Fa uns dies vaig llegir que aquest any celebrem 150 anys del naixement de Charles Ives. La veritat és que m'havia passat per alt l'aniversari rodó (també és cert que no fa gaire que vam escoltar-me la deliciosa Two little flowers), així que, a tall de petita celebració, aquesta setmana escoltarem una de les cançons del compositor que tinc apuntades a la llista.
Parlem d'Ives com a pare de la cançó americana, però va escriure també cançons amb poemes francesos i alemanys. Horatio Parker, un dels prohoms de la música americana de l'època, demanava als seus estudiants a Yale que posés música a poemes prèviament musicats per grans compositors, i així va ser com va néixer, per exemple, la cançó d'aquesta setmana, Feldeinsamkeit [Solitud al camp].
El poema, que ens parla de la comunió del jo poètc amb la natura, va ser escrit per Hermann Allmers el 1852, i musicat per Johannes Brahms el 1882; només quinze anys després hi posava música Charles Ives. Sembla que Parker va arrufar el nas davant de la profusió de notes. A diferència de la tranquil·la cançó de Brahms, l'acompanyament de la cançó d'Ives ens manté en continu moviment, sobretot a la primera estrofa, potser al·ludint al moviment dels grills que ens diu el poema. Que nosaltres badem mirant els núvols no vol dir que al nostre entorn l'activitat no sigui incessant.
Resulta, però, que el dia que Ives va interpretar la cançó per a Parker hi havia present un altre destacat compositor, George Chadwick, que segons recorda Ives a les seves memòries, va replicar al seu col·lega: “A la seva manera, és gairebé tan bona com la de Brahms. Tan bona com qualsevol cançó que tu poguessis escriure, Horatio.”
Qui sap si Allmers s'hauria sentit més a gust amb la versió d'Ives que amb la de Brahms, que considerava massa artificiosa per a un poema tan senzill. En aquesta casa discrepem d'Allmers i trobem magnífica la cançó de Brahms, però també ens agrada molt la d'Ives. L'escoltarem interpretada per Gerald Finley i Julius Drake.
Ich ruhe still im hohen grünen Gras
Und sende lange meinen Blick nach oben,
Von Grillen rings umschwirrt ohn Unterlaß,
Von Himmelsbläue wundersam umwoben.
Die schönen weißen Wolken ziehn dahin
Durchs tiefe Blau, wie schöne stille Träume;
Mir ist, als ob ich längst gestorben bin
Und ziehe selig mit durch ew'ge Räume.
Reposo tranquil a l'alta i verda herba
i miro llargament cap amunt,
envoltat de grills que no paren de moure's,
misteriosament unit al blau del cel.
Els bonics núvols blaus vaguen
pel blau profund, com bells i tranquils somnis:
em sento com si hagués mort fa molt
i vagués feliç amb ells pels espais eterns.
Articles relacionats
Edith i Susanna
De vegades, el valor d'una cançó és, sobretot, a la seva senzillesa. En una línia vocal lleugera i en un acompanyament delicat. I en la classe del compositor, és clar. És el cas de la cançó de la setmana, Two little flowers de Charles Ives.
Estel de Betlem
No sé ben bé com ha anat, però ja és aquí Nadal. I amb ell, tres entrades més breus amb tres cançons nadalenques per avui, el dia de Nadal i el dia d'Any Nou. Aquesta setmana ens la porta el compositor Charles Ives, aquell senyor que de dia venia assegurances i de nit componia. Ives es va mantenir sempre al marge de l'establishment musical, alhora que molt aferrat a la vida quotidiana dels americans, i totes dues coses es reflecteixen a la seva obra; era un esperit lliure, la seva música no només no era gens acadèmica, sinó que sovint era extremadament original.
Records americans
Dos nois són al teatre d'òpera esperant que comenci la funció. Estan tan excitats que no poden deixar de moure's, parlen molt de pressa, xiulen... fins que els fan callar perquè s'alça el teló. Això és el que explica el compositor Charles Ives a la primera part de la seva cançó Memories.
Comments powered by CComment