Melankoli - Edvard Munch
Malenconia - E. Munch
El Hollywooder Liederbuch de Hanns Eisler, probablement la seva segona obra més coneguda, ens parla de la fugida de l'Alemanya nazi i l'exili als Estats Units, i ho fa sovint amb els versos del seu amic Bertolt Brecht, amb qui va compartir destí. Alguns dels artistes i intel·lectuals alemanys van tornar a casa un cop va haver acabat la guerra, d'altres es van estimar més quedar-se al país d'acollida, però Eisler va marxar-ne d'una manera ben trista, cap a un altre exili.

El 1946 el compositor va ser denunciat davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes, que sempre va tenir en el seu focus la gent de Hollywood. El van acusar de ser el cap dels espies russos als Estats Units, i en deien “el Karl Marx de la música”. Eisler es va defensar tant com va poder, i va tenir el suport moral i econòmic de personalitats com Charles Chaplin (que també seria perseguit i acabaria marxant del país uns anys més tard), Leonard Bernstein, Igor Stravinsky o Aaron Copland. Tot i així, el març de 1948, Eisler i la seva dona eren deportats, enmig d'una campanya de suport a la qual se sumarien veus com la de Thomas Mann i Pablo Picasso. Al peu de l'avió, el compositor va fer una declaració que acabava dient: “Se'm trenca el cor per haver d'abandonar aquest bonic país d'aquesta manera tan ridícula” Uns mesos abans, Bertolt Brecht, també investigat pel Comitè , havia fugit dels Estats Units.

De tornada a Europa, Eisler va viure un temps a Viena, i després es va traslladar a Berlín Est; es va dedicar a la docència i a la composició (va ser llavors quan va compondre la seva obra més coneguda, almenys la més difosa, l'himne de la República Democràtica Alemanya), i va tenir certa llibertat per moure's, però alhora va ser qüestionat i investigat per les autoritats de la RDA. Va ser una etapa amarga, durant la qual les depressions i altres problemes de salut van ser constants.

Entre 1953 i 1954 va compondre Sieben Lieder über Liebe [Set cançons sobre l'amor], amb textos de diferents poetes. Fa nou anys vam escoltar-ne el quart, Verfehlte Liebe, amb poema de Heinrich Heine. Per aquesta setmana en proposo l'últim, Und endlich [I finalment] amb text de Peter Altenberg, un escriptor membre del Jung Wien (un grup al qual també van pertànyer Hugo von Hoffmannsthal i Stefan Zweig), reconegut sobretot per les seves proses curtes. Und endlich stirbt die Sehnsucht doch [I finalment mor el delit] és l'últim poema de Cyclus: Gedichte an Ljuba [Cicle: poemes per a Ljuba], inclòs al volum Was der Tag mir zuträgt, [El que em porta el dia] escrit el 1903 i públicat pòstumament el 1932. El text, ja el llegireu, és si fa no fa tan trist com el de Verfehlte Liebe.

Potser el nom de Peter Altenberg us és familiar en el context liederístic. Efectivament, és el poeta dels Altenberg-Lieder d'Alban Berg, una de les obres que es van estrenar en aquell concert del 1913 al Musikverein de Viena que es coneix com a Skandalkonzert (pel que expliquen les cròniques, deixa en simpàtica anècdota l'estrena del Quartet n. 2 de Schönberg del qual parlàvem fa unes setmanes), però això m'ho apunto per a un altre dia.

De moment, escoltarem Und endlich, de Hanns Eisler, interpretada per Holger Falk i Steffen Schleiermacher. Una cançó d'aquelles tan discretes i íntimes que ens pot passar desapercebuda enmig d'un programa mitjanament intens. Només cal mirar la indicació de caràcter que porta la partitura: “Moderadament lent (amb la màxima discreció)”. Espero que us agradi.

 

Und endlich stirbt die Sehnsucht doch

Und endlich stirbt die Sehnsucht doch--
Wie Blüten sterben im Kellerloch,
Die Täglich auf ein bißchen Sonne warten.
Wie Thiere sterben, die man lieblos hält,
Und alles Unbetreute in der Welt!
Man fragt nicht mehr: “Wo wird sie sein!--?!?“
Ruhig erwacht man, ruhig schläft man ein.
Wie in verwehte Jugendtage blickst du zurück
Und irgendgemand sagt dir leise: „'s ist dein Glück!“
Da denkt man, daß es vielleicht wirklich so ist,
Wundert sich still, daß man doch nicht froh ist--

I finalment mor el delit...
Com al celler moren les flors
que dia a dia esperen una mica de sol.
Com moren els animals que es mantenen sense amor,
i tot allò desemparat al món!
Ja no et demanes: “On deu ser, ella?”,
et lleves tranquil i te'n vas a dormir tranquil.
Mires cap als dies agitats de la joventut
i algú et diu, fluixet: “Ets afortunat!”
I penses que potser és així,
i t'estranyes en silenci perquè no ets feliç...
 

Articles relacionats

Comments powered by CComment