mateix autor va compartir molts detalls sobre la seva pintura. Anton von Werner, nascut el 1843, va ser declarat no apte per al servei i no va participar en la guerra francoprussiana de 1870, però va ser enviat a París per documentar la victòria de l'exèrcit prussià. Napoleó III s'havia rendit a la batalla de Sedan el 2 de setembre, i el 17 començava el setge de París. L'exèrcit alemany havia ocupat Brunoy, a uns 20 km al sudest de la capital, el 15 d'octubre, i l'estat major va requisar per instal·lar-s'hi el petit château des Ombrages, construït un parell d'anys abans, en el qual van muntar també un hospital. Werner viatjava amb els oficials, i va fer esbossos de la seva estada allà, entre ells el que li serviria per pintar aquest quadre vint-i-quatre anys més tard.
Deia abans que l'escena era sorprenent; per una banda, perquè el mobiliari està intacte, només fa patir la catifa, perquè les botes estan brutes de fang. Potser podrien haver trobat un altre lloc per penjar-hi sabres i cascs que no fos el llum de la paret, i veiem que els soldats s'han servit de la bodega de la casa, però l'ordenança que encén el foc ha anat a recollir branques i pinyes, no està cremant els mobles, que ja és. És a dir, donades les circumstàncies, està tot pràcticament impecable. A l'esbós de Werner no hi ha detalls de l'estança, però en les seves explicacions sobre el quadre va assegurar que tot estava intacte.
Més sorprenent encara és la presència de la majordoma de la casa, que no sembla sentir-se amenaçada pels hostes forçosos i somriu mentre parla amb un d'ells; tan confiada està que fins i tot hi ha dut la seva filla. Segons el pintor, totes dues haurien anat a la sala en sentir la música (l'expressió de la nena, seriosa, tant podria reflectir que se sent intimidada com que està abstreta en la música). Si tenim en compte que en aquella època la major part dels oficials eren de casa bona, no té res de particular que dos d'ells coneguessin i estiguessin en condicions d'interpretar un lied de Schubert tan conegut. Werner ens diu, a més, que Am Meer era un lied molt estimat en aquella època pels militars, probablement per la seva melancolia, per la seva força, i perquè el poema podria interpretar-se com el comiat de l'estimada.
I la partitura? N'hi ha una d'oberta al faristol, però no se'n distingeixen els detalls. El pianista podria tocar de memòria, o tal vegada al seu equipatge hi havia alguns quaderns de música; tampoc tindria res de particular, però, que l'haguessin trobat entre les partitures prop del piano, els lieder de Schubert eren molt estimats a París. Fos com fos, en aquella casa tots, prussians i francesos, van oblidar la guerra durant una estona i es van refugiar en la bellesa de la música de Schubert. O, almenys, així ens ho explica Anton von Werner.
El 28 de gener de 1871, París es va rendir. Uns dies abans, el 18, Guillem I de Prússia havia estat proclamat emperador d'Alemanya a Versalles (un moment que Werner també va immortalitzar en un quadre destruït a la Segona Guerra Mundial, del qual se'n conserva una còpia). El maig se signaria el Tractat de Frankfurt, que significava per a Europa un nou estat, noves fronteres, i la llavor de la Primera Guerra Mundial. Les tropes alemanyes no es van retirar de Brunoy fins a la tardor, deixant-hi enterrats cinquanta-dos companys.
La nostra cançó d'aquesta setmana, naturalment, és Am Meer, que escoltarem interpretada per Hans Hotter i Gerald Moore.
Das Meer erglänzte weit hinaus
Im letzten Abendscheine;
Wir sassen am einsamen Fischerhaus,
Wir sassen stumm und alleine.
Der Nebel stieg, das Wasser schwoll,
Die Möwe flog hin und wieder;
Aus deinen Augen liebevoll
Fielen die Tränen nieder.
Ich sah sie fallen auf deine Hand,
Und bin aufs Knie gesunken;
Ich hab’ von deiner weissen Hand
Die Tränen fortgetrunken.
Seit jener Stunde verzehrt sich mein Leib,
Die Seele stirbt vor Sehnen; –
Mich hat das unglücksel’ge Weib
Vergiftet mit ihren Tränen.
El mar brillava lluny enllà
en la darrera llum del capvespre;
a la solitària casa de pescadors
seiem tots dos, muts i sols.
La boira s’alçà, l’aigua cresqué,
una gavina volava a l’entorn;
dels teus ulls plens d’amor
queien les llàgrimes.
Jo les veia caure a la teva mà
i caigué de genolls;
de la teva blanca mà,
he begut les llàgrimes.
Des d’aquell moment, el meu cos
es consumeix, l’ànima mor de desig;
aquesta dona infortunada
m’ha enverinat amb les seves llàgrimes.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Bleuet
Verdun, les Ardenes, el Marne, el Somme, Ieper, els Dardanels. Quatre anys. Setanta milions de combatents, vuit milions de morts, dos milions de desapareguts, vint-i-dos milions de ferits. Camps de mines. Centenars de quilòmetres de trinxeres en una mar de fang. Diumenge es commemorarà el centenari del final d'una guerra que va dessagnar Europa.
Guillaume Apollinaire va voler allistar-se a l'exèrcit així que va esclatar la guerra, però no el van admetre perquè no era francès (era nascut a Roma i d'origen polonès). Hi va insistir i [...]
El camp dels morts
El 23 de novembre de 1938 s'estrenava amb èxit Aleksandr Nevski, una pel·lícula dirigida per Serguei Eisenstein que recrea un episodi viscut a Nòvgorod al segle XIII: la victòria d'aquest estat, amb un exèrcit format majoritàriament per homes del poble que anaven a peu, davant l'invasor, el gruix de l'exèrcit del qual eren nobles a cavall. Per si no n'hi hagués prou amb l'èpica de la desigualtat de les forces, la batalla final es va lliurar sobre el glaç del llac Peipus, i us podeu imaginar que Eisenstein no en va desaprofitar les possibilitats cinematogràfiques.
Promet-me una cosa
Quan tenia tres anys va preguntar a la mare: “Per què riu, la música? Per què plora, la música?” Aquesta criatura espavilada va ingressar al conservatori de Würzburg el 1922, als dotze anys, i als disset, després de conèixer Richard Strauss, va tenir clar que volia ser director d'orquestra. Dit i fet. Poc després era assistent del director del teatre d'òpera de la ciutat, on va dirigir l'única òpera d'Hugo Wolf, Der Corregidor, i quan el teatre va plegar va tenir el mateix càrrec al d'Aquisgrà, on va ser assistent d'Alban Berg i Belà Bartók.
Comments powered by CComment