Ha arribat la calor. Estic agraïda que aquest any hagi trigat una mica més i no ens estigui assetjant des del mes de maig, però que voleu que us digui, ho trobo molest, per dir-ho finament. Però el nostre estiu és així, i no arreu podem tenir el clima meravellós de les Rias Baixas. Entre els efectes secundaris que em causa la calor, els lectors habituals ho saben, hi ha les cabòries liederístiques. Les cabòries d'aquesta setmana fa temps que em ronden pel cap; un dia o un altre havien d'arribar a Liederabend, i l'estiu ha fet la resta.
Us heu demanat mai qui és el wanderer de Winterreise? D'on surt? Segurament ara mateix penseu que no té gens d'importància, qui sigui, i teniu raó; són cabòries. Però us ho heu demanat mai, qui és aquest foraster? Les poques coses concretes que sabem ens les diu ell mateix a les dues primeres cançons, Gute Nacht i Die Wetterfahne. Ens diu que és un foraster que va arribar a una casa indeterminada d'una localitat indeterminada a la primavera. En aquella casa hi viu una jove de la qual s'enamora; ella li correspon, i la mare fins i tot ha parlat de matrimoni. El pare, però, té altres plans per a la seva filla, casar-la amb un bon partit. I ara, a l'hivern, el jove marxa de nit amb sigil, abans no el facin fora de casa.
A partir d'aquí, comencen les cabòries: quina posició havia de tenir, a primers del segle XIX, algú que arriba a una casa per conviure-hi amb la família? La casa podria ser una masia, o un molí com el de La bella molinera, i l'home hi hauria arribat per treballar-hi. No sembla, però, la millor hipòtesi, perquè ens diu que quan marxa passa per davant de la cambra d'ella, i molt probablement les dependències dels treballadors estarien separades de les de la família. En qualsevol cas, penso que podem descartar un aprenent com el jove moliner, el nostre protagonista és més madur i ha viscut més.
Podria ser que el pare fos un erudit, o un músic prestigiós, i el jove hi hagués anat per estudiar amb ell? Era bastant habitual que en aquests casos el que pagava l'estudiant inclogués l'estada a la casa del professor. Per exemple: quan Robert Schumann va arribar a Leipzig el 1830 per estudiar amb Friedrich Wieck, es va allotjar a casa seva, amb la seva família. Clara, la filla de la casa, tenia llavors només onze anys, però si Herr Wieck s'hagués vist a venir com aniria tot potser hauria fet les coses d'una altra manera. La hipòtesi del caminant estudiant de música la reforça una altra hipòtesi, la que interpreta l'últim lied del cicle, Der Leiermann, com la renúncia a tot allò que no sigui l'art. O bé, en una variant de la hipòtesi, que l'art és el seu únic refugi.
Més opcions: el jove no hi ha anat a aprendre, sinó a ensenyar. Diria que arriba a una casa benestant, i de les seves reflexions al llarg del cicle podem concloure que és una persona formada. Posem per cas que hi hagi fills, i el nostre jove hi ha arribat com a preceptor, que és també una cosa molt del segle XIX. Si fos així, conviuria amb la família i potser fins i tot faria vida social amb ells. I, clarament, no seria el millor partit per a la filla de la casa, si el criteri per triar-lo fos l'econòmic.
Encara se m'acut una opció més: el foraster és un familiar, com ara un nebot. Ha canviat de ciutat per estudiar-hi o treballar-hi, i on s'estarà millor que a cals oncles. Aquí sí que tenim el nostre home considerat com un membre més de la família, la qual cosa faria més ofensiva la seva traïció (“t'acollim com a un fill i amb què ens surts, ara!?”). I així com l'estudiant de música podria ser Schumann, aquest nebot podria ser Heinrich Heine. Heine va deixar casa seva a Düsseldorf per anar a treballar a Hamburg, a l'empresa del seu oncle Salomon. I es va enamorar de la seva cosina Amalie, que, sembla que seguint instruccions del seu pare, es va casar amb un altre, amb un bon partit. Ho veieu com encaixa? Compte, que no estic dient que el caminant sigui Heine, ni que Wilhelm Müller s'inspirés en les seves vivències, ni res de similar. Fa calor, però no tanta. Només que la història de Heine podria ser, també, la del nostre foraster. Per sort, sembla que el poeta no s'ho va agafar tant a la tremenda, si hem de jutjar pel que es reflecteix al Buch der Lieder.
Hi ha més possibilitats que expliquin per què el nostre home, un foraster, visqués a la mateixa casa que l'estimada? Segurament sí. Compartiu-la amb nosaltres, si se us acut cap altra!
