Podria haver enllestit a correcuita l'article previst per a aquesta setmana, però m'he estimat més dedicar-li una mica més de temps i publicar-ne un de breu de la sèrie Mateix poema, una altra cançó.
En aquesta ocasió el poema és aquell que comença amb les paraules “Es war ein König in Thule”. Goethe el va escriure el 1774 i el va “recuperar” el 1808 per incloure'l al Faust, convertit en una balada que canta Margarida. Us en vaig parlar amb cert detall fa uns anys, quan vam escoltar Der König in Thule, la cançó que va fer Franz Schubert a partir d'aquest s versos; per situar-vos ara, us explico breument la història: el tresor més preuat del rei de Tule és una copa d'or que li va deixar l'estimada en morir; quan ell sent que li arriba l'hora, reuneix la seva cort i reparteix la seva herència, tota excepte la copa d'or, que llença al mar tot just abans de morir.
Aquesta setmana us proposo que escoltem la cançó que va escriure Franz Liszt amb el poema de Goethe, Der König von Thule, composta el 1842 i revisada el 1856; a diferència d'altres revisions, en aquest cas les dues versions són molt similars i n'escoltarem la segona, la més enregistrada.
D'entrada, mentre el narrador ens situa a la història, Der König von Thule sembla una cançó estròfica (com ho és la de Schubert): la segona estrofa és essencialment igual a la primera. A la tercera estrofa, quan se'ns parla de la mort propera del rei, tot canvia: als dos primers versos, la melodia pren el motiu del piano que estem sentint des de l'inici de la cançó, mentre que als dos últims, el record de la copa d'or endolceix la música.
El final de la tercera estrofa anticipa la quarta, el banquet reial, acompanyat de fanfares i tota la pompa que requereix la situació. El motiu del piano pren protagonisme, accelerat, en un interludi que ens prepara per escoltar el que ens dirà al narrador a la cinquena estrofa; Liszt ens té ben atrapats. Ens acostem al final: els dos primers versos de la sisena estrofa semblen encara part de la cinquena, i pràcticament podem veure com la copa s'enfonsa al mar, irrecuperable. Als dos últims versos recuperem, molt lenta, la melodia de l'inici, i en piano ens dona uns moments per recuperar l'alè.
Per ser que Liszt no era gaire de balades, només en va escriure quatre, a Der König von Thule aconsegueix una narració emocionant i sentida que escoltarem en la interpretació estupenda de Konstantin Krimmel i Daniel Heide. Espero que us agradi i que recupereu també la preciosa (i difícil) cançó de Schubert.
Es war ein König in Thule,
Gar treu bis an das Grab,
Dem sterbend seine Buhle
Einen goldnen Becher gab.
Es ging ihm nichts darüber,
Er leert’ ihn jeden Schmaus;
Die Augen gingen ihm über,
So oft er trank daraus.
Und als er kam zu sterben,
Zählt’ er seine Städt’ im Reich,
Gönnt’ alles seinem Erben,
Den Becher nicht zugleich.
Er saß beim Königsmahle,
Die Ritter um ihn her,
Auf hohem Vätersaale,
Dort auf dem Schloß am Meer.
Dort stand der alte Zecher,
Trank letzte Lebensglut,
Und warf den heil’gen Becher
Hinunter in die Flut.
Er sah ihn stürzen, trinken
Und sinken tief ins Meer.
Die Augen täten ihm sinken
Trank nie einen Tropfen mehr.
A Thule hi havia un rei,
fidel fins a la tomba,
la seva amant al morir
li donà una copa d’or.
Res era més valuós per a ell,
la buidava a cada àpat;
els seus ulls es transformaven
cada cop que d’ella bevia.
I quan es veié morir,
comptà les ciutats del seu regne,
deixà tot als seus hereus,
excepte la copa d’or.
Segué al banquet reial,
amb els cavallers al voltant,
a l’egrègia sala ancestral
del castell vora el mar.
Allà, dempeus, el vell trincó,
begué la darrera energia vital
i llançà la sagrada copa
a les aigües del mar.
La veié caure, omplir-se
i anar-se’n al fons.
Els ulls se li tancaren
i no tornà a beure mai més.
(traducció de Salvador Pila)
Comments powered by CComment