Vidalita

Després de l'entrada tan llarga de la setmana passada, miraré de ser més breu per presentar-vos una cançó que segurament coneixeu: Canción al árbol del olvido. El compositor argentí Alberto Ginastera la va escriure el 1938, als vint-i-dos anys. És, per tant, una cançó de joventut, de la seva primera etapa, coneguda com a nacionalisme objectiu. Durant aquest temps, el compositor es va acostar de manera molt directa al folklore del seu país, citant-ne i recreant-ne ritmes i danses a les seves obres; vam escoltar-ne un exemple fa un temps, quan la soprano Mercedes Gancedo ens va presentar Triste, la segona de les Cinco canciones populares argentinas.

En el cas de la Canción al árbol del olvido, el ritme que recull Ginastera és la vidalita, una cançó lenta i melancòlica, generalment de tema amorós, com ho és el poema de l'uruguaià Fernán Silva Valdés; el trobem a la col·lecció Romancero del Sur (1938) amb el títol Olvido. Els versos ens parlen d'un arbre que té la qualitat de fer oblidar als que s'hi aixopluguen per dormir el que els fa patir. Però hi ha coses que no les podem oblidar; segurament, perquè en el fons, no ho volem. Sabeu què em recorda, aquesta cançó? Per a mi és una cirera de Die zwei Augen, l'última cançó del cicle Lieder eines fahrenden Gesellen de Mahler; també hi tenim un arbre (un til·ler, en aquest cas) que reconforta els qui sofreixen.

Un detall sobre el poema: el tercer vers de cada estrofa acaba sempre amb la mateixa paraula, vidalitay. Silva reprodueix aquesta mena de petita tornada que es troba a les vidalitas tradicionals, com si el cantant s'adrecés a la cançó mateixa. En algunes fonts, la paraula està escrita vidalitá i en d'altres, vidalitay. Vaig trobar una font fiable, antologia editada de poemes de Silva, on diu vidalitay, i així és com ho he deixat. I, posats a fer, un detall sobre el títol de la cançó: Sovint es troba Canción del árbol del olvido, en lloc de Canción al árbol del olvido. De fet, la típica enquesta ràpida que fem a Google per destriar aquestes coses dona com a guanyadora, amb força diferència, la versió amb “del”. Però recorrent novament a una font fiable, l'editorial de les obres de Ginastera, confirmem que és “al”. I amb molta lògica, a més: la cançó és el primer número de l'opus 3 del compositor, i la segona es diu Canción a la luna lunanca.

L'estrena de la cançó, l'any 1939, va anar a càrrec de la soprano Armanda Cetera i el piansita Roberto Locatelli. Com veieu, té tot el que cal perquè la considerem una cançó de cambra. Però molt aviat es va popularitzar, fins al punt que va ser inclosa al Cancionero escolar argentino el 1956. Suposo que el seu aire tradicional i la relativa facilitat que hi havia als anys 40 per difondre les cançons, sobretot mitjançant la ràdio, van accelerar la “transferència” de les sales de concert al carrer. Així que mentre la Canción al árbol del olvido la cantaven cantants de lied i (amb més o menys encert) cantants d'òpera, la cantaven també Víctor Jara (amb tant d'èxit que molta gent pensava que era seva), Alfredo Zitarrosa o Mercedes Sosa.

La versió que us proposo és la meva preferida, la que canta el tenor José Cura. Per a mi, aquesta cançó tan bonica i tan senzilla demana naturalitat, i això és el que més m'agrada de la interpretació de Cura, que no hi sento gens d'afectació. L'acompanya el guitarrista Ernesto Bitetti; a la versió original per a veu i piano, l'acompanyament recrea el so d'una guitarra, de manera que l'arranjament contribueix a la naturalitat de la interpretació i fer-nos creure que som asseguts entorn un foc a terra mirant l'arbre. Espero que us agradin tant la cançó com la interpretació de Canción al árbol del olvido.