Per il·lustrar aquest article escoltarem el tercer lied del cicle, Gefrorne Tränen [Llàgrimes glaçades]. El jove encara és molt a prop de la que ha estat la seva llar; a la cançó anterior ens parlava del penell al damunt de la teulada, i no serà fins a la cinquena, Der Lindenbaum, que sortirà del poble (o de la ciutat). A Gefrorne Tränen la ferida encara és molt recent i el dolor, molt viu; les llàgrimes brollen ardents i se li glacen a les galtes sense que s'adoni que està plorant. I la música ens ho explica amb serenitat, després del rampell de Die Wetterfahne.
La interpretació que escoltarem és la de Peter Anders i Michael Raucheisen. La van enregistrar el 23 de gener i el 2 i el 13 de març del 1945 a Berlín, amb l'exèrcit a les portes de la ciutat, entre alarmes antiaèries i sense repetir cap presa de so ni que s'haguessin equivocat perquè no sabien si podrien acabar-la. Art enmig del desastre.
PS 1: Vés per on que entre que escrivia aquest article i el dia de la publicació, ha baixat força la temperatura. Visca!
PS 2: Si us vau perdre la conferència L'ànima popular del lied de fa uns dies a la Biblioteca Clarà, dijous 13 la repetirem a Ona LLibres. I dimarts 18 tancarem aquest cicle de conferències a l'Institut d'Estudis Nordamericans (Via Augusta, 121) amb una introducció a L'Art Song nord-americana (atenció, amb reserva prèvia) M'encantarà saludar-vos si veniu!
Gefrorne Tropfen fallen
Von meinen Wangen ab:
Ob es mir denn entgangen,
Daß ich geweinet hab’?
Ei Tränen, meine Tränen,
Und seid ihr gar so lau,
Daß ihr erstarrt zu Eise,
Wie kühler Morgentau?
Und dringt doch aus der Quelle
Der Brust so glühend heiß,
Als wolltet ihr zerschmelzen
Des ganzen Winters Eis.
Cauen llàgrimes gelades
per les meves galtes:
com no he pogut adonar-me
que he plorat?
Llàgrimes, llàgrimes meves,
tan tèbies sou,
que us convertiu en gel
com la freda rosada del matí?
I, tanmateix, brolleu de la font
del meu pit, tan ardents,
com si volguéssiu fondre
tot el gel de l'hivern!
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
La cornella
Si alço la vista del paper, veig dos gavians posats a la casa del costat, esperant per si troben res per endrapar. Quan els gavians marxin potser vindran coloms, però no s'hi estaran plegats: els coloms van aprendre fa anys que calia fugir-ne. A casa hi viuen merles, i uns ocellets que no sé què són. Són petits com pardals però més esvelts, més entremaliats i més sorollosos; sempre van en colla. També s'hi acosten tòrtores, però són més prudents. Quan surti al carrer hi veuré coloms, cotorres i pardals, potser alguna garsa, i poca cosa més. Però vet aquí que un dia hi vaig veure un corb. I quan el meu cervell va haver processat aquesta informació em vaig aturar i em vaig tombar. El corb seguia allà, picant per terra, compartint espai en pau i harmonia amb els coloms, i una persona tan astorada com jo li estava fent una fotografia. No sé si els veïns de més amunt reben la visita [...]
Miratge
Porto unes setmanes escoltant Winterreise de manera intensa i intensiva, perquè en deu dies em vaig trobar amb tres CD a la bústia: dos enregistraments acabats de sortir, el de Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch i el de Gerald Finley i Julius Drake, i un que va sortir fa un parell d'anys, el de Florian Boesch i Malcolm Martineau. Seria lògic pensar que aquesta entrada és una conseqüencia d'una possible sobredosi però el cert és que no, estava prevista a la meva llibreta des de fa un any, quan es va publicar la temporada 2012-2013 del Gran Teatre del Liceu. I és que divendres 28, si tot va bé, hi tindrem precisament Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch interpretant Winterreise (no és casualitat, el recital forma part de la gira de promoció).
Parhelis
Quan escric entrades sobre les cançons d'un cicle no acostumo a seguir-ne l'ordre; els únics que encara podria completar de manera ordenada són Dichterliebe i Frauenliebe und -leben, i això perquè només n'he compartit dues cançons de cadascun (nota mental: portem més de tres anys sense escoltar cap cançó de Dichterliebe!). Tampoc enceto un cicle amb l'objectiu d'acabar-lo, com faig amb les sèries, i en trio les cançons seguint els mateixos impulsos de vegades inexplicables que em fan triar qualsevol altre. En el cas de Winterreise es poden explicar: els cinc lieder que hem escoltat fins ara van ser el resultat d'un regal d'un amic, d'una entrada convidada (les entrades convidades també són regals d'amics) o d'una sobreexposició al cicle. Avui n'escoltarem un sisè gràcies a la televisió.
Comments powered by CComment